Espectres de llibreria

 

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital 23 de març de 2019.

Brassaï

La librairie de la Lune. Foto/Brassaï.

Aquests dies, en la frontera entre el barri de La Ribera i el Xinatown de Barcelona, en un passatge tranquil, plega una llibreria de vell. El negoci ha sobreviscut gairebé dos anys al costat d’una petita taverna asiàtica i d’un estudi de tatuatge amb una activitat aparentment discreta. Ho fa justament ara quan fa poc encara que s’ha enderrocat el mur que tancava el passatge i l’indret s’ha convertit en un inesperat camí per a turistes i vianants experimentats entre els amples espais de l’entorn de la Ciutadella i el cor de la ciutat. Aquesta nova funció de drecera del ben segur que és un al·licient per al comerç. De fet, a tota la zona, des que ha reviscolat el Passeig de Sant Joan, contínuament s’obren nous locals d’oci, botigues que els caps de setmana s’omplen de gom a gom. La festa, però, sembla vetada per als llibres. Les llibreries van desapareixent a un ritme frenètic. Sense elles, el futur serà una mica més terrible i incert encara.

La llibreria que ara es mor no és gaire gran. El llibres, insòlitament ordenats, omplen els dos grans prestatges que folren els murs, s’amunteguen sobre una vella taula de menjador estil anys seixanta, d’una robusta calaixera, dormiten sobre la tapa d’un vell piano, des de dalt d’una cadira estratègicament col·locada al carrer inciten els possibles ionquis de la lletra a entrar. Aquests dies tots els llibres sense distinció es poden comprar a un euro. No importa que siguin llibres de tapes dures amb magnífiques làmines, tractats d’economia, assajos d’història, gramàtiques de grec o novel·les per a somiatruites. Aquest preu únic i unificador és el símptoma d’un rescat més que no pas d’un naufragi.

El propietari és un tipus prim amb els cinquanta complits de llarg, extraordinàriament amable, que atén sense preses, que escolta sempre els desficis dels uns i dels altres amb un dolç somriure. Sap de què parla. Ben aconsella, orienta, escolta, comprèn, comparteix…  No hi podria haver millor mestre de cerimònies per al ritual obsessiu, excitat, capriciós que practiquen els lectors voraços, una fauna en perill d’extinció que es resisteix a habitar les llibreries on-line, a enganxar-se als llibres electrònics sense olor ni batec. Individus que amunteguen els seus llibres per tots els racons de la casa i que quan a la casa ja no hi cap ni el gat, procuren redistribuir-los, regalar-los, revendre’ls gairebé barat a res. Faran tots els impossibles per a evitar que aquells tresors no hagin d’anar a parar a un merdós contenidor de fem.

Sense llibreries els temps que vindran seran superficials com el soroll d’un tret de pistola, com la sensació asfixiant d’un monosíl·lab en la boca d’un gendarme embogit, seran temps absurds dominats per vividors que entraran al poder a cavall amb una escopeta creuada al pit i la bava regalimant-los per la comissura dels llavis.

Les llibreries com aquesta són el darrer vestigi d’una civilització que va començar a morir-se reflectida en la pàmpol d’un televisor a blanc i negre. Són l’indret on els espectres de la bellesa oblidada lluiten secretament per evitar la barbàries només existint com lluernes en la foscor d’un bosc remot i impenetrable.

Un es pot imaginar que a les nits, en baixar les persianes d’aquesta bella llibreria del passatge màgic, Zweig i Joseph Roth es posen a discutir sobre la deriva del món, es pregunten entre enfurismats i perplexos si la bèstia negra de la reacció més infecta no estarà a punt de tornar-ho a devorar tot. La reacció sempre ha estat, ves per on, profundament illetrada, pobletana i patriòtica. La reacció s’ennuega amb les idees. Una sola idea la unfla com a un porc ofegat. Escoltant el lament de Zweig, a Roth li venen ara ganes de riure, ara de plorar. Voldria tenir allà a la vora la seva Friedl i besar-li tendrament el clatell, passar-li el tou del seu dit mullat en saliva pel mugró del seu pit esquerre. Però Friedl dorm arraulida dins d’una gerra de vidre verd com si fos una fada de l’absenta. El malaurat txec Julius Fucik, acabat de penjar per un eficient funcionari berlinès (com passa cada nit a la mateixa hora, just després de tancar la botiga) fa broma amb un tros de corda a la mà. Se’n fot de la ingenuïtat dels austríacs. Assegut sobre el piano, amb una cama creuada sobre l’altra, Fucik xiula la Internacional amb el posat d’un adolescent entremaliat amb ganes de brega. Kapucinski, mentre, fa música amb el teclat d’una pesant Olivetti Lexicon 80 i Mishima dibuixa en la paret un enorme fal·lus que acabarà pintant de color rosa con el vestit d’una princesa.

Quan la llibreria no existeixi tots els seus fantasmes vagarejaran pels racons de les botigues de còmics del barri entre joves disfressats de personatges de manga i anime  i els dissabtes, en caure la nit, escalaran fins al capdamunt de la Cascada de la Ciutadella i dormiran la son de la tristor sota les potes dels cavalls d’or que arrosseguen la Quadriga de l’Aurora cap al no-res.

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s