La tribu de Coripe

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 22 d’abril de 2019.

coripe-kRjE-U8011314446GtF-624x385@Diario Sur

Aquest any la tribu de la molt sevillana Coripe s’ha acarnissat amb el president Carles Puigdemont que ha estat el protagonista de la Quema de Judas, una tradició que remet als temps de l’antisemitisme més atàvic quan el fanatisme catòlic tenia en el foc destructor la seva millor arma per aconseguir l’assimilació o l’extermini del contrari. Puigdemont ha estat triat per a ser executat atesa la seva condició de maligne de l’any no per un tribunal de la Santa Inquisició ni per un criminal Consell de Guerra, sinó per la innocent AMPA de l’escola local. Una escola -hem de suposar- lliure d’adoctrinaments atesa la seva condició d’espanyola. A les escoles espanyoles, prou que ho sabem, tot es fa bé i sobretot en espanyol. Una escola, la de Coripe, com la que potser voldrien Arrimadas i la marquesa per als catalans.

El seguici macabre, meitat religiós meitat pagà, ha passejat pels carrers del poble sevillà un ninot fet de drap i de palla amb la cara de Puigdemont, l’estelada per capa i un enorme llaç groc en la solapa. No ha faltat ni la banda de música local, ni els cabuts. El ninot, dut a collibè per un dels seus botxins, ha arribat a la plaça del poble enmig d’una gentada entre divertida i amenaçadora que s’ha esgargamellat cridant cabrón, hijo de puta o Puigdemont a prisión, entre altres… En arribar a la plaça, el ninot ha sigut penjat d’una figuera i tot seguit massacrat per una banda d’escopeters municionats per la policia local mateixa. Els executors han disparat reiteradament contra el ninot, acarnissant-se sobretot  en les seves cames i el seu entrecuix fins que aquest a cremat pels quatre costats aixecant una gran gatzara. Que no camini, que es quedi sense collons el maligne, deuen d’haver pensat els de l’hàbil escamot.

L’escena és d’un salvatgisme atroç. L’any passat la víctima escollida va ser Ana Julia Quezada, l’assassina del nen d’Almeria Gabriel Cruz. El ninot va ser passejat entre els crits de negra, perra, que sufra… Els pares de Gabriel van lamentar l’acte i el Moviment contra la Intolerància va denunciar els fets davant de la Fiscalia de Sevilla que, finalment, va arxivar el cas. Els fiscals no van veure cap vexació racista ni violenta, com tampoc la veuran ara.

L’alcalde socialista de Coripe, Antonio Pérez, es va disculpar aleshores negant qualsevol connotació racista de la festa mentre assegurava, cínicament, que es pensava que el ninot era el de Puigdemont. Els crits contra el president mentre cremava Ana Julia són els que li van proporcionar la seva covarda coartada. Enguany Pérez ha tornat a posar-se del costat dels de la seva tribu: “El ninot representa un mal i allò que es mata és aquest mal. Per aquest personatge han passat des de polítics, banquers, àrabs…”, ha dit sense immutar-se. Puigdemont només és, segons el regidor socialista, un covard que s’ha fugat de la justícia. Un tipus comparable a una vulgar assassina.

L’alcalde insisteix encara en assegurar que tot és una sàtira, una paròdia però cal ser cec i un imbècil per a no veure que en Coripe el que hi ha és un odi desfermat, irracional, emparat per la suposada legitimitat d’una tradició que, com totes, sempre es pretén intocable. A fi de comptes, però, d’una tradició tribal que, malauradament, no és només exclusiva d’aquesta població andalusa.  De fet, la tribu de Coripe s’estén per tota l’ampla geografia de la catalanofòbia, de la intolerància, de la grolleria més fastigosa. No cal ser un politòleg ni un especialista en filosofia moral per a entendre que en qualsevol societat amb un mínim sentit de la convivència, del sentit comú, mínimament cultivada, no hi poden tenir lloc manifestacions tan repugnants com aquesta.

El cas és que lluny de comptar amb una severa reprovació civil, la festa fins i tot éstà classificada com a d’Interés Turístic Nacional. De moment, tampoc no sembla molestar cap dirigent de la classe política espanyola sempre tant primmirada amb segons quines manifestacions populars sobretot si són catalanes. Fet i fotut, estan callats com a tombes. Des de Pedro Sánchez, company de partit de l’alcalde coripeño, passant per la marquesa i acabant amb Arrimadas. Sánchez li ha fet comparar enganyosament a Batet l’execució de Puigdemont amb qualsevol tipus de protesta contra un qualsevol acte de campanya electoral. La marquesa està massa ocupada en voler tancar TV3 i sotmetre l’escola a l’Alta Inspecció Educativa i de las Jons. Arrimadas tampoc no té temps per a minúcies com la de l’execució de Coripe ocupada com està amb la violència visual que pateix en veure llaços grocs sobretot quan ha d’anar a fer campanya a poblacions de majoria independentista on al seu partit no el voten ni els gats. A la última, tots s’empararan en un relativisme trampós i miserable abans de reconèixer els fets tal i com són. Tots continuaran callats. El silenci cruel i calculat també és una estratègia.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s