La desaparició de Dagobert

*Relat de Francesc Viadel, estiu de 2018.

luftschiff-1-jpg

Ni un sol borrall de tot el que es va dir d’ell durant aquells agitats dies va ser cert. Només van córrer que mentides, impertinents fabulacions de bocamolls i peixateres desenfeinades, enrònies malaltisses de vells tarats. Colònia en va anar plena durant mesos de versions estranyes, contradictòries, impossibles sobre la desaparició del jove Dagobert H., ben bé com si aquell xicot qualsevol abstret i silenciós, gairebé invisible, infeliç fill d’una donota poca-solta i mig boja d’Ehrenfeld que es guanyava la vida fent de cuinera en tavernes de mala mort, hagués importat mai ningú.

Per començar, no és cert que el seu fos el cos boterut que van treure del Rin la gèlida vesprada del 3 d’abril de 1926 davant la mirada atònita dels passatgers de l’embarcador de Kaiser-Friedrich-Ufer, mentre no massa lluny, al Bastei, el poeta Gottfried Benn enderrocava amb una cullereta de plata una altiva Baumkuchen alhora que pensava el deliri i el crani d’una cadernera. És segur que el jove Dagobert mai no hauria entregat la seua vida al riu ni encara vençut per un dels seus habituals i devastadors atacs de melancolia. Ell s’estimava la vida obsessivament encara que, de vegades, enfonsat en aquella tristesa pesant que se li endevinava en la mirada, no ho semblés.

Tampoc no eren veritat cap de les històries que es van explicar amb tota mena de detalls increïbles sobre la seua presència a Berlín. N’hi havia els que l’havien vist treballant de cambrer a Le Romanische Cafè de la Ku’damm, vestit de vint-i-un botons com si fos un general prussià, compartint com un igual confidències, vicis i amants amb alguns dels personatges més meravellosos de la nit berlinesa. Uns altres explicaven que s’havia fet milionari amb una empresa dedicada a traginar maletes des de la Lehrter Banhof fins a tots els hotels més luxosos de la capital. N’hi havia els fantasiosos que afirmaven que feia mesos que s’havia convertit en el mantingut ociós d’una comtessa txeca que cada albada en morir la ciutat, nua i perfumada, abandonada als braços de la dolça morfina, l’empapussava com un ocellet amb els seus mugrons color cirera, durs i petits, mentre li prometia a sota veu, inútilment, un amor etern que mai no li hauria pogut ni tampoc li hauria volgut donar. Quines històries més absurdes!. Com se les hauria pogut arreglar mai de la vida aquell pardalet provincià fent de cambrer en Berlín, a les ordres d’una clientela tan excèntrica i capritxosa… Döblin, Dix, Grosz, Einstein, Zweig, Brecht… Quina empresa hauria pogut muntar el molt desgraciat sense tenir ni un rovellat pfennig a la butxaca?. Quina classe de dona li hauria deixat entrar en el seu cos, regirar en la seua ànima, penetrar en el seus secrets com una aigua indeturable i persistent penetra la roca mil·lenària, torturar-la amb el seu desdeny, afalagar-la amb el seu desig desordenat i enfollit?.

Les coses mai no passen com voldrien. Ens neguem, però, a acceptar-ho perquè això ens menaria al tedi i a la bogeria. Dagobert, simplement, un matí lleganyós de primavera va decidir anar-se’n de la ciutat cansat ja d’esperar no es sap ben bé el què, ni a qui, de suportar el mortífer verí d’un enyor que duia temps impregnant cada racó de la ciutat.

I així va ser que un bon dia va guardar en un atrotinat bagul de vímet alguns dels seus afanys inútils, un àlbum de postals de capitals del món, un exemplar dissecat de Danaos Plexippus, set quaderns amb tapadura roja de cartró plens de secrets i de veritats a mitges, un menut elefant de llautó, un sobre de carta buit de l’Schmetterling, un collaret de nacre, un mocador impregnat de perfum, el reflex tènue d’un fanal nocturn sobre una mar de llençols… Aleshores, va mirar per darrera vegada les quatres parets del seu apartament a la Martinsabteigasse i, amb un punt de recança, va tancar a pany i clau, va girar cua i va mamprendre el camí de Friedrichshafen per a embarcar de cuiner en el Goldene Blume.

Poc dies després, el dirigible més formidable que mai s’haja construït, s’enlairava amb l’elegància d’un àliga a fi de descobrir els secrets del cel que escodrinyen els solitaris, els esperançats, els desesperats, els abandonats… Aquella matinada els núvols eren grisos i quasi de gel. Viatjaven a bord vint passatgers entre els quals es comptaven un violinista hongarès cec, la famosa cantant Loana de Les Deux Magots de Paris i el seu petit mico Dunkelbraun, un traficant belga de diamants, un bisbe dimissionari i cocaïnòman, un parell de covards, un parell de vídues, un heroi de la Gran Guerra mutilat de la mà esquerra i del peu dret…

L’insignificant colonés estava entusiasmat amb la seua diminuta cuina, moderna i ben equipada fins al punt podia fabricar glaçons per a les versions dels seus fantàstics còctels Boliermarker i Bulleit Julep, enormement feliç amb el seu uniforme blanc i el seu imponent barret de xef tan impressionant -si més no al seu parer- com la corona de Sant Venceslau. Si l’hagués vist la seua mare del ben segur que, de desvanida o d’envejosa, no hauria pogut contenir ni que fos un parell de llàgrimes.

Dagobert cuinava com els àngels el salmó del Rin, les costelles de cérvol, la truita de riu, el potatge Mongol, els ous remenats… preparava unes impressionants amanides orientals i uns dolços exquisits que sempre feien estremir de gust, secretament, la Loana.

I cuinava també records de totes les mides i textures, de tots els sabors, l’enyorança dolorosa sempre amb un rajolí de vi Gewürztraminer i un polsim de menta, algun tros de cel atrapat a l’atzar des de darrere dels finestrals del Promenade, cançons que l’entristien, les lletres que mai no va tenir, les que no esperava, les que no van arribar, el gemec sinistre i aterridor dels anys escolant-se cap al no-res com un riu subterrani entre les fosques esquerdes de la seua ànima.

I mentre cuinava pels cels quimeres creuava el món… Nova York, Roma, Viena, Sant Petersburg, El Caire, Barcelona, Rio de Janeiro, Buenos Aires, Moscou, El Paso, Los Ángeles, Montevideo, Baltimore, Washington, Filadèlfia, València, Tokio, les planúries siberianes, els encesos deserts africans, la geografia secreta dels desertors de la vida, dels atemorits…

Molts anys després de la seua desaparició a Colònia encara se’n parlava. Uns deien que l’havien vist despatxant en una parada de fumats del mercat del carrer Havelská de Praga, amb aires de gran senyor, bigoti Barbablava, davantal a ratlles de tots els colors de l’Arc de Sant Martí. Uns altres, de bell nou, a Berlín, al Kuntstler Kafee, entretenint les xicotes amb jocs de mans i embarbussaments estúpids, acaçant-les amb gran habilitat, seduint-les amb històries inversemblants de viatges a la fi del món.

Cap dels que xerraven sobre Dagobert en sabien ni futil·la d’on parava, ni n’arribarien mai a saber res.

El tristoi, menyspreable, esveradís, apocat xicot de Martinsabteigasse va desaparèixer un migdia de gener de no es sap ben bé quin any mentre cuinava una versió seua d’un Himmel un Äd. El Goldene Blume, mentre la nau, com un esmolat punyal de plata, esgarrinxava el cel blavíssim, el travessava silenciosament en la seua immensitat. A la Promenade, els passatgers, abocats als finestrals contemplaven amb els ulls com taronges el desert de gel que sobrevolaven. El nan, muntat sobre un tamboret, va encerclar infantil i entremaliat els malucs de Loana que en aquell moment, gratava el cap del seu mico. Mentre, el traficant belga li descrivia a cau d’orella al violinista cec la corprenedora i destructora força del blanc. La vídua Margot de Burdeus va sentir un lleuger estremiment entre les cuixes com feia segles que no havia sentit… el bisbe dimissionari es va persignar i un dels covards del passatge es va declarar a una diminuta senyoreta muniquesa de cabells rojos com el foc.

De colp, el cel es va fer fosc i el dirigible més impossible de la terra va refulgir breument en el cel. Mai ningú no es va preguntar per què el Goldene Blume mai no va tornar enlloc, ni que va ser dels seus passatgers a excepció feta, ja ho sabem, de l’insignificant Dagobert. Cap diari no va donar tampoc la notícia.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s