*Article de Francesc Viadel, 31 d’octubre de 2019.
La primera vegada que vaig veure Emili Piera va ser en una televisió en blanc i negre quan jo encara, pràcticament, jugava a matar dragons pels carrers del meu poble amb un rifle de gomes. Recorde com si fos avui que era dia de loteria i el periodista, des d’alguna localitat no massa llunyana de la meua, retransmetia en directe l’alegria desfermada d’un veïnat que suposadament havia estat tocat per la fortuna. I en directe, en meitat d’una crònica televisiva trepidant, Piera no en va tindre cap altra que fotre-li un calbot a un marrec poca-solta que no deixava de saltar gimnàsticament darrere seu en un intent desesperat de xuclar càmera val a dir que en un temps com aquell orfe de selfies, influencers, instagramers i fills de putes on-line. I des d’aleshores, per sempre més Piera i aquell calbot mític que no hauria estat capaç de fer ni el millor pilotaire de tots els temps i totes les partides. Periodisme de risc, analògic, sentit, sense complexes, de tocar, des del país estant. Què no?. I tant que sí.
El cas és que Piera sempre em deixava -em deixa- bocabadat. M’enganxava el seu accent indissimuladament valencià, l’acomboiament amb què et feia cinc cèntims de tot un món per convuls que fos, el seu punt de vista intel·ligent i un punt canalla de les coses quan les coses són l’univers del bacallà, la revolució russa, la corrupció política, la crisi del capitalisme, l’arròs al forn, el cinema negre, els paisatges de les Açores, les virtuts del vi, la poesia d’Enric Sòria… Quan les coses són potser un record d’infantesa atrapat al vol com una incauta i estranya papallona tropical capturada per un entomòleg boig. No en va, Piera és un lector voraç -també de poemes-, un excel·lent gastrònom, un cinèfil empedreït, un viatger incansable, un torsimany dels llenguatges de la realitat.
En certa manera, jo, quan habitava aquella món gris, avorridament local, eternament postfranquista, volia fer, ser, com Piera. Ni de lluny m’hauria pogut imaginar mai que acabaríem sent amics, col·legues. Tot plegat, Piera forma part d’una colla de periodistes dels quals n’he après molt de l’ofici, sobretot i, bàsicament, del de viure que és l’única faena que fa currículum. Parle de Manolo Jardí, de Toni Mollà, de Vicenç Sanclemente, de Xavier Vinader, Laura Ballester, JJ Pérez Benlloch, d’Adolf Beltrán, de Juanma Játiva, de Vicent Sanchis, de Bernat Clari, de Francesc Bayarri, de Teresa Laguna, de Pep Torrent, de Ferran Espada, de Francesc Arabí o de Nel·lo Pellisser entre molts d’altres… Tots ells són -o ho foren- especials. Cultes, tastaolletes, supervivents, torracollons, tafaners, rebels, dissidents, espavilats, irònics, sensibles… i alhora, tots fills i filles del seu pare i de la seua mare. Fet i fet, només algú que reunesca aquestes característiques pot posar-se en un embolic monumental i, en la immensa majoria dels casos, ruïnós com és el de ser periodista.
Piera acaba d’escriure sobre tot això, Oficio de lance. De como llegué a comer, incluso bien, del periodismo. (Libros.com, 2018). El llibre fa un repàs a quasi quatre dècades d’ofici a la manera que ja ho van fer altres col·legues admirats com J.J. Pérez en Al cierre (2014) o Josep Maria Huertas en Cada taula un Vietnam (1997). Tenia i té moltes coses a explicar. No en va des que es va llicenciar a la Complutense de Madrid ha passat per tot arreu fins i tot per la presó de Carabanchel després d’una breu però intensa visita per la DGS. Redactor de TVE, corresponsal de l’Avui al País Valencià, documentalista per a Hispavisión i Canal 9, guionista, novel·lista, ànima de ninotaires impenitents i immisericordes… La seua feina ha estat reconeguda amb el premi Llibertat d’Expressió de la Unió de Periodistes i amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per Dietari de guerra. Des de fa anys i panys, té una columna al Levante que només es pot llegir si et compres el diari, com ha se ser… o no.
Piera no ha perpetrat un ajust de comptes però tampoc li ha eixit un llibre per a fer amics. La seua mirada retrospectiva i alhora íntima, biogràfica sobre el món i l’ofici, ens ajuda a comprendre una mica millor què ha passat, què està passant. En podem discrepar del seu punt de vista -no compartesc, per exemple, la seua opinió sobre l’afer català ni tampoc el seu moderat optimisme gremial- però no es pot negar que hi toca, fins i tot quan se’n fot generosament, sense acarnissar-se massa, però. “ (…) Tal vegada -escriu i traduesc maldestrament del castellà- el periodisme que admirem mai haja estat el més estès. Pulitzer -el seu nom sona a excel·lència- és l’exemple més clamorós d’èxit en la pràctica profitosa de l’ikebana post mortem o adreç floral de la biografia: després d’una vida dedicada als tabloides i al foment dels baixos instints del públic, deixa una fundació per a defensar els valors oposats als que havia practicat. Molt anglocabró. (…)”.
Les seues reflexions, en una època en què el periodisme s’ha abonat a l’‘a por ellos’ quan no fa res encara que militava en el partit de la rajola, resulten del tot nodridores: “(…) El periodisme és sempre, polític, perquè funciona amb els llocs, temes i preocupacions comuns. Perquè cerca el recolzament i la recompensa de les persones a què es dirigeix. Perquè participa en la pugna política, que no és, precisament, un minué ballat en un saló del segle divuit, sinó una festa de coents amb algun espurneig d’intel·ligència i fins i tot amb alguna idea perduda pel remolí de soroll i fúria en què es mouen les mainades assedegades de botí i glòria (…)”.
Reste com a sentència i confessió de Piera per a tot l’avenir aquesta: “(…) Em vaig apuntar al periodisme com a sosteniment dels meus afanys literaris i, pel mer pas del temps o perquè la meua carrera literària no ha tingut un vol especialment gloriós, mai vaig pensar que li agafaria tant de gust a aquest treball. Tal volta m’estiga consolant. És un treball bonic quan paguen bé i tens alguna empara i algun repte. I és un treball trist quan paguen mal i vius amb el cul apegat a una cadira ‘com los oques en les granges dedicades a produir foie gras. De vegades, un periodista amb temps i alguns diners ix al carrer i torna a la redacció amb un costellam de vedella, amb el vi roig de l’estiu o amb un Calippo de llima-llimona. És una metàfora, és clar. Tot està allà fora. (…)”.
I encara: “(…) Diuen que quan algú fa balanç de la seua vida professional, siga la que siga, reconeix implícitament que el seu moment ja ha passat. Doncs, això. En qualsevol cas i després de tants anys, encara no he anat a l’Amazònia, ni a Austràlia, ni a Sibèria. I vull creure que m’esperen.”
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 