Quan serem grans reobrirem Auschwitz

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 4 de maig de 2019.

IMG_20170823_191100

Entrada al camp d’Auschwitz-Bikernau. Foto/Francesc Viadel.

Va passar fa uns dies a una escola de Ferrara. Una colla de nens d’11 anys la mamprenen amb un company, l’agafen del coll en els vestidors del gimnàs, l’espolsen ben espolsat per ves a saber quina fotesa. Aleshores, enmig de la batussa, un dels agressors s’acara a la víctima i li fa un sinistre advertiment: “Quan serem grans farem reobrir Auschwitz i us posarem a tots en el forn, jueus…”. El matís antisemita converteix un típic episodi de violència escolar en un espectre, en un senyal d’alarma que inquieta tota Itàlia. Fet i fet, només són nens. On ha mamat l’agressor aquell monstruós somni?. Ferrara tampoc no és una ciutat qualsevol. Fou un dels escenaris del naixement del feixisme al país. Avui alberga, en l’antiga presó de la Via Piangipiane on va estar tancat l’activista i escriptor d’origen jueu Giorgio Bassani, la seu del Museu Nacional del Judaisme Italià i la Xoà.

El ministre de l’Interior, l’ultradretà Salvini, posa el crit en el cel, anuncia que es trobarà amb la família i que farà el possible perquè no es torni a repetir un fet similar. Marco Bussetti, el Ministre d’Educació, desolat, es compromet a investigar l’incident. D’altra banda, des de l’Observatori de l’Antisemitisme de Milà, Betti Guetta, apunta cap a la influència de la difusió del discurs de l’odi a les xarxes socials atès que el 80% dels episodis antisemites registrats s’hi donen en aquest àmbit. L’odi virtual, diu Guetta, traspassa a la vida real, ho penetra tot, influeix fins i tot en els més petits.

No és la primera vegada que Itàlia viu un episodi antisemita. Els darrers anys, com en França, Alemanya o com en qualsevol país europeu, l’antisemitisme ha rebrotat amb força. Les xarxes, sens dubte, han jugat un paper però, també, l’oblit. A finals del gener passat, una enquesta del diari The Times desvetllava que un de cada 20 britànics pensava que la Xoà mai no va passar. Per les mateixes dates, els resultats de l’Eurobaròmetre assenyalaven que un 66% dels espanyols no creien que negar l’extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial fos un problema, un percentatge que a Europa es situava a l’entorn d’un 38%.

Són xifres que cal posar al costat de les que va publicar a finals de l’any passat l’Agència de drets fonamentals de la Unió Europea i que assenyalaven a l’omnipresència de l’antisemitisme i com aquest estava afectant la vida dels jueus d’Europa. El mateix o pitjor encara està passant als Estats Units on l’antisemitisme va a l’alça.

No és d’estranyar que a la llum d’aquestes inquietants dades l’amenaça estúpida i salvatge d’un nen de Ferrara de reobrir els forns d’Auschwitz, desperti sentiments de frustració, de temor, de ràbia. I encara bo… Quantes manifestacions en Espanya, posem per cas, dels diversos dialectes de l’odi no desperten absolutament res?. Quantes d’aquestes manifestacions estan absolutament normalitzades, tolerades?.

Les xarxes han fet de l’odi un instrument banal de l’activisme reaccionari que ha propagat com mai les seves idees entre masses de ciutadans ignorants, compulsius, desorientats. Cal, però, afegir encara l’oblit. Aviat ni tan sols quedaran supervivents que puguin transmetre la seva terrible experiència que serveixi d’advertiment a les noves generacions desinformades, indiferents. El temps ho esborra tot… ho regurgita tot.

En una època d’enorme feblesa de les democràcies occidentals i en ple ascens de l’extrema dreta, preservar la lliçó moral de la Xoà deuria de ser una prioritat no només de qualsevol govern sinó de la mateixa societat civil. Tot plegat, com va assenyalar Primo Levi el 1976, l’aversió contra els jueus només és un cas particular d’un fenomen més ampli, és a dir, l’aversió contra qui és diferent de nosaltres.  Levi va advertir que “un nou feixisme amb el seu ròssec  d’intolerància, de prepotència i de servitud, podia néixer”, sobtadament. La visió de l’escriptor, del supervivent, era potser la visió d’una tempesta violenta, inesperada. Calia, doncs, segons Levi, trobar la força de resistir i per a fer-ho, res millor com no oblidar tot el que va passar al cor d’Europa.

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s