Una exigua minoria

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’1 de novembre de 2019.

Lesmes durant l’acte d’inauguració de l’any judicial en la jurisdicció militar.

El president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, va assegurar l’altre dia davant de la cúpula dels jutges militars espanyols que a Catalunya “una exigua pero estrepitosa parte de la sociedad conformada por ciudadanos cegados por la irracionalidad” estava intentant acabar, per la força i amb violència, amb els pilars de l’Espanya constitucional. Mentre es desfeia en referències a Sòfocles i Isòcrates, a naus que naveguen cap a l’abisme i a la immutable Constitució del 1978, Lesmes, va treure la vara de sota la seva toga i la va agitar en l’aire sense deixar de mirar en direcció cap a Catalunya. Al magistrat encara li va quedar temps per a recordar l’amarg 1898 i els sacrificis d’Espanya, per a citar l’almirall Pasqual Cervera y Topete i, sobretot, per a assenyalar, una vegada més des que va morir Franco, quina era la missió de l’exèrcit, això és,“garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Una missió, per cert, encomanada pel franquisme.

Parlava Lesmes de tot l’independentisme?. Cal pensar que sí perquè és impossible que unes desenes de manifestants puguin amb unes poques barricades i uns quants contenidors cremats posar de genolls l’Estat espanyol. I ja que estem, què entén el magistrat per irracionalitat?. Ser independentista, posem per cas, és irracional? No ho és invocar els clàssics de la tragèdia grega per a referir-se a uns aldarulls que en comparació als que van tenir lloc a les drassanes Astúries fa uns anys o als que hem vist a França, semblen un joc de nens?. No és més irracional creure que les nacions i els estats són eterns?. Deixem-ho córrer.

Prou que ho sabem que a Lesmes, en una qualsevol democràcia avançada, la seva intervenció descarnadament política, dramàtica, intrigant, li hauria costat el lloc. Com sigui, estàvem avisats. Lesmes és un home d’ordre. És l’ordre. L’encarnament d’un poder que sembla que ha força d’exercir-lo se l’ha menjat per un garró. Amb la sentència del Procès encara calenta, Lesmes ja va advertir Torra que volia unes protestes que no ho foren gaire de protestes. Una cosa discreteta, diríem. Quan les protestes, massivament pacífiques, s’han produït Lesmes les ha titllades de “pataleo” i de reacció desmesurada i injusta. Per a injusta la sentència dels presos polítics, moltes de les detencions aparentment irregulars dels darrers dies, la corrupció generalitzada de l’Estat, la desigualtat social sancionada per lleis anacròniques fetes contra la gent, la propaganda agressiva, catalanofòbica de bona part dels mitjans de comunicació espanyols, la impunitat policial…

El cas és que sa senyoria ha demostrat saber tant de Catalunya com Sagasta, Cánovas i totes les elits dominants espanyoles sabien de Cuba. Contra els insurrectes de l’illa va dir Sagasta el 1895 que fins al darrer home i la darrera pesseta. Per a acabar amb els independentistes cubans a Cánovas només li feien falta tres bales: una per al poeta Martí, i una per a cadascun dels generals Maceo i Gómez.

Això de Catalunya no s’ho saben acabar. Pensaven, des de Lesmes passant per Pedro Sánchez i l’últim uixer de la Zarzuela, que després de la sentència l’independentisme, una exigua minoria que guanya eleccions rere eleccions, se n’aniria a casa. Pensaven que per art d’encanteri més de 2 milions de persones se n’oblidarien dels seus líders polítics judicialment massacrats; d’una dècada de mobilització permanent i massiva; del Fairy i dels cops de l’1-O; de la humiliació de l’’a por ellos’; d’una pertinaç voluntat col·lectiva d’existir que ha plantat cara a les ànsies d’assimilació per la força d’un Estat penetrat fins al moll dels ossos per un dels nacionalismes més agressius d’Europa.

No entenen res o, si més no, ho fan veure. És per això que redueixen l’afer català a una qüestió d’ordre públic, que menystenen els resultats electorals, que s’autoenganyen i enganyen sobre la transversalitat i la dimensió social de l’independentisme, sobre les seves causes, sobre el seu propi nacionalisme. 

És ben obvi que l’Estat no sap com abordar el problema de Catalunya més enllà d’usar la seva capacitat repressiva. Uns colpegen invocant l’Estat de dret alhora que gasten sumes ingents en inquietants campanyes de propaganda internacional. Estan preparant, sens dubte, el terreny per a un escenari més dur d’il·legalitzacions i empresonaments, d’instruccions policials i resolucions judicials inspirades per la raó d’Estat.

Els altres van al gra com Àlvarez de Toledo que promet no deixar estaca en paret. O com Abascal que demana una mena d’estat de setge per a Catalunya que hauria de durar varies generacions a fi de completar l’assimilació a Espanya de tots els mals catalans. I mentre, l’exigua minoria continua guanyant eleccions -això mentre no se li prohibeixi presentar-se’n-, continua sortint al carrer, continua demanant diàleg, continua creixent davant la desesperació d’una Espanya sense imaginació política, sense projecte, sense alternatives.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s