Només depén de nosaltres

 

Peça escrita per Francesc Viadel —a petició de la Plataforma per la Llengua País Valencià— amb l’objectiu de reflexionar sobre la situació sociolingüística de la realitat valenciana actual, especialment pel que fa a l’escola valenciana. Francesc Viadel és periodista, doctor en Sociologia, professor de Periodisme a la Universitat de Blanquerna (URL) i autor del llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme.

escola

L’any 1972 vaig anar per primera vegada a l’escola, una de religiosos, de les de ‘pago’, tal i com solia referir-se’n la gent més humil amb un deix de solemnitat. Voldria assenyalar que la meua escola era la de més prestigi de totes les del poble. Un poble mitjà, eminentment agrícola, conservador des d’abans de la guerra i tot, on entre les classes populars el coneixement, és a dir  allò que en deien saber de lletra i números, es valorava en gran manera atès que representava una oportunitat d’or, potser l’única, per a deslliurar-se’n de les servituds del jornaler del camp on s’ocupava una gran part de la població.

A principis dels anys setanta, amb l’escola pública condemnada a la inanició, els col·legis religiosos no tenien competència a l’hora de captar als fills de la majoria de les famílies. Així ho havia disposat el règim franquista en el context d’una Espanya on l’església tenia un poder enorme i on, per altra banda, ser analfabet no era cap raresa.

En el meu primer dia d’escola em faltaven encara vuit mesos per a complir els 5 anys. Recorde vaporosament el rebombori excitat de la canalla, els plors, els crits excitats de les mares, el disciplinador dring de la campana del pati, el misteriós tabernacle de Jesús davant de Pilatos embolcallat amb un enorme plàstic, mig ocult al buit aterridor de l’escala, la llum d’un sol tardorenc…

La primera conseqüència d’aquella entrada en el món dels adults fou l’anorreament de la meua llengua. A casa ens relacionàvem exclusivament en valencià, sense cap excepció ni alternativa possible. El pare era jornaler i la mare mestressa de casa. No teníem televisió i la ràdio a penes l’escoltava l’àvia durant algunes hores al dia, especialment a la vesprada moment en què sintonitzava el Consultorio de Elena Francis o la Ràdio Novel·la, Lucecita. Diríem, doncs, que el castellà va entrar de colp a la meua vida, sense prolegòmens.

Els religiosos que donaven classe procedien de Múrcia, de Burgos, de Conca… i no sabien ni un borrall de valencià. Els mestres que eren fills del poble o de la comarca tampoc no l’usaven mai a l’aula i se’l reservaven per a relacionar-se amb nosaltres, ocasionalment, al pati o al carrer. I així va ser com sobtadament, en unes poques hores, l’única llengua que molts coneixíem, va resultar inútil per a anomenar les coses importants, per a descriure el món, per a fer-lo comprensible… Per la influència de la televisió fins i tot vam acabar jugant en castellà en imitar els principals personatges de les nostres sèries preferides o bé els de les pel·lícules que en sessió doble passaven els diumenges a la vesprada al desballestat cinema de la parròquia. Tothom acceptava sense titubejos ni renecs, aquell ordre com una cosa natural. Encara tinc amics de la meua edat als que resulta impossible veure una pel·lícula en valencià, llegir un llibre o parlar la llengua del país en segons quins contextos, per exemple en la consulta d’un metge o en la finestreta d’una administració no local.

A principis dels vuitanta, la recent estrenada Generalitat va intentar introduir l’aprenentatge del valencià a l’escola. Allò va ser un Cafarnaüm. Des de la Conselleria d’Educació, Amparo Cabanes s’esforçava per imposar el valencià dels àgrafs impulsat per l’anticatalanisme que aleshores dominava el carrer a colps de bastó animat per Las Provincias i pels partits de la dreta. Des de Cultura, en canvi, Ciprià Císcar, intentava neutralitzar el desgavell creat per Cabanes sense poder, però, evitar la confusió i l’enfrontament al sí de la totalitat de la comunitat educativa. Tot plegat, aquest i no cap altre era l’objectiu del secessionisme, crispar l’ambient a fi de paralitzar qualsevol temptativa de recuperació social de la llengua mantenint la preeminència del castellà. A la meua escola, per cert, enmig d’aquell clima, van optar per substituir l’hora de valencià per una hora d’aprenentatge de flauta.

En el temps del batxillerat les coses no van anar millor per als que parlàvem valencià. El bloc reaccionari insistia en generar polèmiques estèrils al voltant de la llengua del país i l’administració poc interessada en el seu restabliment públic no feia gaires esforços. Ni l’aparició dels primers mitjans de comunicació públics van millorar massa la situació. La televisió valenciana va nàixer vergonyantment bilingüe i inspirada per un regionalisme xaró que pràcticament reservava el valencià a la representació de l’astracanada indígena. Només la ràdio amb molt de mèrit va aconseguir uns nivells de qualitat respectables. Una ràdio, cal dir, que la Generalitat amagava.

L’arribada del PP al poder el 1995 va representar un duríssim colp per a la fràgil pervivència pública del valencià, condemnat durant la Transició a la irrellevància o bé convertit en moneda de canvi polític. La dreta autòctona no tan sols va intentar fer-lo fora de la vida pública sinó que va assajar també el seu empobriment o galleguització en una maniobra ideològica consistent a anar separant-lo paulatinament de l’àmbit lingüístic del català.

Durant molt temps trobar llibres en valencià de qualitat, aconseguir ser atès en valencià en un qualsevol establiment públic… no ha estat una tasca fàcil. Viure en valencià té un cost, certament, que fa desistir a molts de practicar allò que els sociòlegs anomenen lleialtat lingüística.

Jo mateix al llarg de tots aquest anys m’he vist en no poques situacions incòmodes atesa la meua obstinació a parlar en valencià en qualsevol lloc i circumstància fent ús de la meua llibertat com a ciutadà lliure que soc. M’han agredit verbalment i físicament, se m’han rigut a la cara, han intentat humiliar-me funcionaris públics. Com siga, i com tantíssims altres valencians, no m’he arronsat. Renunciar a la meua llengua hauria estat com renunciar a mi mateix, cedir davant dels que defensen un model de convivència basat en l’autoritarisme i en l’assimilació cultural forçosa, rendir-se al disbarat de la ignorància, a la intolerància.

El cas és que en ple segle XXI, en el context d’una Europa democràtica, les amenaces, contra la pervivència de la nostra llengua lluny de desaparèixer han recobrat una insòlita força ja que molts consideren, avui més que mai, el català com el vehicle maligne a través del qual es transmeten unes idees amenaçadores per a un determinat ordre que es vol immutable. L’Estat espanyol, la majoria de la societat espanyola, malauradament està molt lluny de tenir la capacitat d’assimilar sense traumes la diversitat interna de la qual es compon. La diferència es percep sovint com un anomalia inquietant i odiosa que no es compren. Altrament, les lleis i les normatives a penes han representat una fràgil despenalització dels usos de la nostra llengua que no ha ajudat en absolut a la seua plena recuperació en les condicions exigibles en una democràcia. L’espanyolisme lingüístic, tal i com la definit Juan Carlos Moreno Cabrera catedràtic de Lingüística, és una ideologia radical excloent i impositiva d’aquells que pensen que el castellà és una llengua superior en tots el termes al català, el gallec, l’eusquera, l’asturià o l’aragonès. Recorda Moreno que la imposició de la llengua pretesament superior sobre les suposadament inferiors és per als defensors d’aquesta ideologia un deure ja que es fa pel bé dels que no són castellanoparlants nadius.

Admetem-ho, la salut social de la nostra llengua no és bona. Tampoc no ho és a la resta del domini lingüístic del català. Com recordava Sanchis Guarner en l’epíleg del seu llibre La llengua dels valencians, el narcisisme patriòtic a més d’inelegant és funest. Així i tot, pensem en estat estaria ara el valencià d’haver renunciat definitivament uns milers de ciutadans de diverses generacions a qualsevol temptativa de recuperació?. Altres llengües han tingut pitjor sort, com el bretó, pràcticament extingit en uns pocs anys després de la Gran Guerra. O el gaèlic, a pesar del fet que Irlanda compta amb un estat propi des de fa quasi un segle. Per contra, fixem-nos-hi en el cas de l’hebreu, en la ferma voluntat col·lectiva de salvar una llengua que pràcticament havia estat esborrada junt a la vida de milions de persones en les cambres de gas de l’Europa sotmesa pels nazis.

Les llengües, totes, atresoren cultura, bocins del gran patrimoni de la humanitat. El valencià, el meu català de la Ribera del Xúquer, és la llengua amb la qual em relacione amb el món, amb la qual l’expresse, amb la qual estime, m’emocione, invente i recree universos.  Tan respectable com totes les altres llengües, el valencià és la llengua que he triat per a viure plenament. No vull renunciar-ne perquè fer-ho seria com negar-me i alhora com negar també l’entorn social i humà en què crescut, après. Tinc tot el dret com a ciutadà lliure d’usar-la sense restriccions en peu d’igualtat a qualsevol altra llengua.

Malgrat tot, després de moltes dificultats, malgrat els retrocessos, a hores d’ara gaudim d’una bona nòmina d’escriptors i d’escriptores en valencià, hem recuperat els nostres mitjans públics de comunicació, hem guanyat respecte i prestigi en molts àmbits de la vida pública. En definitiva, no hem deixat que la nostra llengua cedís a la violència simbòlica del supremacisme lingüístic, als seus prejudicis o el seu capteniment  assimilacionista. Com recordava a Frankfurt l’any 2007 l’escriptor Quim Monzó, “les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort”.

No deixaré de parlar, d’escriure, de viure en valencià, de defensar el meu dret i dels meus conciutadans a usar-la en plenitud i llibertat, sense restriccions. Tal i com reivindica el sociòleg Josep Conill, es definitiva, es tracta d’oposar-nos amb totes les nostres forces als que pretenen convertir-nos en ciutadans de segona, definitivament en estrangers a casa nostra, en possessió d’una lengua regional, amb un estatus sui generis i un ús social ple de forats.

No em negaré tampoc el plaer d’aprendre tantes llengües com em sigui possible i, a través d’elles, conèixer una mica millor la humanitat en tota la seua expressivitat i vitalitat.

Només depèn de mi, de nosaltres. Com constatava el 1986 el sociolingüista Lluís Vicent Aracil en un lúcid article titulat Projecte per a una institució per a l’ús del català, “(…) Més que no pas un monument o un espectacle natural a contemplar, el català és efectivament un interès i una responsabilitat que ens afecten i incumbeixen directament i específicament a nosaltres mateixos. La seva promoció a través de l’ús, és una empresa històrica conscient i activa: una cosa que existirà en la mesura en què la farem”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s