Valle de los Caídos

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 31 de juliol de 2018.

dilglv_xcaeauru_5932_11

Feixistes espanyols es manifesten en El Valle de los Caídos en protesta contra el procés d’exhumació del dictador Franco. Foto/Deia.

He visitat dues vegades a la meva vida, el Valle de los Caídos. La primera devia tenir uns nou anys i, per tant, a Franco només en feia dos que l’havien colgat en les entranyes d’aquella abadia. En aquell moment, tenia molt present la seva mort principalment per tres motius. El primer perquè estava convençut que aquell vell, l’efígie del qual decorava totes les pessetes, era literalment l’amo del món, l’únic governant de la terra. Així doncs,  el seu decés em va produir una inquietant i intuïtiva sensació d’adveniment del caos molt semblant, segurament, a la que degué sentir el meu jove pare.

El segon perquè a la televisió només es veien imatges de gent passant davant del cadàver esquifit i amoixamat del dictador, abillat amb un ridícul uniforme de gala, enfonsat en un taüt enorme com una banyera. Vaig témer que si tota aquella representació durava molt més em quedés sense El recreo de Torrebruno, sense Un globo, dos globos, tres globos… sense la dosi de llum màgica que dèbilment il·luminava una infància de nen de poble un punt monòtona en el context d’un univers proper que percebia gris. Al capdavall, un univers tan distint al que imaginava fora de les meves fronteres i que de tant en tant, durant l’estiu, flairava en els altres nens que venien de França amb els seus pares emigrats per a passar uns dies amb el seus avis.

Finalment, perquè el dia que el dictador va deixar de donar pel sac, van suspendre les classes i em vaig trobar de cop amb un inesperat dia de festa.

La primera visita la vaig fer amb la meva àvia materna. Va ser en una excursió a Madrid i els seus entorns organitzada per una senyora del poble que s’hi dedicava amb la mateixa professionalitat que un escorxador a la cirurgia plàstica. També visitàrem el Museu de Cera, l’aqüeducte de Segòvia i la catedral i l’alcàsser de Toledo on vam escoltar una tètrica dramatització de la conversa entre el coronel Moscardó i el seu fill Luis. Aleshores, m’imaginava els rojos tots vestits de roig com el dimoni de les representacions teatrals, més dolents que la tinya.

Val a dir que les excursions aquelles eren sempre per territori “nacional”i valien quatre xavos. Els que participaven més que viatjar es desplaçaven. Es menjava de barat i malament i s’evitava tant com es podia entrar a llocs on s’hagués de pagar entrada. Recordo que la gent, fins i tot la meva àvia que durant la guerra havia estat sindicada a la UGT, mostrava un cert entusiasme amb la visita al mausoleu feixista la qual cosa demostra fins a quin punt el règim havia tirat arrels als seus cors i a les seves ments incultivades. Qui de tots aquells desgraciats sabia que collons era viure en llibertat? Qui s’havia atrevit a mirar a l’interior del pou infecte de la repressió política? Qui s’havia qüestionat el relat dels vencedors?. Qui se’n recordava dels que van anar-se’n per sempre més?. Qui tenia el més mínim sentit de la dignitat?

La meva primera vegada en El Valle de los Caídos fou en un dia fosc com la gola d’un llop. Tota la Sierra de Guadarrama estava coberta de neu, plovisquejava i feia un fred de mil dimonis. Em vaig marejar pujant la Calle de los Camareros en aquell autobús esgavellat i pudent. Entrar a l’abadia era com endinsar-se en l’estomac adipós i amenaçant d’una balena. Encara m’hi puc veure abocat a la làpida de Franco i després a la de José Antonio Primo de Rivera.

La segona vegada vaig estar amb la meva dona i una altra parella. Fou una Setmana Santa del tombant de segle. Governant Aznar i tot, el franquisme semblava cada vegada més llunyà, replegat sobre els seus propis records, un monstre estèril i impotent.

Curiosament, tinc menys imatges d’aquella segona vegada que de la de 1977. Ni tan sols sabria dir si aquell dia vam ensopegar amb algun nostàlgic. Només puc afirmar que l’indret de nou em va semblar tètric, sense cap interès, una mol·lície en meitat dels boscos i de les muntanyes que mai no s’hauria d’haver construït i que no es compren perquè no fa dècades ja que s’ha tancat a pany i clau.

El Valle de los Caídos és un insult a la democràcia i a les víctimes del franquisme, un anacronisme en l’Europa de les democràcies quan fa més de 70 anys que fan malves Hitler i Mussolini. Aquests dies és sorprenent veure com gent que no deu tenir ni 25 anys s’atansen fins a l’indret per exaltar la figura del dictador. És inquietant comprovar com tants anys de democràcia no han pogut evitar la reproducció ideològica d’un règim carnisser la qual cosa diu molt de la seva pròpia feblesa. Són quatre gats, d’acord. Però quatre gats que compten amb la complicitat de no pocs elements de les altes esferes de l’Estat. Sembla impossible que després de tant de temps no se’ls hagi pogut desallotjar del poder, aïllar.

El Gobierno ha passat d’anunciar l’imminent exhumació de les restes del dictador, a advertir que no creu que es pugui fer aquest mes de juliol. I en això estan, en aquest pols absurd contra uns fantasmes ben presents mentre els murs d’Espanya s’omplen de proclames feixistes davant la mirada atònita dels europeus.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s