Abascal i la gesta dels genets

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 9 de març de 2019 a Nació Digital.

Actualidad_352727855_105673262_855x1140

El líder de Vox Santiago Abascal en una escena de caçera.

En veure les imatges de Santiago Abascal cavalcant altivament amb una colla dels seus per un camp andalús amb el rerefons musical d’El senyor dels anells, vaig pensar amb la narració de Manuel Chaves NogalesLa gesta de los cavallistas. El periodista va publicar el 7 de febrer de 1937 en La Nación aquest relat ambientat en un episodi dels inicis de la guerra civil.

Després de la presa de Sevilla per part dels militars colpistes, Queipo de Llano es proposa netejar de rojos el camp de la comarca del Condado. El general fa saber de les seves intencions al protagonista de la història de Chaves, un marquès que de seguida s’apresta a organitzar una partida de caça amb els seus fills, quaranta mossos amb les seves escopetes i els seus cavalls de treball, l’encarregat de les seves terres, el seu capatàs i un capellà que no dubta a canviar el seu bonet per un barret de cordovès i tot seguit cenyir-se al pit una canana i una escopeta.

Després dels darrers “amenes y persignados” d’una missa en el cortijo, d’un rotund ¡Viva España! i un ¡Viva la Vírgen del Rocío!, la colla marxa enardida a l’encontre dels enemics de la pàtria. A la partida del marquès més endavant se’ls haurà d’unir la tropa del torero Algabeño de la qual en formen part “los mejores jinetes de la aristocracia sevillana y los hombres de su cuadrilla, sus banderilleros y picadores” capaços, segons l’administrador del noble espanyol, de torejar i matar “lo mismo una corrida de Miura que un ayuntamiento del Frente Popular”. A més de l’Algabeño, a la sinistra partida del marquès s’afegiran, també, un contingent de legionaris i moros i mig centenar de joves falangistes. Al Condado no ha de quedar ni un sol roig.

La història de Chaves no és només la d’una ràtzia cruel contra un enemic sovint inadvertit que ho és per al poderós simplement per la seva condició de treballador o per la seva ètnia, com aquell pobre gitano “negro y enjuto como un abisinio” al que la partida captura enmig del camp, s’enduu lligat a la cua d’un cavall i acaba assassinant impunement. També és una història sobre l’Espanya dels odis atàvics, les desigualtats mantingudes violentament, la guerra, sobre el salvatgisme tan hispànic del combat cos a cos i, finalment, sobre la repressió implacable del vencedor que en aquest cas serà el feixisme.

Tot plegat, ningú com Chaves Nogales hauria pogut explicar millor aquell ridícul vídeo del cabdill de Vox, dibuixar els negres esperits que l’inspiren, maleir el seu amenaçador missatge, la caricatura sense gens de gràcia d’un temps passat que es resisteix com un espectre embogit a desintegrar-se en l’oblit.

Tot en aquelles imatges, els genets engolits per una atmosfera polsosa de color sípia, l’altisonant música que acompanya la cavalcada, la teatral altivesa del cap de la partida… tot, absolutament tot, té l’aire d’un carnaval grotesc protagonitzat per una colla de bojos antipàtics, d’uns tipus terriblement ensopits i covards que tremolen davant dels canvis, que somien en blanc i negre estampes del Yo soy español de Agustín Serrano de Haro o de l’Enciclopedia intuitiva, sintética y pràctica d’Alvárez just ara quan falten pocs minuts perquè l’home viatge a Mart o descobreixi la cura del càncer.

Abascal no és cap marquès encara que fins ara hagi viscut com si ho fos. És sobradament conegut que, com qualsevol senyoret, no ha menjat de cap altra feina que no sigui la de parasitar l’erari públic. Només cal recordar que la seva darrera ocupació abans de transmutar-se en Santiago el Reconqueridor d’Espanya i ¡Olé!, va ser la d’administrar una fundació de la seva amiga Esperanza Aguirre, la de les ‘mamandurrias’. Un tinglado sense cap activitat coneguda del qual va ser l’únic treballador amb un sou de capità general.

Tampoc l’Espanya d’Abascal és la de 1936 encara que massa sovint en els seus contorns més definits se li assembli tant, encara que l’habitin milions de personatges sinistres, de marquesos inútils i de capellans fanàtics, de menjamerdes i joves de casa bona que ballen el tètric ‘Novio de la Muerte’ en discoteques de moda.

Un país habitat per patriotes que volen redimir-nos com el dirigent de Vox en Lleida, José Antonio Ortiz Cambray, detingut per suposadament haver abusat sexualment d’un discapacitat o com el picaplets Javier Ortega Smith prest a passejar les batalles de Lepanto i Navas de Tolosa, Carles V per la civilitzada i estupiditzada Europa mentre atia el foc de la inquisició reaccionària contra immigrants i musulmans.

Com sigui, no hauríem de témer per aquests genets de sarsuela sinó pels que posats en el solemne paper de salvapàtries, pulcrament abillats de jutges o policies, de militars o d’arquebisbes, de monarca, se n’aprofiten de la seva gesta, de la infame calaverada. Heus aquí els veritables genets del marquès.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s