Ministres, policies i violències feixistes

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 25 d’agost de 2018.

img_mbejar_20180717-085908_imagenes_lv_terceros_jordi_borras-kG4D-U45945075466BkB-992x558@LaVanguardia-Web

El fotoperiodista Jordi Borràs poc després de ser agredit per un policia nacional de la comissaria de la Verneda de Barcelona.

El president Quim Torra s’ha adreçat al ministre de l’Interior Grande-Marlaska per a exigir mesures disciplinàries per als membres de les forces de seguretat de l’Estat que s’han vist implicats en diferents atacs -sobradament coneguts- contra independentistes després que la delegada del Govern, Teresa Cunillera, es fes l’orni a fi de donar-li temps a Madrid de confeccionar l’argumentari a l’ús. A les xarxes, el personal  ha començat a creuar apostes de quina serà l’actuació del ministre. El cas és que ni els més optimistes creuen que aquest vagi a moure un dit. Seria tota una novetat que en l’Espanya dels torturadors franquistes inversemblantment condecorats per demòcrates, vull dir la d’Antonio González Pacheco (a) Billy el Niño, la de Jesús González Reglero, Fèlix Criado i Pascual Honrado de la Fuente, un ministre perseguís la impunitat policial quan aquesta es dirigeix contra enemics declarats de l’Estat encara que l’única arma d’aquests sigui la de la democràcia. En cap cas, l’Estat pot donar mostres de debilitat.

Els ciutadans del País Valencià tenen un enorme experiència amb la violència feixista, els policies que no veuen res i els ministres estranyament incompetents. Fou un ministre de Governació, el feixista Martín Villa, qui va engegar durant la Transició l’operació del blaverisme, un moviment que va protagonitzar episodis de violència notables els quals mai no van ser investigats. Quan el 1979 el senador socialista, Alfons Cucó, va demanar explicacions en el Senat al llavors ministre de l’Interior Ibáñez Freire per l’actuació policial davant de tots els actes violents comesos per feixistes identificats durant els darrers dos anys, Freire es limitar a qualificar la situació valenciana de normal i als violents de ciutadans que actuaven moguts per motius de discrepància política. El País València, assegurava Freire, no patia una situació especial pel que fa a l’ordre públic. Freire no ensumava ni les bombes de l’anticatalanisme, ni les seves pallisses, ni menys encara la inacció dels seus policies. Molt ofès, es permetia de recordar-li a Cucó que la policia espanyola estava defensant la democràcia amb la seva pròpia sang. Finalment, en un arravatament de cinisme li va exigir al socialista que donés els noms d’aquells violents que el socialista assegurava tenir identificats.

Dos anys després de la intervenció de Cucó, concretament l’11 de setembre de 1981, van intentar matar Joan Fuster amb la col·locació de dos potents artefactes explosius en el seu domicili de Sueca. Era el segon intent. El primer fou l’hivern de 1978, també amb una bomba de metralla, similar a la que li enviaren els Nadals d’aquell any al professor Manuel Sanchis Guarner. En tots els casos, la investigació policial i judicial va ser una autèntica estafa. No és d’estranyar, atès que per les característiques dels artefactes és més que probable que intervingueren membres de les forces de seguretat de l’Estat, fins i tot de l’exèrcit.

Les violències van continuar durant anys, fins avui. La policia mai no va moure un dit ni encara quan aquesta violència tenia lloc davant dels seus mateixos nassos.

En alguns casos, els atacs foren d’una especial gravetat. Des de l’estiu de 2001 fins a finals de maig del 2002, la seu del Bloc Nacionalista Valencià (BNV)  al carrer Sant Jacint de València en va sofrir sis. L’aleshores secretari general del BNV, Pere Mayor, es mostrà absolutament convençut que en la delegació de Govern sabien perfectament qui eren els responsables d’aquestes accions. La continuïtat dels atacs motivà que el 9 d’abril del 2002 Mayor, convidat pel convergent Jordi Xuclà, es reunís amb la comissió d’interior del Senat. La intenció darrera era provocar la compareixença del vicepresident del Govern i ministre d’Interior, Mariano Rajoy, a fi que s’expliqués sobre “la paralització de les investigacions policials en aquesta matèria”. No va haver cap explicació i tot va continuar exactament igual o pitjor.

DL3pddjXkAAHiR9-680x365_c

Anticatalanistes agredeixen a un ciutadà al pas de la manifestació nacionalista del 9 d’octubre als carrers del centre de València, 2017.

El 2 de febrer del 2007 uns desconeguts incendiaren la seu del Bloc a Gandia. Era el tercer atac en menys d’un any ocorregut després de les declaracions furibundes de dirigents del PP contra el catalanisme. Tan sols uns dies després dos individus irrompien a cara descoberta dins del Casal Jaume I d’Elx cridant visques a Franco i proferint amenaces de mort contra les persones que es trobaven en aquell moment en el local.
La matinada del dissabte 1 de setembre tres joves disparaven des del carrer amb una pistola de perdigons a l’interior de l’entitat privada Ca Revolta al centre de València. Els atacants deixaren en la seua fugida pintades en la façana amb els lemes “Mai Catalans” i “Fora d’ací”.

La nit del 27 de setembre el portaveu del Bloc de Mislata, Santiago Rosado era brutalment agredit per un escamot de joves de l’extrema dreta que prèviament havien atacat el local de l’Associació Artística i Musical on es trobava reunit amb una altra persona. Durant la tramitació de la denúncia els agents de la Policia Nacional que l’atengueren li digueren que no entenien el valencià i que tampoc no tenien cap obligació de saber-lo. Rosado, no tingué més remei que redactar personalment la denúncia.
A la mitja nit del 9 d’octubre del 2007 la policia desactivava junt a la porta de la seu del Bloc, un artefacte incendiari fabricat amb una bombona de benzina amb més de set litres de capacitat a la qual s’havia adherit una metxa. Curiosament, el primer que varen preguntar els investigadors policials als responsables de la formació nacionalista era si aquests sospitaven d’alguna facció interna crítica amb l’actual direcció.

La vesprada del 29 de novembre esclatava un artefacte de fabricació casolana reforçat amb metralla a la porta de la seu que Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) té al carrer Erudit Orellana de la capital.

Només és una mostra de desenes de desenes d’actes violents els responsables dels quals mai no s’han trobat. Ni un sol detingut. Fantasmes que apareixen del no-res, colpegen, amenacen, desapareixen… És segur que a Catalunya passi el què ha passat al País Valencià en termes segurament molt més greus. Al capdavall, que veiem un increment d’actuacions atiades pels discursos encesos d’Arrimades i Albiols on les víctimes, als ulls de dirigents polítics del règim i mitjans de comunicació, seran sempre els agressors, convertits en ciutadans discrepants d’una mena de dictadura fantàstica.

Val a dir que Grande-Marlaska, ha estat en el punt de mira del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura, per no haver investigat suficientment les suposades tortures practicades pels agents a detinguts que estaven sota la seva custòdia. La secretaria d’Estat de Seguretat, Ana Botella, és valenciana, i ha sigut delegada del Govern en aquell territori. Coneix perfectament de la impunitat de l’anticatalanisme feixista i ha de saber quina classe de funcionaris es mouen en el seu país. Fins ara, amb la qüestió de Catalunya Botella s’ha mostrat tan enigmàtica com distant. Un actitud habitual dels qui veient la injustícia callen per disciplina, per por, o per vés a saber què.

Tot plegat, el president Torra ho té complicat en treure’n l’entrellat en aquest assumpte d’un Estat que lluny de veure funcionaris que s’extralimiten en les seves funcions posseïts pel ranci esperit d’un nacionalisme espanyol d’inspiració totalitària, només són capaços de veure ciutadans que defensen el valor suprem de la pàtria. Una pàtria que segurament deuen voler defensar també de rojos, maricons, immigrants i altres antiespanyols… Ja s’ho trobaran.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s