Del nacionalisme de Falange, al patriotisme de Rivera

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! segona setmana de juny de 2018.

1486545154_412290_1486917282_noticia_normal

El líder de Falange, José Antonio Primo de Rivera durant un míting.

Fa no res a Màlaga hem vist l’Albert Rivera més genuí, el salvapàtries implacable i adust, noquejat encara per les conseqüències del pacte d’Estat entre el PP i PSOE per a evitar el col·lapse d’Espanya al qual ell mateix ha contribuït amb el seu discurs incendiari.

L’acompanyaven a l’acte d’España Ciudadana, entre d’altres, l’ínclit Mario Vargas Llosa, l’empresari Kike Sarasola, la magistrada María José Torres, l’entrenador de bàsquet Javier Imbroda i l’escriptora María Elvira Roca, defensora a ultrança d’una versió de la història d’Espanya tan naïf com ideològica segons la qual els espanyols mai no haurien trencat ni un plat.

Rivera va desplaçar-se a la capital andalusa bàsicament per a donar dos missatges. El primer que als nacionalismes català i basc -pot llegir-se també a qualsevol minoria política- calia aniquilar-los mitjançant l’aprovació d’una llei electoral que fixés un percentatge de vots que els fes impossible obtenir representació parlamentària a Madrid. El líder taronja vol d’aquesta manera protegir l’interès general dels espanyols greument amenaçat per les forces demoníaques del nacionalisme perifèric. Creu el molt llest que així la realitat que l’incomoda s’esfumaria per art de màgia i potser fins i tot es pensa que d’aconseguir una llei com aquesta, uns quants milions de catalans i de bascs es quedarien en casa conformats veient-lo bramar per la televisió.

L’altre missatge és que el seu partit, és a dir, ell, no és nacionalista sinó una formació patriòtica. L’afirmació pot semblar sonar a estúpida en boca d’un tipus que, justament, s’ha caracteritzat per exercir un nacionalisme agressiu, vocacional, sense contemplacions. Pel fundador d’un partit que va nàixer per a reforçar les posicions de l’espanyolisme més radical i identitari en una Catalunya que duu segles resistint-se a l’assimilació política i cultural de l’Estat espanyol.

Potser no li hauríem de fer massa cas a algú que ha dit que combregava amb els principis republicans però que no qüestionaria la monarquia mentre el rei no es posés en política; que ha assegurat pertànyer a la UGT però que defensa amb descaradura els interessos del gran capital i l’anorreament dels sindicats als quals considera un dels problemes d’Espanya;  que ha declarat la guerra santa a la corrupció però que ha mantingut en el poder un PP putrefacte com mai; que ha aspirat a substituir Rajoy per tal com aquest ja no representava “un proyecto nacional”.

La qüestió és que per una sola vegada, Rivera, no ha mentit ves a saber si perquè els seus assessors no han arribat a temps d’adreçar-lo. El profeta incapaç de veure cap altra cosa al seu voltant que espanyols certament és un patriota però no un de qualsevol. Fet i fet, el seu patriotisme arrela en la més pura tradició reaccionària espanyola com quasi tot el que respira.

Vet ací que el 17 de novembre de 1935, el líder de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, també es va declarar un patriota: “(…) no somos nacionalistas, porque ser nacionalistas es una pura sandez; es implantar los resortes espirituales más hondos sobre un motivo físico, sobre una mera circunstancia física; nosotros no somos nacionalistas, porque el nacionalismo es el individualismo de los pueblos; somos, ya lo dije en Salamanca otra vez, somos españoles, que es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo. Este sentido de España se nos había ido arrancando implacablemente; de una parte, por la ironía corrosiva; de otra, por la tosca falsificación.(…)”.

Un any abans, en la revista JONS el dirigent falangista havia escrit també: “(…) La palabra ‘España’, que es por sí misma enunciado de una empresa, siempre tendrá mucho más sentido que la frase ‘nación española’. (…) Sólo el nacionalismo de la nación entendida así puede superar el efecto disgregador de los nacionalismos locales. Hay que reconocer que todo lo que éstos tienen de auténticos; pero hay que suscitar frente a ellos un movimiento enérgico, de aspiración al nacionalismo misional, al que concibe la Patria como unidad histórica del destino. (…) Tal será la tarea de un nuevo nacionalismo: reemplazar el débil intento de combatir movimientos románticos con armas románticas, por la firmeza de levantar contra desbordamientos románticos firmes reductos clásicos, inexpugnables (…)”. 
Sobre l’autèntica naturalesa del seu pensament polític, Rivera, pot enganyar a una colla d’espanyolistes fanàtics o unes desenes de milers que potser es pensaven que C’S era una versió moderna i casta del vell PP o de l’arnat i inútil PSOE, el banderí d’enganxall d’una regeneració política il·lusionant. No pot enganyar, però, els que tenen una formació política més sòlida o els qui es senten veritables demòcrates.

Algunes dissidències al sí del seu partit comencen a ser realment significatives com la del valencià Alexis Marí Malonda que s’ha despatxat a gust amb Rivera en una entrevista concedida a El Nacional. Marí, exdiputat de C’S a les Corts valencianes i marit de la diputada taronja Carolina Punset, ha dit ben clar i alt, en un gest de valentia i honestedat que l’honora, que el partit de Rivera practica un “nacionalisme ranci amb un discurs molt perillós i no obert al debat”. Ni progressistes, ni transversals… Sense proposta per a Catalunya. “Si baixés un extraterrestre a la plaça de Colón de Madrid, se faria independentista automàticament per tot el què està passant”, ha dit Marí. Més clar aigua.

Ben aviat, Rivera, sense carassa, a penes podrà competir pels vots de Vox, Alianza Nacional, España 2000 i altres excrecències nacionalistes en infeliç i malaltissa definició de la seva intel·lectual de capçalera, María Elvira Roca.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Del nacionalisme de Falange, al patriotisme de Rivera

  1. Compartisc totalment el teu anàlisi sobre les similituds entre el falangisme i aquest muntatge neofalangista que suposa Ciudadanos, però trobe que l’anàlisi que s’està fent sobre la manca de possibilitats futures d’aquest partit és més el desig que no pas la realitat. Ara l’Estat està fent un intent de convèncer-nos que la independència no té possibilitats, després de les pallisses i empresonaments realitzats, però que es pot dialogar sobre la base de que acceptem seguir a Espanya. És per això que han permès al PSOE fer un intent de convicció en aquest sentit, primer el pal i després la pastanaga, el poli dolent i el poli bo. Però cal no oblidar que el PPSOE ha perdut tota possibilitat de futur i, per tant, davant el buit que queda per l’enfonsament del PP en la seua corrupció, caldrà una oferta de dretes i la que han preparat, estan invertint molts diners, és Ciudadanos ( tot i que el PSOE també és de dretes però si es queden amb ell com a dreta l’espai electoral es desplaçaria cap a l’esquerra doncs el PP i Ciudadanos són l’ultradreta). A més a més del fet que després de segles d’opressió gran part de la població espanyola ha interioritzat l’idearia falangista.
    De tot això es desprèn, una vegada més, que Espanya no és un lloc per nosaltres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s