Futur

 

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 9 de febrer de 2019.

f800x450-144337_195783_0

Tenia un company d’escola que a casa guardava una enciclopèdia infantil amb unes meravelloses il·lustracions. Era una d’aquelles enciclopèdies que venien porta a porta tipus de la capital abillats amb vestits barats i amb llengües com espases que no en soltaven una en valencià ni sota tortura. Només les famílies amb algun duro sobrer es podien permetre aquell objecte de luxe que segons el venedor obriria als infants les portes a la saviesa i la prosperitat. A la meva casa la prosperitat era pura il·lusió i la saviesa la traducció d’un relat amarg sobre el passat. M’agradava anar a casa el meu company i tafanejar àvidament aquells volums de lloms acolorits i luxós paper ‘couché’. Recordo especialment una làmina en què es representava com seria el món a l’any 2.000. Segons aquella imatge, el futur seria de cristall i d’acer… ciutats sota un cel moradenc espicossat per una munió d’automòbils voladors com un esbart d’estranys ocells.

Va arribar el 2.000 i el cel continuava sent blau i els carrers bruts o nets segons la condició social del seu veïnat. Hi havia quasi els mateixos pobres de sempre i la mateixa exagerada proporció de malparits per metre quadrat. I el març d’aquell any va guanyar Aznar les legislatives per majoria absoluta i uns quants peixos grossos del PSOE van anar a la presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i ETA va matar Ernest Lluch i, en general, Espanya va continuar sent una pintura negra de Goya, un mal record, una promesa.

Fa pocs dies vaig escoltar una magnífica conferència de Tomàs Molina sobre el futur. Sense deixar de somriure, Molina, va avançar que d’aquí a unes dècades no n’hi hauria potser prou menjar per a tothom, que el rescalfament global seria el nostre pitjor malson i alguns altres desastres més que només podrien evitar-se amb talent i voluntat de pervivència. No va donar massa més pistes. Ni tornant a la vida del segle XIX sembla que es pot arreglar el desastre climàtic que potser, diuen, ens posarà al límit de l’extinció com a espècie.

Molina no és l’únic pessimista ni de bon tros. El físic Michio Kaku assegura que en qualsevol moment pot repetir-se una tempesta solar com la de 1859. Aquell any el conegut com a esdeveniment Carrington va afectar el sistema de telègraf en tota Europa i Amèrica. Els curtcircuits en els cables van causar molts incendis. La humanitat es va lliurar d’unes conseqüències pitjors degut a que estava encara en les beceroles del seu desenvolupament tecnològic.

Aquesta tempesta d’ara, diu Kaku, colpejarà però la terra destruint satèl·lits i paralitzant centrals nuclears. L’infern es desfermarà, assegura. És inevitable, rebla. Els Marines de Trump fa temps que es preparen tant per a la tempesta com per a combatre els enemics de l’imperi en Caracas o Palafrugell. El Foro Econòmic Mundial considera la tempesta solar que s’espera com una de les tres principals amenaces per al món en 2019. Fins i tot els extremenys duen preparant-se des de 2012 per a la catàstrofe com si d’una invasió de catalans es tractés.

El futur es veu que és això, una tragèdia sense fi, res a veure amb aquella estampa idíl·lica de cotxes voladors, robots que et grataven l’esquena i abundor. Imaginava el futur, aquest meu present, sota un cel moradenc tan bonic que donés ganes de tocar-lo, arrencar-ne un bocí amb el tou del dit i dur-se’l a la boca. Un futur d’estabilitat econòmica, de certitud, de pau, dominat per la intel·ligència. Quina llàstima.

Ara sabem de què anava, que això del futur era, posem per cas, Rivera, Casado i Abascal udolant com llops en la llarga nit d’Espanya, l’amenaça permanent d’una involució infinita, un revoltim de sangoneres atrapades en el fons de la galleda de la història. Espanya va plena ple de gent que es creu que el futur era ahir amb els seus garrots vils, els seus mascles agressors, les seves desfilades de guerrers, la seva olor a sang i sorra, les seves banderes imperials onejant al vent putrefacte del pensament reaccionari.

Tant de bo esclati la tempesta solar quan abans, si potser que ho faci en el bell mig de totes les concentracions d’odi. Que la seva llengua de foc sigui virulenta i purificadora com un bon llibre, com un record europeu de Zweig. No puc imaginar un futur millor.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s