No escopireu sobre la tomba de Rita Barberà

*Article de Francesc Viadel publicat el 6 d’abril de 2019.

11170

El cunyat de Rita Barberà, l’advocat José María Corbín. Foto/El Temps.

Mentre va manar Rita Barberà mai no es va cansar de vantar-se de ser l’alcaldessa més democràtica del món, la menys corrupta. Per fer-ho notar solia presentar als seus rivals de l’esquerra, especialment els comunistes i els socialistes, com els hereus de les sanguinàries turbes marxistes del 36, com uns venuts a l’or català i com uns morts de gana capaços de tot. Altrament, s’arrogava solemnement el fet d’haver tret la ciutat del blanc i negre, d’una suposada i mítica decadència. La realitat era, però, que la decadència havia estat una herència del franquisme contra la qual va lluitar entre 1979 i 1988 el socialista Ricard Pérez Casado, artífex de l’inici d’una modesta modernització de la ciutat. Tot plegat, Barberà mai no va tenir una sola idea pròpia i els pocs projectes que va desenvolupar durant els seus mandats no van ser més que una continuació dels de Pérez Casado.

Els qui van conèixer de prop el seu regnat sabien que darrere de la grandiloqüència ridícula, de l’exhibició permanent del seu provincianisme caspós, n’hi havia coses molt més pitjors encara. Fet i fet, l’ajuntament de la ciutat de València estava tant podrit com tota l’administració del país ho va estar a partir de l’entrada el 1995 de Zaplana a la Generalitat.

Barberà, supersticiosa fins a la paranoia, políticament covarda, capriciosa com un dictador, vivia en una bombolla perfecta, protegida pel seu reduït equip que dirigia amb un puny de ferro la seva germana Asunción. El marit d’aquesta, l’advocat José María Corbín, també en formava part d’aquest cercle privilegiat.

Corbín ha estat des de sempre un tipus malcarat que no ha tingut mai cap problema de presumir de la seva vinculació a  l’extrema dreta. Va batejar el seu iot amb el nom de Dragon Rapide, l’avió que va traslladar Franco des de Las Palmas a Tetuan per a dirigir el cop contra la república i se l’ha vist en moltes ocasions en manifestacions de l’extrema dreta. Va començar de periodista amb el seu sogre José Barberà Armelles i, posteriorment, convertit en advocat, va fer créixer el seu despatx a l’ombra de la seva cunyada.

El 26 de desembre de 2006, en plena batalla del PP contra la tramitació de la Llei de Memòria Històrica, l’edició valenciana d’El Mundo, amb motiu del 70é aniversari de la mort de José Corbín  i José María Corbín Ferrer va publicar una inquietant esquela: “José Corbín y José María Corbín Ferrer. Vilmente asesinados por las hordas demócratas-republicanas integrantes del Frente Popular (social-comunistas) y en el buque Prisión Alfonso Pérez”. Els qui la subscrivien, fills de Asunción Barberá i de Corbín pregaven una oració “por el eterno descanso de sus almas, reivindicando la grandeza y ejemplo de su sacrificio frente a la canallesca revisión histórica impulsada por los herederos de sus asesinos”. Només és una anècdota però il·lustra molt bé quin és l’imaginari polític del personatge i de la seva família.

Aquesta setmana una jutgessa l’ha enviat a la presó acusat dels delictes de suborn, blanqueig de capitals i tràfic d’influències. S’investiga també la seva relació dins d’una complexa trama empresarial descrita amb precisió pel periodista d’El Temps, Moisès Pérez.

A més, sembla que Corbín des de 2006 hauria estat cobrant comissions il·legals pel seu paper d’intermediari en la tramitació d’adjudicacions de l’Ajuntament de València. Són els anys daurats de Barberà en què qualsevol alternativa política semblava una entelèquia.

L’actual PP valencià duia temps intentant dissimular el seu passat de depredador a força de remoure les brases de l’anticatalanisme més abjecte, intentant enganyar una vegada més a la societat sobre la suposada ineficàcia de l’esquerra per a comandar l’economia. La detenció de Corbín ha estat com escopir sobre la tomba de Barberà, una figura de la qual se n’havia apropiat el PP convençuts que encara és un mite per a determinats sectors de la població.

És cert que Corbín, com la seva filla Rita, també advocada, estan vinculats a Vox però a ningú no se li pot escapar que la merda que l’esquitxa té a veure i molt amb la difunta. La por s’ha estès entre les files dels populars i això que l’escàndol no ha fet més que començar.

Alfonso Grau, segon de Barberà durant anys i panys i a qui la justícia li demana uns quants anys de presó, ja ha dit que mai no es va reunir amb l’advocat ultra. Això ja ho veurem. Sembla difícil de creure que no s’haguessin vist. Segurament, durant els darrers anys Corbín s’ha reunit amb gossets i gatets de les àrees més sensibles de l’administració local i no precisament per a parlar del temps ni de les falles.

A Bonig i els de la seva confraria se’ls ha girat molta feina. Molt grossa l’hauran de dir dels catalans i del govern del Botànic per a que els valencians se n’obliden del cabàs d’excrements morals que arrosseguen, de totes les malvestats que en nom d’Espanya i de la salvació civil dels valencians van cometre.

L’alcalde de Compromís, Joan Ribó, també hauria de posar-se en farina. En 2015 va impulsar el RitaLeaks en un intent de posar en relleu la situació de corrupció sistèmica de l’ajuntament de la ciutat, la mateixa que ha dut a Corbín a la presó. Des d’aleshores ningú no sap si ha impulsat una vertadera renovació interna de la institució que dirigeix i que va manar Barberà entre 1991 i 2015. Corbín no ha pogut moure un paper sense la col·laboració d’algú de dins.

A la última, l’afer Corbín posa en relleu una vegada més què ha estat la dreta valenciana, quina ha sigut la veritable naturalesa del seu patriotisme, la veritable ànima de qui la va dirigir durant dècades. No importa quina sigui la sigla amb la que s’embolcalli aquesta dreta.

Barberà només es mereix l’oblit, el silenci, la vergonya.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s