*Article de Francesc Viadel publicat el 30 de juny de 2018 a Nació Digital.
El documental ’20-S’ fa saltar pels aires el relat de la justícia. Cap televisió espanyola se n’ha interessat.
Més d’un milió de persones van veure a TV3 la nit del dijous passat, 20-S, el documental de Mediapro dirigit per Jaume Roures. Un documental, val a dir, que destrossa el relat policial amb què la justícia espanyola ha justificat el vergonyós i abominable engarjolament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
Una vegada vist, no és gens difícil arribar a algunes conclusions molt elementals com ara que la Guàrdia Civil va donar una versió molt sui generis sobre què va passar el 20 de setembre, especialment sobre quina va ser l’actuació dels Mossos i la de la mateixa comitiva judicial; que la Policia Nacional va assetjar durant hores la seu de la CUP mentre esperaven una misteriosa ordre judicial de registre que mai no va arribar, ni de la qual mai no es va saber res més; que els Jordis van passar de ser mediadors a culpables d’un gravíssim delicte de rebel·lió la característica principal del qual és l’aixecament violent, un fet que tampoc no es va donar com tothom sap aquí i en Singapur.
Tot plegat, el relat del dia 20 construït basant-se en les explicacions de policies i guàrdies civils, només pot obeir a una voluntat de la justícia espanyola de forçar la realitat per a encaixar-la en la tipificació d’uns delictes molt greus. És molt obvi, tan obvi que resulta gairebé insuportable, frustrant, humiliant. S’ha dit fins a la nàusea que, en realitat, els altíssims tribunals espanyols no volen saber la veritat sinó escarmentar, noquejar un moviment polític hegemònic a Catalunya que s’ha vingutanat expressant de manera pacífica durant anys i sempre apel·lant als valors de la democràcia.
El dia 20 no hi va haver cap rebel·lió. Rebel·lió és el que va passar el 18 de juliol quan Franco es va aixecar contra la II República o el dia en què el tinent coronel de la Guàrdia Civil Tejero va entrar al Congrés dels Diputats pistola en mà i escortat pels seus homes fortament armats.
I així ho creuen la majoria dels catedràtics de dret penal d’Espanya, qualsevol advocat amb dos dits de front, qualsevol persona amb un mínim de criteri. I, és més, hi ha també els qui creuen que les maniobres policials del 20-S cercaven desencadenar una situació límit que justifiqués una actuació judicial severa.
Els advocats dels Jordis volen aportar el documental com a prova. Deuria d’haver-hi prou en que Llarena i Lamela veieren ‘20-S’ per a arxivar la causa i, tot seguit, per a mamprendre les actuacions pertinents amb l’objecte de depurar responsabilitats entre els encarregats dels cossos policials de redactar els informes del 20 de setembre. Però, és evident que res de tot això no passarà. Per què haurien d’armar les defenses amb una prova que qüestiona greument la seva instrucció?
Quina sola de les nombroses actuacions més que discutibles que han protagonitzat en Catalunya les forces de seguretat des del passat 20 de setembre ha estat qüestionada per la justícia? Ben pel contrari, als policies se’ls ha obsequiat amb medalles, se’ls ha reforçat moralment en denunciar per suposats delictes d’odi aquells ciutadans que han protestat contra els abusos, s’han ignorat deliberadament episodis sinistres com el de la destrossa a finals d’octubre de 2017 d’un bar italià en el Born per part d’un grup de policies del Piolín que creien ser atesos per catalans i en català. Hi ha, per cert, algun exemple millor d’una manifestació d’odi que aquesta? Cap on menarà tanta impunitat?
No crec que els jutges espanyols admetin com a prova 20-S. Tampoc no crec que s’atreveixen a mirar-se el documental a casa, ni encara en la més absoluta de les intimitats. Per què haurien de fer-ho?.
Poc després de la seva estrena, Roures es dolia resignadament en el programa que condueix Xavier Grasset, que malgrat la força de les imatges i de la història, de la massiva recepció a Catalunya, aquest pogués tenir algun tipus d’influència, si més no, significativa. El director de ’20-S’ també ha dit que quasi cap televisió espanyola s’ha interessat a emetre’l. No és d’estranyar en un context on els mitjans de comunicació espanyols han fet seva la versió de Llarena i tutti quanti, s’han apuntat a la croada per la salvació d’Espanya confitant-se tots els principis ètics del periodisme. Com havien de voler emetre una peça així televisions i diaris que han vomitat odi contra Catalunya, que han mentit, que han insultat, que han manipulat i projectat les seves pròpies tares contra els mitjans que, com TV3, no han combregat amb els seus objectius.
Així les coses, la majoria dels catalans difícilment podran confiar mai ni amb els policies ni amb els jutges espanyols, ni amb els mitjans de comunicació espanyols, en definitiva, amb un Estat que l’única alternativa que ha donat a un conflicte polític ha estat la de la repressió i la de la imposició ideològica mentre tractava els catalans de ciutadans i la majoria dels seus representants polítics d’incapacitats, abduïts, delinqüents o violents.
Aviat hi haurà la versió subtitulada en anglès i en castellà de 20-S. Molt probablement, aconseguirà un enorme ressò internacional que tornarà a posar Espanya davant del mirall. Diran que tot és mentida. Molt probablement, també, es calumniarà el seu contingut i s’assenyalaran amb voluntat de linxament els que l’han fet possible. No faltaran tampoc els qui de bell nou acusin Roures de colpista i demanin el tancament de TV3. Simplement, són massa i molt poderosos els que no volen la veritat, els que l’odien, els que la temen i, això no obstant, tard o d’hora s’hi hauran d’enfrontar.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 