Jo us denuncio

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de maig de 2018.

1200_1519995390Parlament_de_Catalunya_Albert_Alemany-013

Els diputats catalans del PP, Xavier Albiol i Andrea Levy. Els darrers dies la formació d’extrema dreta ha elevat el to contra l’escola catalana. Foto/Nació Digital.

L’historiador Lauren Joly recorda com durant la Revolució Francesa es va voler distingir la delació de la denúncia. Els revolucionaris, van institucionalitzar la denúncia en nom del “bé públic” i per oposició a la delació, sempre anònima, calumniosa. Joly recorda al psicoanalista Jacques Hassoun quan aquest es refereix al delator, un individu que en una situació de crisi econòmica, de guerra o dictadura aprofita la delació per ajustar comptes amb algú per motius ideològics, per afany de venjança o per frustració. Seguint el també historiador Marcel Baudot, Joly afirma que el delator, tot i expressar-se en nom de la justícia, en realitat no aspira a que s’apliqui la llei sinó a que l’autoritat empri discrecionalment el seu poder contra el delatat.

El jove historiador francès explica tot això a compte d’un article seu sobre la delació durant ‘les anées noirs’ de França quan el terror, tant en la zona ocupada pels alemanys com per l’administrada pel règim de Vichy, va triturar la societat francesa. Cal saber, que segons André Halimi entre 1940 i 1945 a França es van enviar a la Gestapo i a la policia feixista de Pétain,  més de tres milions de cartes de delació. Les víctimes igual eren homes que dones i de totes les classes socials: un veí jueu, un comunista, un professor, un metge, un simpatitzant d’Anglaterra, un funcionari, gent que simplement incomodava. Molts, la majoria innocents d’allò que se’ls acusava, van morir torturats, davant d’un escamot d’afusellament o en els camps de concentració i extermini nazis.

Tot plegat, la delació posa en relleu una situació de relació anòmala entre el poder i els ciutadans. És pròpia de règims dictatorials, de situacions d’excepció on la repressió esdevé arbitrària, es situa fora dels límits de l’Estat de dret, fa de columna vertebral d’un clima de terror del tot inacceptable en una democràcia. Cal encara assenyalar tot això en un Estat com l’espanyol, durant quaranta anys sotmès a la brutalitat d’un dictador sanguinari al que la dreta es nega a enterrar?.

Al País Valencià fa uns dies que el PP anima a que els ciutadans delaten anònimament a través d’una pàgina web possibles casos d’adoctrinament en les escoles. La campanya la defensa, Beatriz Gascó, exdirectora de Política Lingüística amb el president Alberto Fabra. 

Els intents del PP d’encendre la societat a compte d’una cacera de bruixes que té com a objectiu principal el sistema educatiu públic, no és cap novetat. Des de l’aprovació el 1983 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, i encara molt abans, la dreta valenciana s’ha esmerçat en linxar sistemàticament els professors de l’escola pública acusant-los de ser el cavall de Troia d’una suposada invasió catalano-marxista dirigida des de l’ombra per una burgesia imperialista amb seu a Barcelona. El diari Las Provincias (com avui El Mundo de Javier Negre o Mayte Amorós, o La Razón de Marhuenda  o l’OK diario d’Inda, com Antena 3, TVE, T5 o tutti quanti) es va entregar en cos i ànima a assenyalar els mestres, a fer-los la vida impossible. La seva directora, María Consuelo Reyna, en una ocasió va escriure que els mestres feien ‘labor de zapa’ en les aules amb l’objectiu de preparar l’annexió catalana del País Valencià i trencar Espanya. Aquell tipus de propaganda infecta també va esquitxar les universitats públiques, especialment la de València. Amb Francisco Camps com a conseller de Cultura, la depuració promoguda des de la Generalitat, tan inútil com ridícula, va arribar també als llibres de text. Abans de fer de Faraó i perdre el temps amb els amics de la Gürtel, Camps va fer una temporada de censor de textos, prohibint aquí i allà un mapa del domini lingüístic del català, uns mots sospitosos…

El PP mai no es va molestar, però, per saber si en l’escola privada, estigués en mans de religiosos o no, s’adoctrinava en un sentit o en un altre. Durant els vint anys que aquest partit va governar, l’escola pública valenciana va patir una enorme degradació mentre l’escola privada ampliava el seu negoci a costa del diner públic. En cap lloc com en el País Valencià, es va linxar de manera tan brutal l’educació pública amb la sola idea d’excitar els sectors més reaccionaris de la societat a fi de desgastar políticament l’adversari, sense pensar en les greus conseqüències que d’això se’n derivaven.

A les Balears fa temps també que el PP segueix el mateix full de ruta valencià. La contestació de la Marea Verda no els ha fet desistir dels seus intents de cremar la barraca.  Fins i tot, hem vist com en El Mundo s’intentava associar un cas de presumpte adoctrinament independentista al gihadisme.

Ara li ha tocat el torn a Catalunya. La diputada Andrea Levy, una actriu pèssima i una arribista professional, ha demanat solemnement que s’obri una campanya per a recollir  denúncies anònimes contra el suposat adoctrinament en les escoles públiques catalanes.  El conflicte en l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca, li ha proporcionat al partit dels 4 diputats la coartada perfecta per atiar el foc de la discòrdia.

L’Estat exhibeix una llarga llista de casos d’adoctrinament indemostrables, gens versemblants, tots ells denunciats de forma anònima. Fa molt temps que tenen posat el punt de mira en una escola pública a la que han descrit públicament, impúdicament, com un autèntic camp de concentració en el que, tal i com assegurava el socialista Francisco Vázquez, no parlar en català era com dur una estrella de David cosida al pit. Hem vist també com després de l’1-O, el ministre Dastis assegurant en la televisió francesa que a l’escola catalana es podien estudiar totes les llengües inimaginables menys el castellà. Volen que el món cregui que l’escola catalana és una escola racial, una fàbrica d’independentistes. Volen estigmatitzar-la i destruir-la.

No hi ha dret. És immoral, indigne, impropi en una democràcia. I per això, GascóZoidoLevy… per la vostra immoralitat, jo us denuncio.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Jo us denuncio

  1. Maika Berezi ha dit:

    M’he recordat el que m’ha explicava la mare,- En deia que la guerra havia estat horrible, però la post guerra va ser pitjor, en referencia això de la delació,- Ella era d’una aldea molt petita al costat de Ourense, quan va acabar la guerra tenia 18 anys, i va veure, que era força habitual a la mateixa aldea les denuncies entre el veïns,- Era suficient, que algú digues que aquets o aquell era “Rojo”, perquè el vinguéssim a detenir, i ja no el veiem mai mes, s’ha apropiaven de les seves terres (mini fundis) i quedaven només els orfes i vídues, o ningú!! A la nostre família va ser dos cosins germans, i la mare sempre recordava els fets amb por.
    I ara que vulguin tornar amb aquetes practiques, es de lo mes fastigós, deplorable, Es increïble, que no surtin mes veus, per denunciar-los, però de la manera que tenen la “paella per el mànec” es coherent que la gent es mantingui al marge,- Cachis!!
    Jo també us denuncio!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s