La veritat segons Borrell

*Article de Francesc Viadel publicat la primera setmana de juliol de 2018 a Directe!.

1200_1513597424foto_3295599

El ministre Josep Borrell. Foto/Nació Digital.

El flamant Ministre d’Exteriors, Josep Borrell, acaba de reconèixer en una entrevista en El Periódico allò que ja sabien gossets i gatets: Madrid li ha encarregat plantar cara en el món a les ‘falsedats el procés’. Fins ara, les úniques suposades falsedats que Borrell havia aconseguit assenyalar tenien a veure únicament amb les interpretacions de caire econòmic fetes des del sobiranisme. Borrell ha negat amb insistència que els catalans obtindrien més diners amb la independència i, per tant, un major benestar social. És una posició ideològica molt coherent en algú que deu estar plenament convençut que l’econòmic és el principal motiu pel qual quasi un 50% dels ciutadans volen marxar d’Espanya. També, val a dir, una posició d’un simplisme insultant que, a més, d’acord amb el tòpic catalanòfob per excel·lència, insinua que als catalans, insolidaris com són, només els interessa que els diners.

Ara, a més, Borrell explicarà als europeus, als tailandesos i als nigerians si de cas es deixen, que Espanya no és un estat neofranquista on la separació de poders és pura il·lusió de l’esperit, ni el català un poble oprimit. Ben mirat es tracta de reescriure el relat dels fets per a presentar els catalans com una mena de tribu agressiva i astuta i a l’Estat espanyol com la seva pobre víctima amb els seus pobre policies agredits i els seus pobres jutges calumniats.

Ho tindrà molt difícil, però. A Europa encara se’n recorden de les brutals càrregues policials de l’1-O i de l’aleshores ministre Dastís negant davant d’un atònit presentador de la BBC que aquelles imatges eren falses o del dia que en una televisió francesa va assegurar sense que se li colraren les galtes que a les escoles catalanes s’ensenyaven gairebé tots els idiomes del món menys el castellà. No fa res l’ara exministre Iñigo Méndez de Vigo, oferia diners als corresponsals estrangers per a que parlaren bé d’Espanya després que el rei s’hagi passejat per tot arreu insistint sospitosament en què aquest era un Estat de dret.

Com sigui, la diplomàcia espanyola fa anys que menteix grandiloqüentment, amb contumàcia, descaradura i professionalitat, un fet al que estan acostumats totes les cancelleries de la unió.

Borell té molta feina. Haurà de convèncer la judicatura alemanya, belga, holandesa, anglesa, suïssa, que la butlla inquisitorial del fiscal Maza o les instruccions de Lamela i Llarena no tenen res a veure amb una atac de patriotisme arnat, amb l’afany d’escarmentar. A la llum de com han anat les coses, a veure quin ciutadà mínimament informat i amb sentit comú no és capaç de capir que els presos catalans són presos polítics. Hi ha massa coses a explicar. Com ara la sodomització el 2010 de l’Estatut d’Autonomia denunciada fins i tot per algun dels jutges que en va formar part del Tribunal Constitucional.  Els centenars de denúncies per atacs al català comesos principalment per l’Estat espanyol i analitzades durant anys a les institucions europees. Per què en un Estat que no té res veure amb el franquisme si n’exceptuem l’origen indiscutible de la seva constitucionalíssima monarquia que dona sentit a tot no va ser capaç en quasi una dècada de dialogar amb les forces polítiques hegemòniques de Catalunya sorgides de les urnes?.

Per començar, Borrell, faria bé de no mentir. El cas és que assegura en la mateixa entrevista que mai no va parlar de ‘desinfectar’ Catalunya ni els catalans. És cert, el que deia que s’havia de desinfectar era l’independentisme entès metafòricament aquest com la ferida que s’havia obert en la societat catalana. Una ferida que si es cosia sense desinfectar es podria.  Ho va dir en un to sarcàstic, no exempt d’una certa agressivitat, a Sabadell durant un míting del PSC per la campanya del 21-D, concitant les rialles i els aplaudiments de la concurrència. Tot seguit va reconèixer l’hegemonia de l’independentisme i, finalment, va fer befa d’Oriol Junqueras, a qui Llarena ja tenia entre reixes, comparant-lo amb el mossèn del seu poble.

Potser haurà de deixar de dir que la societat catalana està fracturada, la convivència entre familiars i veïns, sobretot des de trones com la de Societat Civil Catalana, l’entitat que ha aconseguit congriar el més extrem de l’unionisme.

Ningú no pot creure’s que Borrell per si sol pugui convèncer ningú que el que s’ha explicat sobre el què ha passat a Catalunya era pura propaganda independentista, una fabulació. Això no obstant, l’Estat utilitzarà tots els seus recursos a l’abast per a deslegitimar el sobiranisme i ofegar-lo. Borrell només és una part mínima d’un complexíssim engranatge, el portaveu autoritzat, el pregoner de la veritat de l’Estat.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s