Segur que és la Barcelona de Valls?

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 17 de novembre de 2018.

image_content_8676991_20180921131517La Barcelona de Manuel Valls em recorda l’Espanya dels viatges de “La Rubia”, una senyora del meu poble que allà per finals dels setanta organitzava excursions per les capitals de província a les que s’apuntaven incautes jubilats i novençans amb pocs recursos. Aquell era en un país de mosques, guàrdies civils malcarats i merda que, en secret, s’enyorava de França alhora que odiava els francesos, especialment els postissos, aquells emigrants espanyols que en arribar l’estiu tornaven als seus pobles per a vantar-se impúdicament de la seva sort d’assalariats de la República. La Barcelona de “La Rubia”, la qual vaig conèixer, era a penes la Rambla, bruta i perillosa, el dit de Colom, les atraccions antigues del Tibidado i una Sagrada Família de plàstic dins d’una bola de cristall pensada per a ocupar el sostre d’una televisió incapaç de viure en color.

Aquests dies Valls ens ha mostrat a través de Twitter quina és, pretesament, la seva Barcelona: melindro amb xocolata desfeta al carrer Petritxol en l’única granja de les de tota la vida que aguanta la pressió de les xocolateries de disseny; el Tablao del Carmen del Poble Espanyol, records de Carmen Amaya… Valls ha combinat aquests flaixos a l’estil Cuéntameamb missatges tremendistes sobre la inseguretat en la ciutat o sobre els terribles problemes d’habitatge mentre ha recordat incisivament les promeses incomplides per Colau en aquesta matèria. Tot plegat, el candidat sembla perdut en una ciutat de la que no sembla tenir massa idea i és per això, justament, que fa molts dies que l’ha està trepitjant més com un viatger que com un turista.

És un fet tan evident que va despistat que fins i tot el ninotaire del diari LibérationWillem, fa pocs dies li va dedicar la seva secció. A la vinyeta de L’oeil de Willem es pot veure un Valls paracaigudista que s’ha quedat penjat d’un fanal de la ciutat. Salut les barcelonais! Je suis revenu a la maison… exclama des de la seva talaia amb gest compungit. Els vianants però ni se l’escolten tret d’un que, mentre espera que cagui el seu gos, es mira atònit el personatge sense encertar a saber qui coi és. Els xicots de Polònia també li han dedicat un sucós i explícit esquetx que paga la pena veure.

No ho sé…Tot sembla com molt previsible, massa fàcil. Vull dir, aquesta campanya basada en un revival sentimental que només pot emocionar jubilats i candidats a residències combinada amb les quatre crítiques fàcils a l’alcaldessa. Segur que és aquesta la Barcelona de Valls? No estarem davant d’un truc de prestidigitació del màrqueting polític?. Com a mínim tenim el dret a pensar que per a fer això no calia venir des de París, ni envoltar-se d’una cohort de selectes assessors d’aquells que parlen i s’escolten, ni perdre el temps en vaticinis apocalíptics sobre el futur de Barcelona que només fan que emprenyar els que se l’estimen de veritat i inquietar els esporuguits. En fi, no em crec res de res i tant de bo estigui equivocat.

Amb melindro o sense, el ben cert és que l’esquerra de la ciutat tem Valls. Sap que el seu llançament forma part d’una operació de les elits de Barcelona que posaran muntanyes de diners i faran córrer les agendes. Valls compta també ,ja des d’ara, amb el suport de mitjans de comunicació catalans influents mentre que els espanyols no li tocaran ni un pèl, oblidaran els seus flirtejos amb l’autoritarisme i la xenofòbia, el rebuig que ha provocat en França d’on ha sortit cames ajudeu-me.

El pitjor de tot és que aquesta esquerra atemorida encara no sap si Valls serà capaç d’endur-se els centenars de milers vots de Cs de les darrers eleccions. Uns vots procedents tant dels barris de classe alta com dels barris obrers que fan frontera amb el Besòs i el Llobregat. Val a dir que el comportament d’aquest electorat, ara colauista ara espanyolista a ultrança, és tota una incògnita.

De moment, Valls es passeja i ens distreu amb piulades a blanc i negre. De tant en tant, exhibeix les seves dots de boxejador esmunyedís en alguna entrevista. Bàsicament, ens pren el pèl i guanya temps. Si guanya, les incautes classes populars el patiran i els de dalt el gaudiran, l’aprofitaran. Si perd, marxarà i en paus.

La veritable campanya de Valls està per arribar i serà d’artilleria pesada, immisericorde. De moment, només hem vist focs d’encenalls, la punteta del melindro.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s