Ombres de Nowy Świat

*Narració inèdita de Francesc Viadel.

Nowy Swiat, anys 30. Foto/ Henryk Poddębski

Dorms?Bendeck no ha tingut temps de contestar. Aquella veu dolça, el seu alè, li ha arribat sobtadament igual que la claror d’un llamp i tot d’una s’ha rendit al delit de sentir el frec de la seua pell nua, de tocar sense quasi tocar amb els tous dels dits la pendent dels seus malucs estrets, la turgència dels seus pits menuts. Ha temptejat els seus llavis, ha explorat la cavitat de la seua boca famolenca, ha acaronat la seua llarga cabellera rossa. Ha gaudit del gust de la seua saliva, de cada racó del seu cos menut. D’una revolada Janina l’ha aferrat amb els seus braços i les seues cames com l’heura vigorosa aferra els murs d’un rònec casalot al bell mig del no res o l’ànima immortal del freixe que respira en la profunditat ignota del bosc quan la tardor ja ha començat a endormiscar-lo. Aleshores, ell, ha entrat dins seu, sigil·losament, molt lentament, sense trobar cap resistència. Durant una bona estona ha pogut entrellucar-la balancejant-se damunt seu, solcant sinuosament la penombra. Al poc ha tancat els ulls per concentrar-s’hi, per no perdre’s ni una sola nota del seu hipnòtic panteix i allà baix, a l’altre extrem de la immensitat de la imaginada geografia del plaer, ha albirat uns altíssims dacsars esclafats sota un cel negre, amenaçador, i un roure solitari, i una caseta de fusta amb el sostre roig i les seues parets tatuades amb preciosos pomells de flors de tots els colors. De sobte, s’ha posat a ploure i a tronar. Els camps han desaparegut, la caseta. Ha caigut la nit i en el cel s’ha fet una lluna enorme, estranya, que ha mirat a través de la tempesta amb els seus ulls de plata, tristos.

Ha estat just en aquell moment quan el ridícul espetec del motor d’un cotxe l’ha despertat. Està amerat de suor. No hi ha ningú més que ell al llit, en tota l’habitació, desordenada, gairebé abandonada. Ni rastre de Janina. I tanmateix, s’apodera d’ell la inquietant sensació que la seua estimada acaba d’anar-se’n fa no res després d’haver passat tota la nit junts, tota una vida junts.

Bendeck llavors es posa les ulleres i comprova en el rellotge de la tauleta de nit que només és la una de la matinada. Concretament, es diu a si mateix, de la matinada de l’odiós divendres 4 d’agost de 1939. D’un xafogós divendres de merda, rebla, en què l’han despatxat de pianista del Polonia-Palace entre lamentacions i mostres d’afecte del tot innecessàries. Ja em trobareu a faltar, es consola. Té calor. Bé, de fet s’ofega de calor. Guaita per la finestra. Encara li dona temps de veure allunyar-se per Nowy Świat  en direcció a Krakowiskie Przedmieście, el cotxe que l’ha despertat. És un cotxe pesant, negre com una panerola que ara mateix deu ser-hi ocupat per persones importants, d’aquelles que decideixen el destí dels altres. No hi ha ni una mala ànima al carrer. Els fanals i els cartells lluminosos d’algun comerç descobreixen de tant en tant les siluetes tènues d’un espectre, despulles gairebé imperceptibles de les il·lusions d’un amant abandonat, un gos, un record plaent, la mort reflectida en un bassal al mig del carrer… tan sols ombres. Hi serà Janina dins d’aquella lluminària vaporosa que s’ha apoderat del carrer solitari? Tal volta hi serà oculta en aquell portal? I si està a punt de girar pel carrer Foksal abillada amb aquell vestit de vellut negre que se li queda arrapat al cos? Serà Janina aquella papallona insòlita que voleteja amb força cap amunt, acrobàticament, com si volgués arribar fins a la finestra mateix, però que mai no acaba d’aconseguir-ho?, es pregunta.

Torna al llit i per agafar el son intenta esborrar el record de l’olor cítrica de Janina, la música misteriosa de la seua accelerada respiració, el sabor del seu sexe. Pensa els carrers del poblet de llauradors  a la vora de Sandomierz on va créixer, on va començar a morir. Pensa la plaça de les moreres blanques, la frescor del Vístula a l’estiu ferint d’amor un país gairebé salvatge. Pensa en aquella pàtria. I finalment, cau del tot exhaust.

Dorms? Janina li ha fet la pregunta tant baix-baixet que quasi ni l’ha pogut sentir. Està dempeus al costat de la finestra. Cada deu segons el gran cartell de neons que domina la cornisa de l’edifici de l’altra banda del carrer, escup una llampegada fugaç de llum blavosa que il·lumina el seu cos nu. Bendeck s’aixeca del llit i es dirigeix cap a ella amb passes de somnàmbul i en atansar-se la pren dels malucs i l’ha estreny fort contra el seu cos amb por de que potser, de sobte, es convertesca en un ocell de la nit i aixeque el vol cap a les tenebres, cap al regne de la desmemòria. Juganer com un cadell li mossega els mugrons de les orelles, la nou de la gola, la barbeta, els llavis… Ploren, riuen, callen, mussiten paraules del tot incomprensibles, prometen, reneguen, es desesperen… Pressent l’oblit enmig d’una tempesta de fúria… Janina no vol escoltar-lo… Què dius ara, boig? Veus massa vodka. Toca’m i calla… li espeta divertida mentre li agafa les mans i se les emporta fins a les seues natges i llavors el fa ballar breument i a cau d’orella li diu coses que una xicota de casa bé mai no s’atreviria a dir a un home igual que va fer aquella inoblidable nit al Paradis mentre Wiera Gran cantava un tango. Te’n recordes, d’aquella nit?Com podria oblidar-me’n?, li contesta mentre l’alça a pols i l’asseu cames obertes damunt de l’ampit de la finestra. El carrer de sobte es queda completament a les fosques. Janina ha desaparegut entre els seus braços.

Bendeck s’acaba d’adonar que ha tornat a somiar. Durant uns angoixants segons intenta no perdre la imatge de la seua estimada: Janina rient, Janina cantant, Janina caminant, els seus ulls, el seu coll, les seues cames, les seues mans sempre tan fredes, els seus dits llargs. Ara caldria, però, que estigués allà mateix, al seu costat. Cal que li diga, cal que sàpiga que aquest serà el darrer estiu de tot allò que s’estima. Finalment, el mal que no volien veure, el mal que tants anys du dissimulant, habitant-los en silenci, recorrent les clavegueres dels bancs, dels diaris, de les fàbriques, de les llars de la gent humil dels suburbis de tota la humanitat, aquell mal pudent, està a punt de devorar-ho tot, furiosament. Janina ha de saber que el mal lleparà amb la seua llengua de foc els seus altius bedolls del parc Skaryszak, les avingudes d’aquesta gran ciutat que tant s’ha estimat, que tant s’han estimat tots dos, els seus teatres, els seus cafès… No l’han volgut veure mentre reien, mentre feien l’amor, mentre anaven passant, mentre Bendeck executava aquella melodia estrangera per a un grapat de superbs industrials unflats com gripaus i les seus putes de vint anys, mentre passejaven pel parc de Praga un diumenge qualsevol, mentre s’emborratxaven de vi a la vora d’un llac, nus, feliços. No l’han sentit arribar, el so dels seus tambors d’odi perquè estaven massa ocupats prometent-se ser enemics irreconciliables de la mort.   

És inútil. Ni rastre de Janina. L’habitació és un erm on Bendeck, entotsolat, invoca inútilment la felicitat, el desig, la seguretat per a cada dia, el futur sense sobresalts, la victòria de la bellesa sobre l’exèrcit de calaveres que avança des de l’est i des de l’oest sense deixar de cruixir de dents.

Ni rastre de Janina, però. Qui li dirà, doncs?. Qui la protegirà d’aquesta catàstrofe? Per què no diu res? Per què no hi és ara i ací amb ell? On és? I si, en realitat, no hagués existit mai?. I si només és record d’una vida ensems que no ha estat?. Ombra només?.  

Dorms?….

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s