Barcelona, assumpte d’Estat

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat l’1 de juny de 2019.

ada_colau

Colau presidint un ple municipal. Foto/Ajuntament de Barcelona.

L’astut Ernest Maragall ha afirmat que, ara mateix, les seves converses amb Colau són “efectives”  que és com dir que tot va bé i que, a la última, ell serà l’alcalde. També ha advertit, però, disgustat, que la batalla per Barcelona forma part d’una operació d’Estat contra Esquerra. Aquest és un fet evident. Tot plegat, un dels pitjors malsons per a l’Estat és una capital de Catalunya, amb el seu potencial econòmic i la seva projecció internacional, governada per l’independentisme, al capdavant de l’articulació territorial i política d’un país majoritàriament decantat pels republicans. L’Estat perd, però, també perden els socialistes que veurien minvat el seu poder domèstic en organismes i institucions tan importants com la Diputació o l’Àrea Metropolitana des d’on s’han projectat i nodrit fins ara.

Pel que sembla, Colau entén ‘la conversa efectiva’ de manera molt distinta que Maragall. En Colau, ja ho sabem, tot és retòrica i simulació, ploriqueig, emoció d’a quinzet i comèdia. Avui mateix, en El Periódico, l’alcaldessa en funcions s’ha despenjat amb un article on aposta per un pacte impossible entre ella, ERC i el PSC. Alguns voldrien creure que es tracta d’una mena de tripijoc pensat per a fer pujar el preu del pa i entregar l’alcaldia a Maragall en unes condicions més favorables als seus interessos.

Pensar això és, però, ignorar la seva naturalesa cesarista, obviar alguns detalls de fons importantíssims i, sobretot, menystenir la capacitat de maniobra de l’Estat. Ben mirat, Colau no en té cap altra que ser alcaldessa perquè ara mateix quedaria descartada dels càstings per a fer publicitat en la tele, perquè ningú no la vol fer ministra, perquè ni tan sols pot donar classes en l’institut fins que no acabi la carrera… Si no és alcaldessa, no és res. Algú se la pot imaginar fent de segon de Maragall?. De regidora d’infanteria, picant pedra en els soporífers plenaris municipals?….

Els darrers mesos, Colau ha trinxat els sectors independentistes del seu partit i ha enviat a Madrid els dos dirigents més importants que l’han acompanyat políticament fins ara, Jaume Asens i Gerardo Pisarello. Dos tipus eficients i honestos, que sempre s’han mostrat disposats a entendre’s amb l’independentisme. O que fins i tot, com en el cas d’Asens, han demostrat un compromís insubornable amb els presos polítics.

D’altres correligionaris de Colau no han pogut suportar l’ambient de desordre de la Casa Gran, les conseqüències d’una gestió desastrosa i al remat han preferit escampar el poll com ha fet l’activista, Gala Pin.

Al final del ball, Colau s’ha quedat segurament amb allò que volia, amb una colla de professionals del jornal públic, obedients i amb els principis ideològics anestesiats pel més pur pragmatisme.

Qualsevol dia d’aquests, arribarà a Barcelona el ministre Àbalos carregat amb una maleta de cartró farcida de bitllets i somnis de ciutat. Entre les promeses d’Àbalos i la impossibilitat de pactar amb l’odiada burgesia catalana de Forn i Artadi, Colau acceptarà entendre’s amb Bou, Valls, Collboni i, si cal, amb Idi Amin, tot sigui pel bé de la ciutat i pel de la seva pròpia estabilitat emocional. Vendrà l’assumpte amb la mateixa convicció amb que Cantinflas es va dirigir en una ocasió a una ONU imaginaria… “…para mi todas las ideas son respetables, aunque sean ideitas o ideotas y aunque no esté de acuerdo con ellas…”. Després vindrà l’escàndol. Colau apretarà el cul i s’amagarà a Facebook durant un temps des d’on celebrarà les bondats d’un dia assolellat o des d’on prometrà habitatges per a tothom. I d’aquí a quatre anys, dels Comuns no quedarà ni rastre.

La repetició de Colau i l’expulsió de Maragall és una possibilitat molt seriosa a tenir en compte. I, és clar,  tindrà conseqüències gairebé immediates. Fet i fet, una jugada així trencaria per molt temps les relacions entre els republicans i els Comuns ací i en Indoxina i situaria directament la sucursal catalana de Pablo Iglesias -al mateix Iglesias- al costat dels partits del 155 ben capaços d’empassar-se tots els membres del Politburó xinés per tal d’evitar que Barcelona caigui en mans de l’independentisme.  Així les coses, la única garantia d’estabilitat a la ciutat ja no passa ni tan sols perquè Colau, voluble i oportunista, doni suport o no a Maragall, per un mes, per dos anys… Passa perquè els autèntics dirigents del projecte de Barcelona en Comú enviïn Colau a casa.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s