Pedro Sánchez i els exiliats catalans

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 24 de febrer de 2019 en La República.cat

Pedro-Sanchez-ofrenda-Antonio-Machado_EDIIMA20190224_0335_19

Pedro Sánchez davant la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, el 24 de febrer de 2019. Foto/EFE.

La primera vegada que vaig estar davant de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure va ser l’any 1996. La tomba es trobava en un estat de semi abandonament lamentable. Sobre la mateixa, els estudiants d’un escola d’Elx havien deixat uns pocs poemes, alguns dibuixos de traç ingenu homenatjant el poeta. En realitat, de Machado, a les espanyes, llevat dels estudiosos de la literatura i d’algun cantautor, no se’n recordava ningú. El poeta formava part del naufragi sentimental de la república vençuda, era un nàufrag més d’aquella derrota, incòmode, intranscendent en un context d’oblits intencionats i de complicitats insultants amb els vencedors del 1939. Si Machado hagués estat soterrat en la Unió Soviètica o en Mèxic, o en Algèria, en un qualsevol país llunyà, ves a saber si mai no l’hauria anat a veure ningú.

Avui, vuitanta anys després, mentre Arrimadas i els seus mariachis es plantaven davant de la casa la República a Waterloo, Pedro Sánchez ha visitat la tomba d’Azaña a Montalban, i la de Machado i, encara, la platja d’infame record d’Argelers. Aquell rerefons li ha servit al dirigent socialista, una vegada més, per a reescriure matusserament la història del país que ha governat els darrers mesos. Allà, solemnement ha dit -sense que se li colraren les galtes- que la Constitució de 1978 va restaurar els valors de la República de 1931. La pregunta és, com?. Legitimant potser un rei imposat pel mateix dictador que es va aixecar en armes justament contra aquella república?. Tant se val. Els dirigents de l’extrema dreta, els del PP com els de Cs, també han reivindicat Machado. El PP, sí, el mateix que va perseguir acarnissadament la memòria de l’oriolà Miguel Hernández o que compta entre els seus amb personatges com el diputat Juan Val-Halen Acedo capaços de titllar frívolament l’assassinat de Federico García Lorca d’”error” del règim.

La Constitució del 78 va ser el va ser, un pacte amb la dictadura i no pas una victòria contra l’absolutisme com ho fou la de 1812 o la de 1931 contra la monarquia reaccionària i corrupta.

El cas és que Espanya i els seus dirigents, polítics, jutges, policies, banquers o militars, es caracteritzen pel cinisme. Hi pot haver major cinisme que reivindicar en Cotlliure, als exiliats republicans en el context de l’actual situació política?. Que atacar l’Espanya que no dialoga? Que intentar, subtilment, posar en el mateix sac les hosts de Casado i l’independentisme?. Del cert, que no. Ben mirat, Sánchez no ha anat fins a Catalunya Nord a reivindicar cap memòria republicana. Sánchez ha anat a legitimar el règim de recanvi sorgit de la dictadura,  a enaltir de bell nou la Constitució en el nom de la qual -i contra les urnes- avui hi ha presos polítics, exiliats, centenars de càrrecs institucionals perseguits. Una Constitució, cal recordar, defensada amb ungles i dents pels escamots del ‘A por ellos’, togats o armats fins a les dents.

Uns centenars de ciutadans han escridassat l’estranya comitiva. Amb la seva legitima protesta han volgut destapar les vergonyes de la democràcia espanyola, la duríssima repressió de l’Estat contra Catalunya. La premsa espanyola, una vegada més, els ha denigrat, els ha situat a l’altra banda, tractat gairebé com a uns delinqüents, com a sospitosos de formar part de les abominables files de la reacció. El lector més suspicaç ja en traçarà el paral·lelisme entre la representació teatral de Sánchez i el gest dels independentistes. És la mateixa premsa que evita parlar d’exiliats polítics catalans alhora que intenta oblidar els mastegots de la justícia europea contra l’instructor Llarena o que fa tot el possible per amagar la potineria d’uns fiscals incapaços de sostenir l’acusació de rebel·lió contra els presos polítics catalans. Se’n diu cinisme mediàtic.

A Sánchez no se li ha passat ni un segon pel cap en el que diran a Europa després del seu passeig per les entranyes de la memòria espanyola. Tant se li’n fot. Ell sap que en pensen a les cancelleries i a les cancelleries saben perfectament el pa que s’hi dona en l’Espanya de després de Franco. La qüestió és quan de temps durarà encara aquest joc de simulacions. En qualsevol cas, la partida continua.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s