Toni Mollà, memòria civil d’un valencià

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 3 de novembre de 2018.

45353150_1131015653721200_1880031095265689600_n

L’escriptor Toni Mollà aquest novembre durant la presentació del seu darrer llibre a la Plaça del Llibre de València.

Des de fa un grapat d’anys procuro parlar sempre que puc amb Toni Mollà. Si de cas es deixa caure per Barcelona, cosa que fa de tant en tant, aprofitem per fer la volta llarga, xerrar d’això i d’allò, passar comptes amb els uns i els altres sense perdre mai, però, aquell punt de sarcasme gairebé inofensiu tan propi de nosaltres els valencians, vull dir dels valencians criats a extramurs entre gent treballadora, d’anar a peu.

Sovint m’agrada pensar que estaria bé que tinguéssim taula parada un dia a la setmana, a la mateixa hora, en un qualsevol cafè del centre de València. Una taula de cirurgià on allargar la vida o una de traficants d’idees i projectes on poder bastir la revolució definitiva que ha de treure el nostre matxucat país de la seva anomia, del bassal de mediocritat en què duu enfonsat des de no se sap ben bé quan.

Una taula, una finestra i al nostre abast el paisatge de la nostra ciutat tant estimada com odiada, la perspectiva seductora i inabastable del coneixement. No pot ser, però.

Amb Mollà sempre aprenc coses, bé sigui conversant o bé llegint els seus articles i llibres que, a hores d’ara, ja en són molts i assenyalats, de lectura imprescindible. Malgrat la diferència d’edat -ell és deu anys més major que jo- compartim pràcticament les mateixes afeccions, preocupacions, els mateixos interessos, les mateixes enrònies, temors, esperances.

Podríem dir que mirem el món des del mateix forat, amb el mateix somrís burleta i la mateixa mala llet, absolutament necessària per a evitar que et rematin si has nascut ferit.

Mollà és un espadatxí fi i àgil de la dialèctica, entrenat en la lectura activa de Joan Fuster així com en la de desenes d’altres autors de referència, sempre els millors. La seva obra, a cavall entre l’assaig i el periodisme, de vocació cosmopolita, d’una intel·ligència fina i punyent, és imprescindible en un context en què s’ha imposat la mirada acrítica i el fet d’anar passant sense pena ni glòria.

Ara, després d’uns quants anys de treball, el periodista i sociòleg, acaba de publicar Tot entra en el pes (Ed. Vincle), un dietari on, segons confessa en una entrevista recent, ha passat comptes alhora que feia un balanç de guanys i de pèrdues. Una vegada més, Mollà ens ha obsequiat amb el seu particular i emotiu retrat de la vida.

L’escriptor valencià ha fet memòria civil del seu temps, des del seu lloc, des d’una voluntat ferrenya de testimoniar, incidir públicament sobre aquelles qüestions que afecten directament a la seva societat.

El seu text emociona, ensenya, assenyala… Alguns passatges, com el de la mort de la seva mare, el record sentit del pare també desaparegut, corprenen. D’altres, com el del tancament de la televisió valenciana, on Mollà ha treballat quasi tota la seva vida, descrit des de la trinxera, et transporten de cop a una realitat odiosa contra la qual s’ha passat mitja existència lluitant.

Arribats aquí, l’escriptor es presenta com un derrotat, com un maquis a desgrat d’ell mateix. Maquis que ha fet la guerra a l’estupidització burocràtica de la universitat on ha ensenyat periodisme durant una dècada, maquis que s’ha batut contra el nepotisme del nou poder valencià, maquis que somia en deixar la guerra silenciada per a viure plenament la felicitat que es respira dins dels paisatges sentimentals de París, Nova York, San Francisco… ciutats que coneix, que ha cercat constantment a fi de nodrir l’esperit, per escapar de les servituds d’un indret que ben sovint pot resultar asfixiant, llastant.

Tot entra en el pes és un llibre magnífic, incòmode, no apte per a sàtrapes, per a cínics o per a pragmàtics. Un llibre que sabem amb antelació que serà tan elogiat com alhora silenciat.

Fet i fet, alguns voldrien definitivament caçar el maquis i empresonar-lo en una cel·la de silenci i oblit. La intel·ligència sempre és, però, molt més àgil i forta que el poder de la força, que la ira dels petits tirans, que les inèrcies suïcides d’algunes societats.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s