Del Mestre Ripoll a la Geperudeta passant pel Botànic

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de gener de 2019 a Nació Digital.

actualidad_143748090_10884629_1706x1706

Imatge romàntica de l’execució del solsonés, Gaetà Ripoll.

Va ser el combatiu Vicent Blasco Ibáñez qui va popularitzar la figura del Mestre Gaetà Ripoll encimbellant-la al més alt del santoral republicà. El personatge s’ho valia.

Ripoll, mestre d’escola, fill de Solsona, va ser el darrer executat en Espanya per la Santa Inquisició culpable de la seva manera d’entendre el cristianisme, molt allunyada del fanatisme oficial del moment. Els seus captors el van penjar el 31 de juliol de 1826 enmig d’una multitud de curiosos davant de la Llotja de València i després de patir l’escarni de ser passejat pels carrers de la ciutat vestit d’hopa negra, amb les mans emmanillades i muntat sobre un ase. El seu cadàver va ser llançat dins d’una bóta decorada amb flames i serps al llit del Túria. Val a dir que aquell salvatge assassinat va impactar notablement l’opinió pública europea en una època d’avenços científics i tecnològics.

Amb el seu sacrifici Ripoll va honorar, si se’ns permet el sarcasme, a tota una llarga nissaga de víctimes valencianes de la intolerància. Des del metge convers Lluís Alcanyís cremat viu junt amb la seva dona el 1506, fins tota la malaurada família del filòsof i exiliat, Lluís Vives. Naturalment, no van ser les úniques víctimes.

Certament, de Ripoll gairebé ningú no se’n recorda mentre que de la resta, Vives i els altres, la historiografia conservadora se n’ha encarregat d’emblanquir tot allò relacionat amb qualsevol forma de persecució, desvinculant cada cas de qualsevol paral·lelisme amb el present.

Són oblits gens innocents. El bloc conservador, si exceptuem el període republicà, ha imposat històricament el seu santoral religiós però també civil, els seus mites i icones simbòliques als valencians sense que ningú el hagi fet ni aire. Al capdavall, ha determinat quins havien de ser els models morals a seguir i imitar per la gent d’a peu, ha consolidat el costum i els rituals de les institucions del vell règim. Els sectors progressistes de la societat valenciana, notablement els dirigents polítics que millor o pitjor els representen, han estat, com sempre, dòcils i condescendents amb la maniobra.

Aquest any, el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat s’ha lluït amb una magna exposició sobre la devoció dels valencians a la Mare de Déu dels Desemparats que ha servit de photocall a algunes de les principals autoritats del país, entre elles la vicepresidenta de la Generalitat Mónica Oltra. L’exposició s’acompanya d’un seguit d’activitats d’allò més entretingudes com ara tallers de fabricació d’amulets devocionals a la Mare de Déu o de Pachtwork amb l’objectiu de crear un gran mantell per a recrear la història mariana.

Davant de la discreta protesta d’alguns notables de l’esquerra que trobàvem poc adequat barrejar la Geperudeta amb la Il·lustració, la direcció del museu i els polítics del Botànic, s’han afanyat a reivindicar la pluralitat d’un règim democràtic o ha posar en relleu la vessant social de la devoció mariana. Pura retòrica per justificar un acte que simplement busca l’aprovació d’un determinat sector de la població. És evident que molts haurien preferit per al pobre Ripoll una atenció per part del museu – de les autoritats- al mateix nivell però ningú no ho ha pensat o bé algú ha cregut que homenatjar l’executat, lluny de concitar un sentiment d’unitat com el que suposadament inspira la Geperudeta, hauria generat divisió.

Fa quatre dies, el Consell ha aprovat declarar 2019 com l’any de Sant Vicent Ferrer amb motiu del 600 aniversari del seu traspàs. N’hi haurà actes en honor del sant dominic per a donar i vendre, tots els que es puguin fer almenys fins a les eleccions de maig. Sant Vicent és, devoció popular a banda, una altra de les icones del conservadorisme indígena i, també, una de les bèsties negres de la historiografia jueva que en alguns casos el titlla com el primer Goebbels de la història. Podem tenir quasi l’absoluta certesa que dins dels actes programats ningú no se n’ocuparà d’aquest tèrbol aspecte de la biografia de Ferrer com es faria, atesa la importància de l’assumpte, en una societat mínimament llegida i, sobretot, conscient de l’eficàcia del pensament crític en l’enfortiment d’una democràcia.

Tant se val. Com si demà volen declarar l’any d’Alexandre VI o repetir pel mes de juny l’ofrena a la Geperudeta. Aquesta programació, diguem-ne políticament correcta, no és més que el símptoma d’una esquerra que es posa a tremolar cada vegada que pensa amb l’immens i horrible elefant de Lakoff. D’una esquerra sense imaginació política que sembla que hagi guanyat unes eleccions simplement per a administrar, sense vocació de canviar res. En certa manera els actors principals del Botànic han fet el contrari d’allò que demanava fa uns anys l’actual conseller de Transparència i militant d’Iniciativa del Poble Valencià- Compromís, Manuel Alcaraz, en un assaig molt important, De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana. Alcaraz creia necessari que l’esquerra, notablement el valencianisme progressista, reflexionés sobre com cercar noves formes de legitimitat, nous motors o centres d’interès amb els quals endreçar el discurs nacionalitari i escapar així de la ‘normalitat’ del model dominant, el del PP, el de les processons i la lògica del liberalisme econòmic. Ben pel contrari, sembla que l’esquerra, instal·lada en el poder, ha fet just el que Alcaraz recriminava fa deu anys endarrere al PSPV-PSOE, és a dir, un autogir al centre.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Del Mestre Ripoll a la Geperudeta passant pel Botànic

  1. Enric Pasty ha dit:

    Excessiva, injusta i parcial la crítica feta a l’única esquerra nova existent al PV. El mestre Ripoll, certament, mereixeria, com a símbol, més difusió, però estirar la goma tant… Jo he visitat l’exposició de la verge al Muvim i, malgrat la simbologia inherent a la figura, l’exposició crec que fa una exposició de l’evolució de la societat valenciana- del cap i casal- respecte de la significació de la seua figura, desmantellant certs falsos mites, com el del seu fals afusellament a la guerra “civil”. Tot es pot fer d’una altra manera, però l’article cau, paradoxalment, en la mateixa trampa ideològica que critica, aprofitant per defensar una certa visió de la política valenciana, escorada cap a “l’essencialisme nacional” que ha demostrat, a bastament, la seua inoquitat per a capgirar la política “institucional” al PV.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s