30 professors

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 14 de juliol de 2018.

javier-negre

El periodista Javier Negre va assenyalar en un reportatge en El Mundo, amb fotografies incloses, els professors denunciats de l’IES El Palau després de l’1-O. La majoria de les denúncies han caigut.

Fins a 30 professors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca han demanat ser traslladats de centre. Com és sabut, després de l’1-O, a causa d’uns suposats comentaris sobre les càrregues policials, nou professors d’aquest institut van ser acusats per la fiscalia de lesionar la dignitat de les persones per motius de discriminació per nacionalitat. Cinc d’ells també ho van ser per un delicte d’injúries greus contra els cossos i forces de seguretat. La majoria de denúncies van caure tot i que la fiscalia pensa presentar recursos contra l’arxiu. Només un dels quatre professors que esperen judici continuarà fent classes en El Palau.

El cas resulta absolutament increïble. Les acusacions són esperpèntiques. Tot plegat, l’incident Palau només es pot entendre en el context de tensió política i repressió judicial desfermada a conseqüència del referèndum d’octubre. Com només es poden entendre les verinoses mentides de l’exministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, sobre l’educació a Catalunya o el bram unànime de l’espanyolisme a favor del control administratiu i ideològic del sistema educatiu català. No en va, per al nacionalisme espanyol -des del més ultramuntà al més moderat-, el principal culpable del ‘separatismo’ cal buscar-lo en l’escola. El raonament és tan simple com diabòlic. L’obsessió és tanta que el PP ha arribat a incentivar durant aquest període de fúria que vivim, la denúncia anònima. Afortunadament, els delators que n’han fet ús han estat pocs i han sigut pèssims com a narradors d’històries de terror la qual cosa no treu que s’hagi fet mal, molt de mal.

L’escola del país, els seus mestres, especialment els ensenyants de català, sempre han estat en el punt de mira dels sectors més reaccionaris de la societat que ha comptat amb la complicitat de la premsa reaccionària sempre atenta a qualsevol desviació del que considera la norma. Tot plegat, ensenyar en català ja representa en sí mateix un intolerant desafiament a la sacralitzada unitat d’Espanya. Molts es creuen que el català, a part de ser una llengua tribal, és també el vector del virus independentista fins i tot quan serveix per ensenyar les taules de multiplicar o el nom dels ocells del Delta de l’Ebre.

A l’escola, la que no combrega amb els preceptes de l’Espanya eterna, només s’hauria d’aprendre a llegir i escriure, a contar fins al deu. I el català, el basc o el gallec, només haurien de ser una matèria marginal, emocional, prescindible, a negligir sense complexes ni consideracions de cap mena…

A Catalunya, però també al País Valencià o a les Balears, des del dia que van colgar Franco, els mestres han estat acusats d’adoctrinament, denunciats, amenaçats, assenyalats públicament com si fossin autèntics delinqüents. El 2007, el diari Valéncia Hui reproduïda un pamflet del grupuscle d’extrema dreta Grup d’Acció Valencianista (GAV) contra dos professors de l’IES La Garrigosa en què apareixien els seus rostres. Se’ls acusava de fer proselitisme d’un sindicat “pancatalanista i proterrorista”. En la mateixa peça, s’assenyalava a dos professors més de l’escola Rafael Altamira de València, d’adoctrinar als infants en el pancatalanisme. Quan aquell infame diari publicava aquesta merda d’informació, Las Provincias i la seva directora María Consuelo Reyna, portaven anys i panys vinculat als professors de valencià d’escoles i instituts, als governs de les universitats valencianes, amb ETA, Terra Lliure i tots els dimonis de l’infern.

Amb tot i això, no conec cap cas com el d’El Palau en què s’hagi donat un acarnissament tan brutal. El reportatge d’El Mundo, “Los 9 maestros catalanes de la infamia“, signat per Javier Negre va suposar el tret de sortida d’una autèntica cacera. La peça, basada exclusivament en l’escrit del fiscal, és d’un to inquisitiu i melodramàtic indecent. Negre relaciona indirectament els professors denunciats amb la violència etarra, els ridiculitza, publica les seves fotos, intenta rebaixar-los. Alliçona… tot funcionava bé a El Palau “hasta ese maldito 1-O”. El seu abrandat article va provocar un allau d’amenaces i insults contra els professors. Al darrere hi va anar també el pitjor Albert Rivera exigint a un Iñigo Méndez de Vigo, superat per la radicalització del seu propi partit contra Catalunya, més mà dura contra els docents. “Con covardia”, va piular el líder taronja, “nunca se vence el nacionalismo”. A les parets de l’institut va aparèixer un pintada titllant-los de “nazis”. A la última, els atacs van concitar la solidaritat de la majoria de les famílies dels estudiants del centre i del Consell Escolar de Catalunya, mentre Negre es presentava per totes les televisions i ràdios com una víctima de la persecució de l’independentisme alhora que assegurava que Catalunya començava a semblar-se a Euskadi, a l’Euskadi dels anys de plom, és clar.

El delegat sindical de l’institut, Josep Lluís del Alcázar, ha assegurat que tots els docents volen seguir treballant sense tenir la pressió que han patit enguany, que ningú no vol estar de baixa. Però tothom sap que per més lluny que acabin de Sant Andreu de la no serà fàcil oblidar el què han patit, fer com si no res i continuar treballant sense por.

El cas dels professors d’El Palau no és, ni serà, l’únic. Davant de tanta ignomínia només es pot actuar amb molta serenitat i activant totes les complicitats col·lectives possibles. La societat catalana no pot deixar sols als docents davant de campanyes de linxament com aquestes, permetre que l’ensenyar esdevingui una pràctica professional perillosa, en llibertat vigilada. Què seria de l’educació sense llibertat?.

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s