Fràgil

*Relat inèdit de Francesc Viadel, desembre de 2018.

 

Va ser el centenari Kaito el qui se’l va trobar una nit d’estiu nu i mig ofegat, estès sobre un banc de sorra en un recolze del riu Kurio, just on s’acaba el poblat i comença el bosc. Va ser com una aparició. Kaito va fer dues, tres, quatre voltes, potser cinc, a aquell cos i tot seguit el va punxar repetides vegades amb la punta de la seua canya de pescar per a assegurar-se’n que encara estava viu. Sota la llum de la lluna, el seu cos esvelt, bellament tatuat de cap a peus amb terribles escenes de guerra i fastuosos dracs alats de vius colors, semblava el d’un déu expulsat del seu món, condemnat a seguir el trist destí dels humans per ves a saber quina imperdonable desobediència o inefable traïció. La impressió va ser enorme ja que fins aquell estiu de 1920, mai ningú en aquell racó de l’illa de Yakushima havia vist un home blanc, ni tan sols n’havia sentit a parlar. Ni encara el mateix Kaito que havia conegut al llarg de la seua vida diversos cataclismes, coses inimaginables per a qualsevol illenc, que, fins i tot, una nit que es va endinsar imprudentment en les espessors arbòries que envolten el cim del Kobandake, va sentir la presència d’un aterridor shinigani que li va anunciar la mort de la seua jove esposa, Shakura.

Com siga, el vell va quedar molt commogut pel desvaliment d’aquell homenàs i no s’ho va pensar dues vegades. S’afanyà a anar cap a casa i, en un tres i no res, va tornar arrossegant un carretó amb el qual va poder transportar al corpulent nàufrag fins la seua cabana, la més aïllada de la dotzena de les del llogaret. Durant mesos, sense dir res a ningú, va nodrir-lo amb miquetes d’arròs i peix bullit, amb gallons trossejats de delicioses taronges ponkan i altres bocins de fruites tropicals molt dolces fins que, poc a poc, va aconseguir que el seu malalt anés tornant a la vida, sense ganes, però, sense resistir-s’hi tampoc.

Un bon dia, completament refet, l’estranger va abandonar la seua llitera i va ocupar un racó de l’estança sota una finestra des de la que es podien veure els turons selvàtics de l’illa retallant amb les seues siluetes un cel infinit, límpid i, això no obstant, constantment amenaçat per llarguíssimes i atapeïdes processons de núvols panxuts farts, d’aigua.

Allà, en aquell racó, amb les cames creuades sota el cul, es va trobar Kaito al seu hoste una horabaixa en tornar de la platja. Haurien pogut encetar una llarga conversa en què tractar de dilucidar que és el que havia unit els seus destins. Una conversa en la qual cadascun d’ells hagués fet el relat de la seua vida des dels inicis fins aquell precís instant. Parlar per treure’n l’entrellat de tot plegat, d’aquella estranya situació. El vell li hauria explicat que el més lluny que havia anat en tota la seua vida havia estat al bosc de Shiratami Unsuikyo on esperava, a l’ombra del mil·lenari cedre Yayoi, trobar una resposta a la mort de la seua plorada Shakura. Va esperar alguns dies, vanament. Li hauria pogut contar com va ser testimoni de gairebé la fi de la humanitat aquell estiu en que unes febres es van endur les dues filles de Ryu, la bella Natsuki amb la que s’havia fet alguna il·lusió després d’enviduar i el seu germà Sora… tots els animals del poblat. També, que un dia en l’horitzó va veure la silueta d’un vaixell enorme amb tres immenses xemeneies que amb el seu fum van tacar el cel de negre i com ell va pensar aleshores que allò només podia ser un mal presagi encara que després, en més de vint anys, no va passar res que valgués la pena esmentar. L’estranger s’hauria pogut passar la nit detallant-li tots els horrors que havia vist al llarg i ample del món. Parlant-li de la maldat dels poderosos, de la seua l’avarícia insadollable, de la seua estupidesa. Podria haver-se estès llargament sobre totes les desgracies que va viure la tardor de feia dos anys abans a Toyama, quan els avalots de l’arròs, sobre la visió corprenedora dels cadàvers als carrers, els dels xiquets i els de les dones, sobre l’olor que desperta el terror en els mortals… De com el malvat capità d’un mercant portuguès li va robar tot el que portava aprofitant que anava begut i el va llançar al mar i com un enorme peix el va dur durant dies sobre els seus lloms fins la desembocadura del Kurio… De com s’enyorava els estius de la seua infantesa, l’olor del vent després de llepar les branques de les oliveres escalfades pel sol de mitjan de maig, el seu mar petit i blau que definitivament mai més no veuria.

Però, simplement, no es van dir res. Tampoc no s’haurien entès parlant. Només es van mirar. Llavors, l’estranger va agrair al vell la seua generositat amb un somrís mentre feia un lleu i cortès moviment de testa. I el vell va comprendre en aquell instant que els déus li havien confiat l’existència d’aquell ésser perdut, expulsat per la mar. Un home que potser va ser un dia tan ferotge com Byakko el tigre blanc del vent de l’oest però que, avui, mal ferit pel mal de la nostàlgia, era tan delicat com la cria d’un cérvol, tan insignificant i vulnerable com una panderola. L’estranger, per tant, estava irremissiblement condemnat a viure en la més absoluta quietud, a habitar com un presoner sense esperança els dominis del silenci. Fet i fet, un qualsevol brusc moviment d’alguns seus records més dolorosos o preuats executat en el fosc i profund oceà de la seua ànima, podria trencar-li el cor, suposar-li la mort mateixa. Així de fràgil era.

Cada albada del món, Kaito, deixava un bol d’arrós al seu nou amic i li desitjava un feliç dia. Aleshores, si la pluja no ho impedia, se’n anava a pescar a la petita cala des de la qual s’accedia a la cascada Ohko no Taki, i allà s’estava fins a boqueta nit. En tornar a la cabana, Kaito, tornava a alimentar al seu amic, ell mateix menjava un poc i, tot seguit, vençut per un esgotador dia de treball, s’estirava a la seua llitera i esperava el dolç amanyac de la son sovint mentre escoltava el dringadís hipnòtic de les gotes de la pluja sobre les fulles dels arbres o mentre pensava els ulls misteriosos de la seua plorada Shakura, els seus cabells negres i llargs acabats de rentar… El nàufrag s’esforçava per no traspassar les fronteres dels dominis del no-res, pensava només el color roig o el grall d’un corb o la transparència de l’aire, la llum.

Així van viure molts anys fins que un matí la joveníssima i entremaliada Wakaba, farta de sentir històries sobre l’home malalt de Kaito, sobre el nàufrag semidéu que va escopir el riu, va entrar sigil·losament a la cabana per veure’l. Va ser només un segon però hi va haver prou perquè l’olor cítrica de la seua pell blanca i fina remogués els pensaments més tendres amagats en els abismes de la seua memòria. L’estranger de colp es va sentir com dins d’un núvol d’amanyagadores papallones de color taronja i verd, de nou va notar després de molt de temps el gust de la sal secreta, l’espasme i el foc, la bogeria, la fam insadollable. Tot va ser increïblement ràpid mentre a fora el cel descarregava amb fúria i als boscos els dimonis del record embogien, bramaven, grimpaven fins als cops dels cedres mil·lenaris, udolaven en cadascun dels cims de l’illa.

A la nit, quan Kaito va tornar, l’estranger ja no estava. Wakaba, en silenci, somicava en un racó.