La marquesa ja té el seu pollastre

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 d’abril de 2019.

1200_1554987266cayetana-UAB

Cayetana Àlvarez de Toledo el passat 11 d’abril quan intentava celebrar un acte de campanya en l’UAB. Foto/Nació Digital.

Des que el PP li va encarregar incendiar Catalunya a major glòria de la unitat nacional que la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo anava buscant el seu pollastre, l’incident, el xoc amb el demonitzat adversari que li servís per a il·lustrar el seu relat de terror i mostrar-se davant de les espanyes com una Agustina d’Aragó combatent el tumult català. Fet i fotut, la marquesa s’ha cregut aquest paper d’heroïna, obsessivament diria.

Avui, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) unes desenes de militants antifeixistes li han brindat una oportunitat única quan han intentat barrar-li el pas a ella i la seva comitiva entre els quals figurava l’ultra Josep Bou, candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona. Els uns i els altres s’han enfrontat verbalment, s’han empentat i, a la última, els Mossos han repartit les preceptives garrotades als de sempre. La marquesa s’ha enfurismat com mai i ha titllat els protestataris de ‘niñatos totalitarios’, de ‘pijos reaccionarios, consentidos’ i illetrats que ocupen la universitat pública -la que ella no coneix- amb el sentiment d’una okupa pacifista educada en una família de jornalers del camp.

La marquesa ja té el seu pollastre, la seva kale borroka amb barretina per a explicar en totes les televisions d’Espanya, tot plegat un motiu poderós per a ser aclamada per diaris com l’ABC que ja han titllat l’incident de “nuevo capitulo de acoso al constitucionalismo” en una UAB semblant amb l’infern de Dant on els dimonis llueixen estelades de foc.

Sens dubte, la bronca és una bona notícia per a l’equip de campanya de la marquesa, sobretot una bona ocasió per a millorar la seva marca personal de furibunda anticatalanista els rèdits de la qual els bescanviarà en Madrid per més poder en el costat fosc de l’Espanya de Felip VI, Villarejo, Ratotutti quanti.  Ningú millor que ella sap que aquí no té res a fer, que traurà el pitjor resultat electoral del PP en tota la seva història. Se li’n fot. No ha vingut a guanyar res en les urnes sinó a dur a terme la seva croada particular i fanàtica contra l’independentisme.

“Yo estoy”, va escriure fa poc, “con lo que decía Maza en privado: bastaría con que los rebeldes pasaran ocho o diez años entre rejas para que la burbuja separatista se desinflara durante al menos una generación. El valor pedagógico de la cárcel, no ya para el reo sino para la frívola masa que lo jaleó”. La marquesa manifesta sentir-se feliç amb el judici del procès. Tant com quan van jutjar Mas i se les va arreglar perquè li deixaren seure en primera fila, el coll ert com el d’una jirafa i un somriure de gel en el seu rostre cairut.

“Y así, españoles,” ha escrit també, “llegamos a la cuarta semana de un juicio que no sólo decidirá el futuro de nuestra simpática nación, sino que además marcará un hito en la lucha de la democracia, como sistema, contra su gran enemigo contemporáneo. Que ya no es la fuerza bruta, sino la fuerza blanda. Hoy las democracias no se destruyen con bombas y tiros, sino con sonrisas y lágrimas. Una viejecita votando con el corazón en un puño tiene más peligro que un tricornio con pistola”. Sembla difícil de creure que una velleta pugui tenir més perill que un qualsevol policia d’un qualsevol país del món encegat pel seu amor a la pàtria.

El cas és que mai ningú havia odiat tant l’expressió rebel i antiassimilacionsita de Catalunya com la marquesa. Mai… ni l’acomplexat Rodríguez Ibarra, ni el carota jacobí d’Alfonso Guerra, ni el supremacista Aznar, ni la mateixa Arrimadas que va fer l’esforç d’aprendre català empassant-se segurament l’orgull i els prejudicis, per pur pragmatisme. Ens hauríem de retrotraure a Quedevo, a José Patiño, Galinsoga o Queipo de Llano que hauria volgut convertir Barcelona en un solar.

La marquesa té un problema i és el seu odi. De quina fosca claveguera deu venir-li? És potser un odi transferible, posem per cas, dels independentistes als comunistes, als sioux, als que es tenyeixen els cabells de verd o els que roten després de dinar, als alemanys panxuts…?. Tant se val.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s