Pols

*Relat inèdit de Francesc Viadel, novembre de 2018.

large960_blur-b9814275ebc44b2f50916bd30a6a18cf (1)

En un any havia tingut temps d’escriure-li potser un milió o dos de cartes com aquella. Tot plegat, a Murray Avenue amb Main St., al cor de Boise City, comtat de Cimarron, no hi havia massa coses amb les que poder matar el temps sobretot des que el món es va clivellar de dalt a baix i la ciutat va quedar abandonada, definitivament ofegada en un aterridor silenci. El terrabastall va ser tan destructiu que fins i tot les bèsties van abandonar les infinites praderes i els estels van deixar de mirar-se a les aigües quietes del Carl Etling les plàcides nits d’estiu ben bé com si temeren que, en un descuit, el mal les despenjarà del firmament per a enviar-les al fang viscós de les profunditats del llac.

Així, doncs, si no li havia escrit no havia estat per manca de temps però tampoc per peresa ni menys encara per desamor. Simplement, Dorothy H. no havia volgut deixar anar aquelles belles paraules tan fàcilment, desprendre-les de la seua ànima per a vessar-les sobre un paper del qual, a la última, sense remei, se n’hauria de desfer per sempre més. Li agradava servar aquells mots dintre seu, modelar-los com si foren tots de fang, passar-los per la seua llengua com una xiqueta que juga amb un dolç bocí de cirera o que glopeja entremaliada una mica d’aigua fresca acabada de pouar. A dir veritat, quasi arribava a l’èxtasi cercant la paraula més adient, aquella que havia de contenir tot el poder per a despertar el desig més arravatat o la màgia hipnòtica de l’evocació. Es delia repetint interiorment una oració o refent amb la minuciositat de l’orfebre un paràgraf o bé derruint-ne un altre amb la il·lusió procaç d’aixecar-ne un de nou que seria tan majestuós com un gratacels tot fet de cristalls de colors. Cada dia escrivia i reescrivia la mateixa carta, una vegada i una altra, sense cansar-se’n mai, millorant-ne l’efecte en cada nou intent. Com siga, havia arribat l’hora d’escriure la carta de veritat abans no es podriren de silenci els mots estimats i, amb ells, les imatges reals o imaginades, l’esperança, l’enyor punyent. I calia que fos, precisament, aquell migdia d’un 14 d’abril de 1935, just un any després d’haver deixat la Claudette C. en un petit cafè de Fulton Street entre State Street i Ashland Place, a Brooklyn. Un any de silenci i distància, d’intentar atrapar desesperadament cadascun dels segons que va respirar-la, sentir-la, tocar-la, tenir-la, assaborir-la en cada centímetre de la seua blanca pell. Després de tant de temps, no havia pogut oblidar la seua olor, les seues mans llargues i delicades, la rodonor dels seus pits, la finor de les seues cuixes, la seua mirada de mel… els bons moments passats durant uns pocs dies. Aquell migdia càlid van seure al costat del finestral per veure passar la gent i mirar d’entretenir així una tristor que les corroïa per dins. La felicitat d’una darrera nit eterna resultava del tot inútil per a mitigar el dolor d’una separació que sabien imminent, del principi d’un parèntesi que potser podia durar una vida. En algun moment, Dorothy va escriure en un tovalló de paper… Saber-te enmig d’un oceà de llum que s’estimba pels penya-segats de l’eternitat cap a la mar i tenir-te en l’aigua, en cada molècula de sal que fecunda l’aigua, saber-te aigua…

Aquest matí, però, res de poesia. Deliberadament havia volgut evitar els sentits obscurs, emprar qualsevulla drecera per a arribar al nucli convuls dels sentiments. Les dreceres poden perdre’t, menar-te a significats ambigus que amb els misteris de la distància poden resultar devastadors. Va escriure, doncs, simplement, meravellosament sobre el record indeleble del sabor àcid del seu sexe estret, de la silueta suau dels seus malucs besllumant-se entre les penombres de l’habitació, del gust un punt cítric dels seus mugrons erts, de l’olor torbadora dels seus cabells. Va evocar aquells pocs dies d’abril de Nova York, les llunes o els ulls de lluna del Luna Park de Coney Island, aquella remor de sons elèctrics i les rialles de la canalla, el deliciós sopar a Tavern-on-the-Green amb un deliciós vi italià, el somrís de Claudette… Li va escriure moltes coses, petites, insignificants, vulgars, tendres, inquietants, sense cap transcendència… En Amarillo passen ‘The Contentinal’. La gent està boja per veure-la. No se’n parla d’una altra cosa. Tothom s’ha oblidat ja dels que marxaren, de que tots en certa manera són morts que respiren. Res no importa.  Només importa que en Amarillo passen The Continental. La gent cantusseja a tothora The Gay Divorcee i, per uns moments, es creuen Astaire o la Rogers, reviscolen, s’obliden del que han patit fins ara, t’ho puc ben assegurar… beautiful music, Dangerous rhtym It’s something daring, The Continental A way of dancing that’s really ‘entre nous’… Passa que a Cimarron la vida només és possible a la pantalla d’un cinema, és clar… Per cert, que ja t’aviso també voldré veure algun dia Bing Crosby declarant-se-li amb una cançó a la Marion Davies, i voldré fer-ho tranquil·la, no et deixaré que esllavisses els teus àgils dits per entre les meues cames. Te’n recordes que passaven Going Hollywood Ending en un cinema Times Square?. No vas voler entrar, però… vas preferir el meu entrecuix a la música i el ball. Quasi vas fer que perdés el coneixement!. Vaig cridar tant que de poc no ens va descobrir el nostre secret aquella bruixa que ens va llogar l’apartament. No vull ni imaginar-me l’escàndol!: Una pobra noia fadrina d’Oklahoma i una digníssima professora de literatura feliçment casada, pillades en plena faena. Et pots ben creure que mai he passat tanta por i tanta vergonya… Ara farà un any i encara sent que només ha passat un sol segon des de l’última vegada que vaig tenir les teues mans entre les meues… Si mai vens per ací, te portaré fins al Black Mesa perquè pugues contemplar des d’allà la immensa tristesa de Déu escampada per tot arreu de les desolades praderes. Després recollirem algunes flors i te les trenaré a la teua llarga cabellera, als pèls suaus del teu entrecuix… M’agradaria passar l’estiu amb tu, potser a Nova York, potser a Cuba, potser al cel, on siga lluny d’aquest infern groc on m’ofegue… El món està perdut, jo estic perduda, no sé que faig ací, deuria deixar-ho tot i vindre amb tu, ara mateix… t’enyore…

Pocs minuts després de les cinc de la vesprada, Dorothy va agafar la seua carta va eixir de casa per a dirigir-se a l’oficina de correus. Mentre avançava somnolenta per Main Street va pensar una vegada més Claudette, només Claudette, aquelles nits de Claudette, els llavis de Claudette, la seua saliva, la seua veu… Era com si pensant-la la tingués, com si pensant-la fos possible que, sobtadament, se li aparegués davant seu en aquell indret oblidat del món per a agafar-la per la cintura i endur-se-la ben lluny d’aquell clot. Lluny de les seues pors, dels seus errors, dels seus neguits… Your voice is gentle and sentimental, You stroll together arm in arm, You nonchalantly glide along with grace and charm, You will find while you’re dancing…

De colp, un vent violent, eixordador, va aixecar una muntanya de pols sobre la petita ciutat. Tot es va fer fosc com el futur, com un mal pressentiment, com una promesa incomplerta. I, llavors, la pols calenta, movent-se com la neu, es va escolar per tot arreu amb l’astúcia i el sigil d’una serp de mort. La pols se’n va endur els morts. La pols va ser la mort. La pols va ser el temps etern i golut que tot s’ho empassa. Mai més no es va saber res de Dorothy.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s