En el retorn de Josep Lluís Albinyana

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 20 d’abril de 2019. 

Josep-Barbera-Lluis-Albinyana-ERPV_EDIIMA20181227_0645_20

El president d’ERPV, Josep Barberà i l’expresident Josep Lluís Albinyana a la porta de la presó de Lledoners el desembre de 2018 després de visitar Oriol Junqueras i Raül Romeva. Foto/ERPV

Com a president del Consell Preautonòmic a Josep Lluís Albinyana li va tocar jugar un dels papers més difícils de la història recent del País Valencià. En un context extremadament complex i des de la plena assumpció d’un valencianisme coherent, Albinyana, va intentar liderar la modernització política del país tant contra les inèrcies regionalistes del seu partit d’aleshores, el PSPV-PSOE, com sobretot contra el tardofranquisme anticatalanista i violent que va agitar la UCD i l’antiga Aliança Popular en complicitat amb l’extrema dreta.

Albinyana mateix, com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Ventura o tantíssims d’altres valencianistes, va ser víctima d’aquella violència que pretenia mantenir intactes totes les estructures de l’antic règim i alhora evitar qualsevol temptativa de revalencianització. Va ser una violència intensiva, sovint estratègica, que buscava atemorir els demòcrates i impedir que impulsaren qualsevol canvi en profunditat. Una violència, també, silenciada, amagada.

El mateix Albinyana ha recordat en més d’una ocasió que de l’atemptat fallit amb què van intentar matar-lo no n’hi va haver ni tan sols un expedient policial. No en va, aquella violència, el conjunt de la maniobra involucionista, va ser curosament tutelada des de les clavegueres de l’Estat i, val a dir, que acceptada sense massa resistència per un PSOE disposat a tot a canvi d’obtenir el poder. Una situació, no cal dir-ho, molt semblant a la que ara mateix es viu a Catalunya.

Tot plegat, la traïció dels socialistes a Albinyana va suposar l’intent d’arraconar el valencianisme al país i l’acceptació d’un marc polític i identitari imposat per la dreta més reaccionària que, a l’última, va aconseguir governar la Generalitat durant quasi vint anys. Dues dècades durant les quals el PP es va dedicar a robar a mans plenes alhora que consolidava una arquitectura institucional al servei del centralisme més ranci.

El 2015 el País Valencià va passar, però, a ser governat per la coalició Compromís, i pel PSOE amb el suport de Podemos. L’electorat valencianista va dipositar moltes esperances en el conegut com a Pacte del Botànic. Han estat, però, unes esperances frustrades pel tacticisme, la manca de musculatura política i els efectes letals de la fiscalització permanent de la política per part d’una dreta valenciana tant agressiva com immoral que mai no ha renunciat a atiar l’anticatalanisme més abjecte o que ha fet de la intoxicació i de la mentida la seva principal estratègia.

Altrament, el conflicte de Catalunya amb l’Estat ha posat davant del mirall el govern valencià. Ha quedat ben palès que els valencians no tenen cap marge per a forçar a Madrid a corregir una situació d’infrafinançament escandalosa, ara mateix el principal problema. Sense diners i aclaparats per la retòrica de la unitat d’Espanya, la Generalitat valenciana s’ha convertit en una pura il·lusió, en un miratge polític.

Per si no fora poc, Mónica Oltra, la líder de Compromís, no ha pogut evitar fer bandera dels tòpics més rancis del comunisme contra Catalunya alhora que, per motius molt més espuris, es deteriorava la seva relació amb Ximo Puig i mentre Podemos es dessagnava internament. La posició d’Oltra en relació a Catalunya no ha agradat a molts valencianistes com no ha agradat tampoc la nova televisió o les contínues errades en els intents d’articulació d’una política lingüística.

És en aquest context que Albinyana ha acceptat la proposta d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) per encapçalar la seva llista a les Corts valencianes. El president de la formació republicana, Josep Barberà, ha volgut posar en relleu l’honestedat del polític valencià i la seva coherència. El veterà dirigent, per la seva banda, ha acceptat l’envit alhora que lamentava l’actual situació de postergació del país, el silenci de la immensa majoria dels dirigents valencianistes davant de la repressió de l’Estat contra Catalunya. Albinyana ha reivindicat, simplement, el dret dels valencians a sortir del forat on han estat colgats pel franquisme primer i per la monarquia després.

Albinyana, com ERPV, representa ara mateix la continuïtat d’un valencianisme que no ha renunciat a lluitar pel retrobament polític de tota la nació catalana. La continuïtat també d’un republicanisme progressista que té en Vicent Marco Miranda o en Joan Fuster alguns dels seus principals referents.

Ningú no pot negar que en un temps de renúncies i de pors, el seu retorn és tot un símbol i un contratemps per als qui pensen que el valencianisme reeixirà jugant al joc del neoregionalisme amb tot el que això implica. Albinyana és un símbol, cert, però també és una oportunitat i no només en termes estrictament polítics per a la formació que l’ha volgut rescabalar del silenci. Temps al temps.

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s