El malson d’Espanya

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 19 d’octubre de 2019.

La socialista Susana Díaz davant del Cristo de la Buena Muerte custodiat per legionaris, 2016. Foto/EFE

El meu pare, un jornaler valencià que havia crescut en una família conservadora i catòlica perseguida pels rojos, mai no em va explicar que era Espanya i quan s’hi va referir sempre ho va fer amb un deix de por dissimulada o de sarcasme contingut. Per ell, Espanya era la memòria viva d’una guerra salvatge que havia deixat com a herència la por i la misèria. Més enllà d’això, hi havia les pel·lícules casposes; els lladregots de pa sucat amb oli; el sexe sempre anhelat i sempre furtiu; els abusos contra els miserables d’una guàrdia civil formada per agents que havien arribat a casa fugint de la misèria; la ignorància com a patrimoni col·lectiu; els capellans goluts i les corregudes de  bous amenitzades pels pasdobles d’una banda de poble… Espangols de merde!, recordava sovint que els havia etzibat, allà per l’any 68, un pagès francès un dia de verema a la vora de Nimes. Sort que el meu pare era fill d’una família de vencedors que mai no va passar gens de gana. Sort que tenia a casa una mare molt religiosa i un germà capellà. Sort que, com a jornaler, mai no tenia res a retreure-li a un ‘amo’ carlí i autoritari que li donava feina des que acabava la collita de la taronja, allà pels volts de febrer, i fins que tornava a moure, als voltants de la Pilarica. Què hauria pensat d’haver crescut entre vençuts?.

A mi, Espanya, me la van explicar a l’escola un grapat de religiosos arribats de Burgos, Cartagena, Salamanca que mai no van acabar d’entendre aquella obstinació nostra, pobletana i estèril dels xiquets de les classes humils de parlar en valencià, la nostra tossuderia a ser com érem en un món que evidentment no havia comptat amb nosaltres i al qual calia urgentment reintegrar-se de grat si de cas volíem ser ciutadans de profit.

Jo tampoc vaig acabar d’entendre mai el seu relat de conqueridors, aquella devoció gairebé fanàtica en la seva identitat cultural, nacional i lingüística que deien era la meva i que, a mi, tan estranya em semblava malgrat tot. Fet i fotut, què pintàvem jo i els meus en aquella comèdia?. Per a ser espanyol calia obligatòriament identificar-se amb aquell univers a blanc i negre?. Existia alguna alternativa?. Què hi havia de mal en parlar el nostre català estranyament proscrit de les coses importants? Es podia ser espanyol sense haver de compartir aquell catolicisme integrista i antiquat? Per què per a ser un bon espanyol calia reverenciar monarques, militars i policies que ens miraven de reüll?. 

El meu pare sempre va témer que Espanya no acabés d’entendre el meu desdeny natural cap a ella, la meua rebel·lia perquè sabia molt bé com se les gastava.

He crescut amb l’esperança que les coses canviaren però sense deixar mai de palesar el meu descontentament i oposició. Amb l’esperança que l’Estat encaixés la diversitat interna dels territoris sobre els quals s’imposa d’una manera que sempre serà imperfecta en la seva visió unitarista. Amb l’esperança, també, que fos capaç de resoldre civilitzadament alguns dels seus problemes més greus com són el territorial i el de les desigualtats socials, el d’una corrupció sistèmica, el d’un fanatisme nacionalista asfixiant que condiciona tota la política. Però res no ha canviat. La recepta d’Espanya per a continuar existint històricament continua sent la mateixa: assimilació o destrucció.

Tot ha empitjorat, certament. L’Estat acaba de castigar els líders catalans escollits per quasi el 50 per cent del cens electoral amb una sentència que vol, de passada, apuntalar el règim davant d’altres possibles disencions, de qualsevol disenció. Tothom mut i a la gàbia. Aquest és el millor país del món segons proclamen els governants i difonen els mitjans de comunicació mentre criminalitzen els dissidents catalans al règim o les vel·leïtats reformistes dels que es situen a l’esquerra del partit més trampós de la història recent del país. Als independentistes cal penjar-los, clama algun periodista patriota des d’un remot diari de províncies… Els líders de la dreta espanyola els titllen d’esquadrons i de comandos com si això fos l’Argentina dels anys 70 (Quina mala passada del subconscient!)… Ressona més fort que mai el A por ellos! criminal, bèl·licque tothom va disculpar, riure i aplaudir, que va causar el pànic i la humiliació a milers d’atònits ciutadans.   

En ple segle XXI el nacionalisme espanyol invoca fins a esgargamellar-se les gestes dels Terços de Flandes, la conquesta de les amèriques, la unitat d’Espanya a qualsevol preu. És un nacionalisme que parasita tot el cos d’un Estat podrit de dalt a baix que és incapaç de desfer-se’n del franquisme per més que canviï la seva mòmia de lloc. Però en realitat, l’Estat no pot enviar al franquisme a l’oblit perquè no vol. Perquè condecora els seus torturadors, perquè l’exalta en les seves casernes, perquè n’és fill i el porta en l’ADN. I tanmateix, s’inverteixen centenars de milers d’euros per a explicar al món que aquest és un paradís de la democràcia i de l’Estat de dret.

Espanya continua sent tristament allò que era, allò que ha estat durant quasi dos segles, això és, el malson que no va voler explicar-me mai el meu pare i que molts anys després de la seva mort han descobert els nostres fills.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El malson d’Espanya

  1. Esther Alsina Lazaro ha dit:

    Me a gradat molt esta be escrit i entenefor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s