155 insaecula saeculorum

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 20 de maig de 2018.

mani 155

Manifestació contra el 155 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Foto/CCMC

S’han passat mesos dient que quan Catalunya tingués un Govern s’aixecaria el 155 i, quan per fi hi ha hagut la possibilitat de formar-lo, resulta que ni els agrada el president -al qual han linxat mediàticament sense pietat- ni tampoc la seva proposta de consellers que qualifiquen de provocació.

El cas és que Rajoy no s’ha fet de pregar massa per a mostrar les seves vertaderes intencions de mantenir per in saecula saeculorum la suspensió de l’autonomia. Mai no ha volgut cap altra cosa. Al calaix deu guardar una parell de llibretes plenes de pretextes per a mantenir el 155, una vintena almenys d’argumentaris i ocurrències diverses. Tot plegat, fins ara només ha fet teatre amb l’única intenció de continuar fent creure al món que Espanya encara és -si de cas ho ha estat mai- una democràcia amb tots els seus ets i uts.

Segur que d’haver sabut que l’independentisme guanyaria de forma tan clara el passat desembre, mai no hauria convocat unes eleccions. Però potser no en va tenir cap altra per a evitar un esclat major de descontentament o qui sap si perquè algú en Europa el va persuadir a acceptar la situació i deixar d’amagar-se darrere dels policies. Catalunya no és un problema intern ni entre catalans com volen fer creure. Catalunya és un problema de la UE, dels més importants encara que Brussel·les s’entesti en dissimular i ajornar una intervenció que d’anar així les coses no pot tardar massa.

En aquests moments, qualsevol cosa serà una bona excusa per aprofundir en la repressió i intentar destruir Catalunya com a subjecte polític. No crec que d’haver estat Artadi o Borràs o Rigol o Maragall, presidents així com un grapat de desconeguts els seus consellers, l’aversió de Madrid hagués estat menor que la que ha patit Torra. D’Artadi ja havien començat a publicar-se alguns reportatges amb un to clarament insidiós. Què no haurien dit de Maragall o de Solsona o Pujol?. La premsa espanyola és incapaç de descobrir les condicions d’esclavitud en què es treballa al camp andalús o la corrupció del seus polítics en Europa o de saber què passa amb les finances de la família real però quan es tracta de destruir la reputació d’un enemic de la pàtria són insuperables i ja no diguem si l’enemic és català.

Van a per totes. Se’ls en fot que a TV3 des d’octubre a desembre l’unionisme hagi dominat el temps de paraula tant als informatius -també en els de Catalunya Ràdio- segons un informe del CAC amb representants de tots els partits. La volen tancar.

Se’ls en fot que les denúncies per  adoctrinament a les escoles vagin caient una darrere de l’altra. Volen acabar amb el català a l’escola. Així mateix, continuen assenyalant els Mossos d’Esquadra com una policia sota sospita oblidant que tot aquest temps ha estat comandada des del Ministeri de l’Interior. Volen convertir els Mossos en un cos irrellevant, en les minyones de la policia nacional i la Guàrdia Civil. Volen el que han volgut sempre, una Catalunya sense catalans, assimilada, resignada, rendida. I quan hagin tancat TV3, destarotat l’escola, imposat un govern què més faran?.

Fet i fet, ni el PP, ni el PSOE, ni encara menys la nova extrema dreta que representa C’S, mai no acceptaran un resultat que doni com a guanyadors els partits independentistes i per això conspiren sense descans a tots els nivells a fi de buscar una coartada jurídica o política o policial, que els expulsi del sistema. No importa, com va recordar no fa massa el rapustinic Rubalcaba,  quin és al preu que s’hagi de pagar.

L’únic Parlament català que acceptaran és un on no hi hagi ni un sol partit independentista. L’únic president que respectaran serà algú d’estricta obediència al nacionalisme espanyol. En el moment oportú, ajudats per tots els ressorts de l’Estat, faran el que calgui per a ungir Arrimadas presidenta i ens ho vendran com la victòria més gran de la història de la democràcia.

Estan tan encegats i perduts que es pensen que això ho podran fer per la força, amb enganyifes i amenaces, sense comptar amb més de la meitat dels catalans. Sense calcular que quan més reprimeixen, insulten, manipulen, més catalans senten una lògica repugnància per un Estat incapaç de trobar soluciones polítiques d’acord amb els paràmetres d’una democràcia europea del segle XXI. Que ningú no es porti a engany. No aixecaran el 155 ni encara quan aquest esdevingui una mesura del tot inútil al marge de la qual la majoria de la societat va articulant-se civilment per tal de construir els seus propis somnis col·lectius.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s