Residència Tres Gardenias

*Relat de Francesc Viadel publicat a blogs de l’ARA, l’11 d’octubre de 2013.

arctic-mask-455vHi havia dies de sol i calma. Els raigs crepitaven alegres damunt el fullam dels plataners i el dring insistent i constant d’una campaneta s’imposava al bram aterridor del trànsit urbà just en aquell punt en què la ciutat es vessava en direcció cap a la mar, com un riu.

A les Tres Gardenias hi havia dies d’ingrés per a nous residents. Dies com aquells de sol espicossats per bandades de teuladins i de cotorres, dies d’altíssimes palmeres vinclant-se al caprici d’un vent suau.  Alguns dels nous arribaven en cadira de rodes, amb un mig somrís dibuixat al rostre, una manteta de quadres escocesos sobre les cames. A d’altres, se’ls descarregava des d’ambulàncies llampants, o des de taxis vinguts de molt lluny, o des de cotxes elegantment entapissats, de la mida d’un camió.  Molts ho feien pel seu propi peu, de vegades agafats del braç d’una filla o d’un fill, seguits potser per un parell de nens aldarulladors i bords.

Hi havia dies de sol i dies d’ingrés en què a les Tres Gardenias tothom corria amb goig dissimulat per tal de rebre als nous vinguts ni encara que aquests fossin incapaços de donar el bon dia, encara que feien olor de naftalina i orí disfressat amb uns esquitxos  de colònia de supermercat. I un cop a dins el present s’engolia les seves febles memòries i els dies es tornaven infinits i monòtons, pautats per l’horari de les menjades.  I només els esperits n’eren testimonis d’aquella solitud.

Després hi havia les nits. Tan llargues com un dia sense pa. Fredes o xafogoses. Sempre immenses com un oceà. Nits d’oblit i d’oblidar. I aquelles nits els gossos del veïnat, això és, el collie de la perruquera, el terrier de Margalef el botiguer, l’Elkhound de l’alemanya casada amb el pediatre del carrer Casp, el cocker del pastisser, el setter malparit de ca les putes…. se les passaven senceres fent uns lladrucs amargs i inacabables, tan tristos que esquerdaven la foscor. I l’endemà, a l’albada, el cotxe del funerari passava dues o tres vegades per les Tres Gardenias. Dies de fer net, recompte, de fer lloc, el cel blau encegador, el sol…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s