Hotel Saski

*Relat inèdit de Francesc Viadel, març de 2019.

Hotel_Saski_Cracow

La primera vegada que Joel Itskowitz va veure aquella jove va ser l’11 de novembre de 1918, exactament tres minuts i cinquanta dos segons després que quedés proclamada contra tots els vells imperis la gloriosa, trista i efímera Segona República polonesa i que la senyora majordoma Nelka, somicant, despengés pel buit de l’escala, des de l’última planta, una llarga i tremolosa bandera nacional.

El cas és que Beatrice Breccia va entrar al Saski del carrer Slawkowska arrufant el seu nas lleugerament aquilí, fent cara de pomes agres, visiblement molesta pel tumult vociferant que omplia els freds carrers de Crakòvia. La jove es va plantar al mig del hall i llavors amb un gest quasi imperceptible de la seua mà dreta va fer que el país sencer s’aturés i que en un bufit se li atansaren com esclaus porucs mitja dotzena d’empolainats camàlics disposats a fer-se tallar el coll si de cas ella ho ordenava. Tota l’estança va quedar impregnada pel seu fresc perfum cítric. Durant uns segons les llums de les flamants làmpades del sostre van fer pampallugues i l’esquelet del vell edifici va estremir-se sensiblement com ho fa un cos en la darrera fuetada del plaer. Tot seguit, Beatrice va desaparèixer dins de l’ascensor i tot va tornar a ser monòton, patriòticament monòton. Bé, són coses que, naturalment, només va olorar, sentir, escoltar i veure Itskowitz, aquell xicot de poble amb cara de pa de quilo que fins feia quatre dies, abans d’arribar a ser el cap de cambrers d’un dels millors hotels de la ciutat, no tenia cap altra feina que perseguir grills pels camps de Nowy Targ o temptejar els culs prets i plens de les corpulentes llauradorotes aprofitant la confusió del mercat dels dijous.

La jove esposa va arribar a la ciutat seguint les passes del seu marit Breccia el financer, un dels banquers més rics de Florència, ansiós per fer alegres negocis amb els taciturns i despistats dirigents del nou país. Ningú però mai no va arribar a veure’l… ni de dia ni de nit, ni cap albada… ni entrar ni sortir…  ni tampoc ningú en realitat no el va esperar mai.

Durant dues inoblidables setmanes, cada matí a les huit en punt, Itskowitz va pujar a la luxosa suite de la segona planta l’esmorzar de Beatrice. Té aromàtic de poma, galetes de gingebre, un bol amb fruites del bosc, suc d’aranja, torrades de pa i mantega. Algunes nits, també, una mica de llet tèbia amb un parell de paczkis que el molt poca-solta havia guardat durant tot el dia embolcallats en un delicat tovalló de fil perquè es conservaren bé i foren agradosos al paladar delicat de la jove esposa.

Durant dues inoblidables setmanes, Itskowitz no va parar d’escriure-li a Beatrice sobre la superfície inaprehensible dels seus propis somnis, neguitós, vacil·lant, atemorit, esperançat… desig dels núvols l’ombra sobre els blats daurats, ara mateix, amb la freda humitat de la pluja que s’insinua i atura el vol de l’abellot… pense el teu clatell, la besada tremolosa, uns brins d’herba madura enredats en el borrissol del teu sexe, el sol de l’agost, l’illa impossible oculta en la boira cruel del Bàltic mentre ens esperen en una qualsevol ciutat d’aquest continent que incendiatNomés jo sé el lament de les campanes, la tristor del desig incomplert, el cos inerme d’un ocell sobre la teulada de la Llotja de sang una vesprada d’abril mentre et somiava nua davant de la mar, els peus a l’aigua, la muntanya blava a l’altra part de la badia just al caure el capvespre… Entre servei i servei, entre renec i renec de la senyora Nelka, el molt capsigrany escrivia i escrivia i escrivia i somiava i somiava i somiava i es mullava les galtes, i es pentinava compulsivament i feia saltirons amagat de les mirades indiscretes dels clients del Saski i un foc s’apoderava d’ell i el deixava del tot exhaust…

Vet aquí que la boqueta nit del dilluns 25 de novembre, just quan Itskowitz havia acabat de deixar silenciosament la petita safata de plata amb el pitxeret de llet tèbia sobre la tauleta de l’entrada de la suite, que Beatrice, estirada sobre l’enorme llit amb el posat d’un  bell felí va fer un gest quasi imperceptible amb la mà dreta i el món de nou es va aturar i es va tornar sedós, càlid, gust de salnitre i polpa de taronja… I va ser llavors quan aquell beneitó de poble que fins feia quatre dies només havia contat garses en el cel refulgent de la Petita Polònia i granotes en els basals del seu poble de llauradors, va saber, mentre queien les volves de neu sobre l’ampit de la finestra i la lluna feia niu sobre la torre de Santa Maria, del gust que feia la vida entre les braços d’una dona nua.

Aquella nit va ser la darrera vegada que el xicot de Nowy Targ va veure Beatrice que l’endemà, a primera hora del matí, va agafar un tren en direcció a Varsòvia.

Després d’aquella nit, Beatrice va escriure una carta cada mes al seu pobletà amant. Una carta breu, sovint intensa, amb els mots justos… Plou a Florència avui. Al Giardino de San Clemente m’ha semblat veure la teua ombra. Al final, només era un ocell… Aquest matí festa del cricket, Déu meu, els italians han embogit. Per cert, hauries de tastar els cantucci de Prato que he après a fer, el vi dolç amb què s’acompanyen. Què vindries aquesta vesprada a berenar amb mi?. Sent un enorme enyor. Si tanque els ulls només sóc capaç de veure el teu cos nu, la promesa del teu cos dins d’una boirina de llum, la neu caient al carrer. La primavera em matarà de tristor. Per què no estàs ací?. A Cracòvia encara deu fer fred. Si vingués hauria de dur aquell abric vermell que tant et va agradar… És la fi. El món irremeiablement sucumbirà a tanta estupidesa. Tothom diu que la guerra és imminent. Tinc por i ràbia. Només voldria besar-te llargament, fondre’t en la meua besada. Diguem que no m’has oblidat. Diguem que sobreviuràs tots els monstres que ens assetgen. Cal que visques. Cal que vivim…Ens veurem algun dia? Potser mai? Escriu-me….

Cada vegada que arribava una carta, el jove Itskovitz que aviat va deixar de ser ser jove, se n’anava corrents a llegir-la a un petit cafè de la plaça Szcepannski. S’asseia a la taula que donava al carrer, es demanava un aiguardent i la llegia i rellegia una i altra vegada, delerós, dissimulant. Després la plegava amb molta cura i la guardava en la butxaca interior de la jaqueta del seu uniforme blau i tancava els ulls i pensava el cos prim i nu de Beatrice, els seus ulls foscos, les seues mans llargues, el seus turmells, els seus malucs, les seues natges, la llum dels fanals dels carrers solitaris de Cracòvia a l’hivern, l’hivern de la vida, l’alegria dels carrers de la llunyana Florència, el pes insuportable de l’absència.

Itskovitz va rebre la darrera carta a mitjan d’agost de 1939…. El món s’ha tornat boig. Els ridículs camises negres desfilen per tota Florència, infantils i estúpids. Semblen micos… bah! A qui li importa aquesta gentola…. Aquesta nit t’he somiat. Això sí és rellevant. M’esperaves al hall de l’hotel amb el teu uniforme blau, amb la jaqueta perfectament botonada. M’aclucaves un ull i, de sobte, pam! ens perdíem corrents escales amunt fins la nostra habitació. Un rossinyol picava amb el bec el vidre de la finestra. El teu sexe feia gust de gerd. Et devorava…. em devoraves… La senyora Nelka ens ha sorprès al llit… quina merda! Just quan començàvem a passar-ho d’allò més bé… A Cracòvia deu fer molta calor. Quasi tanta, del ben segur, com en aquest coi de ciutat. Cuida’t molt, estimat.    

El 6 de setembre els alemanys van entrar a la ciutat fent un gran estrèpit de calaveres d’acer rebotant contra tot. Totes les rates de Cracòvia es van menjar les unes a les altres amb una fam voraç de segles. Els bons ciutadans van plorar per tots els racons i els amants van esgarrapar uns minuts a les seues ensopides existències per a fer apressadament l’amor no fos cas que de colp i volta el seu desig es tornés tot de cendra. Bé, tot açò són coses que només Itskowitz va percebre, patir, plorar.

Tant se val, perquè aquell dia la senyora Nelka va demanar a aquell jove somiatruites que ja no era un jove sinó un home esquerdat, que agafes les seues coses, és a dir, la seua maleta de cartró, la seua caixa de sabates farcida de cartes, el seu vestit negre de diumenge, els seus records de cap de cambrers que ha servit reis, putes, milionaris i assassins, bisbes i marquesos, rics industrials, pagesos, i que se n’anés tant lluny com pogués abans no fos massa tard. I, llavors, aquell home entotsolat i vagament feliç, melangiós, va creuar la plaça del Mercat en direcció al gueto, junt el Wisla, i mai més ja no es va saber d’ell. Beatrice, però, va continuar escrivint-li, mes rere mes, any rere any, tota una vida.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s