Els secrets de Felda

*Narració inèdita de Francesc Viadel, maig de 2019.

 

 

csm_Lempertz-1077-17-Photography-Paul-Citroen-Schaufensterpuppe_c11c19ebf2

Schaufensterpuppe, Paul Citroen, 1928.

A les acaballes de setembre de 1940, la senyora Jenell Holbein va tenir la intuïció que el mal definitivament començaria a deixar de ser una ombra sinistra per a ser una veritable amenaça tan bon punt aquest es desfés sobre la ciutat i les gents, com la descomposició pudenta d’un dimoni moribund. Des d’aquell moment, ningú ja no es podria salvar de les urpes esmolades i brutes de la mort, sobretot  aquells que havien estat escollits per a sadollar la fam de venjança del monstre austríac i els seus sequaços.

Va ser aleshores quan la senyora Jenell va témer més que mai per la vida del jove Julius Grajeck, el veí de l’apartament de la segona planta que des de feia més de dos anys vivia sol i sense a penes eixir al carrer, sense parents, sense amics, sense manera de guanyar-se la vida. Durant tot aquell temps ella se n’havia fet càrrec de Julius igual que la millor de les mares d’Alemanya, del món sencer. Fet i fet, li hauria agradat tant tenir un xicot com aquell! L’hauria fet tant feliç al malaurat Farand que sempre va somiar amb un hereu…

Una boqueta nit d’octubre, Jenell, va pujar sigil·losament a l’apartament del jove i li va demanar que agafés allò imprescindible i l’acompanyés en silenci. Des d’aquella mateixa nit, es quedaria a viure a l’antiga sastreria del seu marit a la qual es podia accedir discretament des d’una porta que hi havia al darrere de l’escala, al replà de la planta baixa. La sastreria, tancada des que va morir Farand ara feia cinc anys, era un lloc del tot segur. Ningú no en sabria res. Ningú no el molestaria. Mai no el trobarien en aquell indret. Res no li mancaria tampoc. Ella baixaria de tant en tant i li tindria al cas de tot el que passava a Berlin, de com anava la guerra, de la vida al carrer, de les xafarderies dels veïnat. Li portaria menjar, li rentaria la roba, tindria cura d’ell si de cas emmalaltia, faria tot el possible per nodrir la seua esperança. Si algú mai preguntava, qualsevol veí manefla o fins i tot la temuda policia, ja diria que havia marxat feia molt temps del pis satisfent-li el preu del lloguer fins al darrer marc.

Jenell feia temps que havia previst aquella situació. En la part de magatzem de la sastreria havia parat un matalàs i acumulat unes quantes mantes ben gruixudes. Les velles prestatgeries on abans Farand havia guardat els teixits més preciosos de Friedrichshain, les va omplir de pots de confitures de fruita, de salsitxes en conserva, de pots de cogombres agredolços… Fins i tot, havia proveït aquell improvisat refugi amb un joc de coberts i de tasses de porcellana, amb una elegant cafetera esmaltada i un petit fogonet d’alcohol. Julius, commogut, va acceptar de grat l’oferta de la senyora Jenell. Aquella nit, abans d’encauar-se, va mirar per un finestró la lluna plena, com un ull de gel, immòbil sobre el cel de la ciutat i tot seguit va fer -li un tendre petó al front del seu àngel que va somriure estranyament il·luminant tot d’una el seu rostre pigallós de faccions menudes, gairebé perfectes.

A la sastreria no hi havia gaire cosa a fer. Era com viure en la profunditat inexplorada d’una cova. Els diumenges li arribava des del carrer, molt afeblida, l’animada remor dels feligresos la Samariterkirche i de vegades sentia cruixir misteriosament l’esquelet de l’edifici o el retruny de l’aigua de les canonades, un soroll com de budells d’un gegant afamegat.

A la llum de les espelmes, Julius va llegir i rellegir un milió de vegades la història de Franz Bikerkopf mentre s’imaginava vagarejant per Alexanderplatz a la cerca d’una qualsevol jove per enamorar i després, encara, es veia tornant a casa fent un gran passeig per la Grosse Frankfurter Strasse, aturant-se en cada aparador, deixant que la vida entrés per cada porus de la seua pell. També va rellegir un altre milió de vegades els poemes de Trakl…. la merla es plany damunt les branques desfullades… oscil·la el roig raïm en reixes rovellades… Fins i tot ell mateix va provar d’escriure una llarga sèrie de poemes sense rima dedicats a una illa imaginaria i inaccessible on existia una sola badia solitària en què habitava la distància i el desencís. Amb cada poema que escrivia oblidava un bocí de la seua vida anterior. Els ulls de la mare, la veu vellutada del pare, el digníssim apotecari Noam Grajeck, els amics de la infància, la llum tardoral del seu carrer, els estius a Wannsee…

Un parell de vegades a la setmana la seua devota amfitriona li baixava alguns diaris, una mica de menjar calent, una ampolla d’schnapps de cireres o de poma, pa negre, embotits, cafè… i passava amb ell uns pocs minuts només per assegurar-se que estava bé.

En una d’aquelles visites, un capvespre d’octubre de 1941, la senyora Jenell va informar que a tots els seus els havien concentrat en el cementeri de Grosse Hamburger i a la sinagoga del carreró d’Heideuter, entre d’altres llocs que no recordava, i que se’ls havien endut a Grunewald en grups molt nombrosos per a traslladar-los cap a l’est on deien que treballarien en granges, a l’aire lliure, sense res a témer. De poc que Julius no va estar temptat d’eixir del seu amagatall i de presentar-se a la primera oficina de policia que trobés però, de seguida, va pensar que què podria fer un xicot de ciutat com ell en una granja si a penes havia vist mai el camp amb els seus propis ulls.

En arribar els Nadals, davant de la sastreria, van parar el mercat de KiezWeihnacht. Julius va imaginar l’olor del vi calent amb canella, el gust del pa de gingebre… De vegades enganxava tant com podia l’orella a la robusta persiana i intentava captar l’ambient del mercat, les veus de la gent. El que hauria donat per eixir un moment i fer un tombet… A partir d’aquell Nadal, Jenell va espaiar molt més les seues visites. En part per precaució però sobretot perquè va començar a trobar-se molt malament i pràcticament es passava tot el dia al llit.

En aquelles circumstàncies i de no ser per Felda, Julius hauria posat fi a la seva vida. Felda era una dona prima, de pell molt blanca, uns ulls negres molt grossos i una llarga cabellera que li queia per les espatlles fins el naixement dels seus malucs. Des de sempre havia estat una celebritat en el barri. Fins que Farand va morir, va lluir tots els seus millors vestits abans que no els posseïren les senyores de les cases més adinerades del barri. Julius la coneixia de tota la vida, des que n’era un adolescent i passava per davant de la sastreria camí de l’escola. I, certament, sí, tota la vida n’havia estat enamorat. Potser Felda també d’ell. El cas és que si havia tardat tant de temps en dir-li-ho és perquè pensava que era inabastable. Al seu costat se sentia molt menut, insignificant. Mai hauria dit que acabaria vivint amb ella. La veritat és que des que va entrar a la sastreria que es va considerar un autèntic intrús del seu espai i de la seua vida. Es sentia molt avergonyit. Però què podia fer?. La solitud va ser la culpable de que es decidís per fi trencar el seu silenci. Al principi, Julius només li llegia els seus versos, amb un entusiasme infantil que ella sempre acabava per refredar amb el seu misteriós silenci. Poc a poc, vencent les pors, la possibilitat d’un fracàs, ell va anar obrint-li el seu cor. Li ho explicava tot sobre si mateix a excepció d’aquelles coses que pensava, equivocat o no, que la disgustarien. Coses pròpies d’un xicot de barri que una doneta de casa bona no hauria escoltat dir mai a cap dels seus coneguts. Julius va arribar fins i tot a fantasiejar amb una vida en comú. Havia pensat en un lluminós apartament a Hufelandstraße, potser. Obririen una llibreria o no, millor, un menut cafè i tindrien almenys dos fills. Felda mai no deia ni que sí, ni que no però el deixava parlar, que s’emocionés amb aquelles idees que en fons també l’emocionaven una mica amb ella. Un dia Julius la va besar tendrament i li va acaronar els seus pits menuts, la va acaronar entre les cuixes sedoses i la va abraçar com mai no havia abraçat una dona i va pensar que potser Felda s’havia sentit molt feliç. Julius sempre volia saber que pensava d’això o d’allò altre, que li donés pèls i senyals dels llocs del món que li agradaria estar quan acabés la guerra, que compartís les seues tristors però Felda s’hi resistia… La seua vida era per a Julius foscor. Res no sabia en realitat del seu món. Potser estimava algú, arravatadament, desficiosament, brutament, tendrament, culpablement, definitivament… Quan l’hauria vist? On? Què s’haurien promès? Es va sentir gelós fins quasi tornar-se boig. Com saber res del cert, si d’ella a penes sabia detalls de les coses més quotidianes, insignificants. Calia admetre la situació. Mai no sabria res de Felda per alguna raó que Julius desconeixia.

Del tot obsessionat, a les nits, guixava tots les parets de la sastreria amb les seues preguntes, amb els seus neguits, de vegades també amb els seus versos… del secret en faràs la mort del record d’aquelles aigües quietes, la gavina detinguda en el cel, un sol que es moria… tot allò que no potser o el verí que acaba amb la merla golafre com les paraules que no bateguen acaben amb el somni… del sexe només la sal oculta… Ni un sol racó de paret va quedar sense guixar… On vas estar anit?… Què és aquest vers que t’has tatuat a la palma de la mà?… Felda, amor, mira cap amunt i sabràs el balcó de ca nostra guarnit amb un bosc de roses roges… Més val que no em miris avui, sé que estic desmillorat, sent que no et soc digne…  Julius escrivia i escrivia i els mots, tots, es tornaven pedretes dipositades en una platja immensa, pedretes o ànimes amenaçades per l’onatge violent d’una mar despietada. Felda mai no va contestar a res i, així i tot, Julius la pentinava cada dia, l’acaronava cada dia, li parlava a cau d’orella cada dia, la desitjava cada dia, desesperadament…Tot plegat, només existia per aquell desig ofegat en aquell silenci, amagat en aquella penombra en què els secrets, esponerosos, creixen com roselles maleïdes entre el blat. Entotsolat i trist ni tan sols va ser capaç d’endevinar perquè la senyora Jenell havia deixat de baixar a veure’l.

Un matí de finals d’abril de 1942, un estrèpit de colps i ferros va despertar Julius. La policia i els bombers havien acabat de tombar la pesant persiana de la sastreria amb uns enormes malls. La llum va penetrar violentament tota l’estança com un llamp penetra el cel una nit de tempesta. Al carrer, un milió de curiosos es miraven la detenció de Julius com si allà s’hagués acabat de capturar una bèstia perillosa. Els agents no van tenir miraments. El van estovar bé amb les seves porres ridícules, el van emmanillar, el van arrossegar cap cot amb violència cap al cotxe… D’esquitllentes, per unes dècimes de segon, Julius encara va poder veure la silueta de Felda… Felda perfecta, Felda silenciosa…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s