“Els moviments socials són els que estiren la corda”

*Entrevista de Francesc Viadel a Carme Miquel publicada a El Quadern d’El País el 14 d’octubre de 2004.

entrevista-el-pais-2

La mestra i escriptora Carme Miquel, 2004.

Si escanyàvem l’escola en valencià, segur que tot el moviment contemporani de redreçament civil del país solsiria, ràpidament, com un castell de naips gairebé tocat per un suau ventijol. No de bades s’ha arribat a dir que alguns dels valencianistes més influents bescanviarien de grat amb el poder, allà pels anys de la batalla de València, escola per agitació al carrer. Si les banderes callaven, no era possible que la llengua emmudira.

I qui te molt a dir i assenyalar d’aquest fenomen insòlit, únic en tota la història social dels valencians, és Carme Miquel (la Nucia, la Marina Baixa, 1944) a qui la impenitent revista Saó, durant el sopar anual dels seus premis, retrà demà homenatge en agraïment a la seua dedicació i en representació, és clar, de tot el col·lectiu de mestres i persones que han fet possibles les escoles en la llengua del país.

És allà pels anys seixanta que s’inicia tot el procés. «Molt prompte», comenta, «ens coneixem un grup de gent que formem la secció de pedagogia de Lo Rat Penat. Ferran Zurriaga, Pilar Calatayud, Enric Alcorissa, Adela Costa, Roser Santolaria, Tere Pitxer, entre molts altres… Connectem amb els moviments de renovació pedagògica, amb els nostres antecendents Carles Salvador o Enric Soler i Godes, amb el moviment internacional Freinet… És un grup d’autoformació, importantíssim que ja es manifestava per un ensenyament en valencià».

Carme Miquel viu aquest procés dividida entre dos universos simbòlics, d’una banda, la València castellanitzada i nacionalcatòlica del franquisme, de l’altra els escenaris de la Marina on el poble es manté fidel a l’ús del valencià. Per aquell temps fosc els ensenyants fan el que poden cadascú des de la seua trona, s’organitzen estatges, es xafen les comarques… «L’aparició de les Escoles d’Estiu del País Valencià i l’embranzida dels sindicats seran fets cabdals i al cap de poc arribarà el primer Pla Experimental d’Ensenyament del Valencià impulsat pel conseller Barceló, i s’iniciarà, doncs, la lenta penetració de la llengua a tots els cicles», comenta Miquel.

Així doncs, el 1984, un anys abans de la promulgació de la Llei dÚs i Ensenyament, són ja 32 escoles, entre publiques i concertades, les que imparteixen en valencià. L’escola Tramuntana de Torrent, fundada al final dels seixanta, la segueixen La Nostra Escola Comarcal i La Gavina. El valencià era ja indeturable i això a pesar d’alguns ensurts i algunes persecucions com la que va patir a Barx la mestra i pionera Marifé Arroyo, una història, per cert, minuciosament contada per l’escriptor Víctor Gómez Labrado.

«La Llei d’Ús fou un gran avanç, però hi havia moltes mancances encara i cal recordar que estàvem en plena batalla de València… Calia organitzar-se, pares i mestres fundem la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Enssenyament Públic en Valencià (CAPPEPV)», explica Miquel, que acabarà presidenta d’aquest organisme i, més tard, de la Federació d’Escola Valenciana, una suma d’entitats comarcals que es concreta amb èxit allà pels primers anys noranta.

Segons Miquel, «s’ha avançat molt, tot i que la situació continua sent de diglòssia. L’escola ha estat central en aquest procés i ha suposat una experiència amb un continuïtat indiscutible pel que fa a uns altres àmbits del valencianisme, on hi ha hagut daltabaixos i fins i tot moments quasi d’inactivitat».

Fet i fet, producte d’aquest treball el valencià s’ha estés, i això malgrat les resistències polítiques i el conflicte. Segons dades de la mateixa Generalitat, els curs actual hi ha un total de 704 centres entre primària i infantil amb linies en valencià, cosa que representa 116.837 alumnes; 275 centres d’ESO amb 39.020 joves matriculats. Tot plegat no arriba a un 40% l’alumnat que estudia en valencià, però es tracta, no cal dir-ho, d’un saldo infinitament més esperançador que el de fa vint anys.

Tot i amb això, Carme Miquel sap que l’escola no és ni de bon tros imbatible. «La influència de l’ensenyament», diu, «cada vegada es més menuda o, si més no, contradictòria, atés el sistema de valors que transmetem als xiquets i que s’enfronta de ple al de la societat i al dels mitjans de comunicació, on gairebé tot es resumeix en consumisme, on regnen els continguts antieducatius. Indigna pensar què hauria pogut fer i no ha fet la nostra televisió, ja no pel valencià, sinó també per un concepte diferent de país i de societat».

El valencià, com sempre, s’enfronta a noves amenaces, sura permanentment en el bassal térbol de les polèmiques estèrils. Ara la denominació de l’idioma, ahir la conveniència o no d’acadèmies que l’amanseixen tot siga per la concòrdia, despús ahir el terratrèmola de barbàrie i encara les seues rèpliques infamants. «Semblava», explica, «que amb l’Acadèmia la dreta volia desactivar un conflicte que ella mateixa havia provocat i al capdavall això no ha acabat de funcionar; ara tenim allò de la denominació a les institucións europees… En fi, d’una banda potser l’Acadèmia hauria de passar a dependre, encara que no sé de quina manera, de l’Institut Interuniversitari de Filologia, que és qui té la competència científica, i pel que fa a la denominació el que em preocupa és que s’acabe tenint el dret d’utilitzar el valencià a Europa i que cap diputat valencià no l’exercisca. Pense que, després de tot, no cal fer massa conflicte de la llengua, m’agrada plantejar-me la qüestió en positiu, tot i reconéixer que encara queda molt de camí. Confie plenament en els moviments socials, que són els que estiren la corda».

Carme Miquel, pacient ja ho sabeu, escriu mentrestant. Premi Ciutat d’Alzira l’any 1998 amb Aigua en cistella (Ed. Bromera), no fa massa publicava a Tàndem dos volums de reflexions destinats a la gent jove, molt especialment a les seues filles: A cau d’orella (Cartes a Roser) i Murmuris i crits (Cartes a Mireia). Els títols, tot un presagi o una incitació. Camí, llarg camí el de Carme Miquel i el de l’escola valenciana.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s