Antoni Ródenas, notícia del migjorn valencià

*Article de Francesc Viadel, setembre de 2019.

L’escriptor Antoni Ródenas. Foto/Rafa Poveda.

Antoni Ródenas Marhuenda (Monòver, 1937-Barcelona, 2018) va ser durant els anys 70 un referent literari i cultural entre el jovent de les comarques del sud valencià. Ródenas, que va viure sempre a cavall de Barcelona i Monòver, va fixar sovint la seua mirada literària, de periodista d’urgència, en aspectes culturals i lingüístics relacionats amb el migjorn valencià.

Poeta i articulista va col·laborar en revistes com Gorg, Canigó, Oriflama, La Rella, Quaderns del Migjorn i El Temps, entre d’altres. El filòleg Manuel Sanchis Guarner el va incloure en el seu estudi Renaixença del País Valencià (1968) com un dels poetes del corrent ‘protestari’ dins de la generació neo-realista al costat de Raimon, Lluís Vicent Aracil, Emili Rodríguez Bernabeu, Isabel Clara Simó, Antoni Seva, Alfons Cucó, Lluís Alpera o Marià Albero. El filòleg Vicent Salvador també el va incloure en la mítica antologia dedicada la literatura d’idees, Tebeos per a intel·lectuals (1986).

Bona part de la seua obra poètica, així com un epistolari amb el seu amic Pasqual Maragall, han restat per ara inèdita.

L’ajuntament de Monòver ha reeditat l’aplec d’articles de Ródenas, D’Azorín i el país meu (2018), amb un acurat pròleg de Paül Limorti.  El llibre va aparèixer per primera vegada a l’editorial L’Estel el 1973, centenari del naixement de l’escriptor monover de la generació del 98, José Martínez Ruiz, ‘Azorín’. Ródenas, se’n va ocupar d’Azorín -el més valencià de tots els escriptors valencians-castellans segons Joan Fuster– animat per Sanchis Guarner i aportant el seu propi i enriquidor punt de vista.

“Els assajos publicats a Gorg que serien la gènesi del llibre ”, assenyala el prologuista, “eren una reacció a alguna de les tesis defensades per José Vicente Mateo en Alacant a part. (…) Un dels principals punts de discòrdia que vertebra bona part de l’assaig de Ródenas s’origina en la tesi de Mateo i Fuster, segons la qual la històrica demarcació primitiva del Regne de València per la línia Biar-Busot i la incorporació tardana del Regne dels territoris  situats en aquesta línia imaginària el riu Segura en una data més tardana, el 1305, atorgaria a aquestes comarques meridionals uns característiques que les diferenciarien de la resta del País Valencià. Ródenas no hi està d’acord”.

Limorti adverteix que la visió de Ródenas en aquest llibre, planià i fusteria alhora, no és en cap cas localista. “Aquest punt de vista centrat en la pròpia cultura, mai perifèric, estràbic, ni interferit i, a més, transcendent, ens va captivar”, afirma Limorti.

Des del punt de vista estilístic, en destaca l’aspecte planià: “(…) un estil literari basat en la llengua culta, però pastat en la llengua popular i, quan cal, travessada d’expressions idiomàtiques monoveres. I, més enllà de l’estil, la ironia, l’humor i, de vegades, un cert distanciament burlesc, que pot fregar el grotesc, però que de sobte es capgira en una tendresa que no esperàvem”.

D’Azorín i el país meu,  constitueix a hores d’ara, i això malgrat el temps que ha passat des de la seua primera redacció, un text fonamental per a entendre millor les vicissituds de la llengua a les comarques del sud valencià, per a apropar-se a la cultura popular i el paisatge humà d’aquelles contrades.