Les llengües d’Espanya i l’agenda oculta de la dreta

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la primera setmana d’abril de 2018.

imagen-sin-tituloHa estat justament El País qui ho havia d’advertir després de molts mesos de bombardejar amb munició de gran calibre l’independentisme català en nom de la sagrada unitat d’Espanya i contra el més mínim sentit de l’ètica periodística. Segons el diari, el PP i C’S creuen que darrere de les polítiques lingüístiques del País Valencià, Balears i Navarra n’hi ha una agenda oculta per a seguir els passos de Catalunya cap a la independència. Tot plegat, es el mateix que pensa una part important del PSOE, la Falange Española, Vox, UPyD, Fuerza Nueva i Democràcia Nacional…

Al cronista del rotatiu madrileny -el mateix que va signar un dels articles més tendenciosos que mai no s’han escrit sobre TV3- potser li deu haver semblat una novetat aquest relat de terror de l’extrema dreta compartit per l’espanyolisme de tota la vida al marge de sigles i confraries diverses. La veritat és, però, que la contalla és més vella que l’anar a peu. El basc, el gallec i el català, des que n’hi ha Estat espanyol són peces que no encaixen i que han format part d’allò que en podríem anomenar l’enemic interior. És per això que qualsevol moviment tendent a la normalització pública o la reclamació d’un igualtat en drets al castellà s’hagi interpretat com un atac intolerable. Aleshores, és quan les llengües esdevenen perilloses, capaces de transmetre la malaltia de la desafecció a la pàtria, del separatisme, un instrument del mal en mans d’apòstols de l’anti Espanya que cal cremar en la foguera.

Per a l’espanyolisme la diversitat lingüística només està bé si és com a residu antropològic destinat a usos privats, com a desfici erudit i provincià, per a expressar sarcàsticament l’existència del no assimilat a la cultura consagrada que dimana de l’Estat.

El principals valedors d’aquest discurs negaran fins a emmalaltir qualsevol animadversió proclamant les virtuts del bilingüisme i de la llibertat al dret a escollir la llengua de l’escola. D’un bilingüisme, cal dir, que no practiquen -autèntica avantsala de la substitució lingüística- i d’un dret que, evidentment, només és d’aplicació als castellanoparlants. Aquest, lluny de ser un discurs compartit per una minoria gaudeix de predica entre la majoria dels espanyols educats en un monolingüisme rabiós, adoctrinats en un nacionalisme que de tan banal com és no es pot percebre com a tal.

El 1977 el sociolingüista valencià Rafael Ninyoles escrivia “(…) per a molts el multilingüisme no ha deixat de representar-s’hi com quelcom fora d’allò normal, patològic. La percepció de les llengües no oficials, com a fenomen virulent, ha vingut a plasmar-s’hi en el Règim de la postguerra”. Des de la Transició hi hagut intents, propostes per a intentar canviar aquesta visió a què al·ludia Ninyoles. El setembre de 2005, ERC va impulsar en el Congrés una llei per a la Protecció i promoció de les llengües espanyoles distintes del castellà que va defensar el diputat Joan Tardà. Només els grups nacionalistes de la cambra i Izquierda Unida els hi van donar suport. El PSOE, a través del seu diputat Ramon Jáuregui va adduir que la Constitució ja les protegia prou i que no es podia imposar el multilingüisme a l’Espanya que parlava castellà. Citant Cervantes, Jáuregui va reblar: “es bueno que el vizcaíno escriba en vasco; lo que no es lógico es que obliguemos a los sevillanos o a los madrileños a entenderlo o usarlo”. Ningú no havia parlat d’obligar ningú.

L’Estat no tan sols no té cap interès en assumir la pluralitat lingüística d’Espanya sinó que ara mateix sembla més disposat que mai a escanyar-la.

Els actuals governs progressistes del País Valencià, de Balears i Navarra, no tenen cap agenda oculta. Per no tindre no tenen ni a penes, com en el cas valencià, una política lingüística. No oblidem tampoc que el català a València i Balears ha estat sistemàticament perseguit des de la Transició per la dreta, per grups sovint violents, per mitjans de comunicació amb una influència social notable. A Navarra l’ús de l’eusquera augmenta progressivament. El PP navarrès no ho veu com un avantatge sinó com un perill per a la supervivència del país i el PSOE li dona la raó. De Galicia ningú no en parla mentre mani el PP i ningú no tingui tampoc la temptació ni per error de vincular el gallec a la lusitanitat. Que els escriptors gallecs en renunciessin potser els va salvar la llengua de carregar amb l’estigma de la traïció latent però això també va barrar-li el pas a un mercat immens, la va sotmetre a la reclusió local, a una dialectalització vigilada.

Els partits espanyolistes tampoc no tenen una agenda oculta sinó una de ben visible. Mai no se n’han amagat. L’objectiu, ja ho sabem, és apuntalar a la força el castellà i reduir la resta de les llengües d’Espanya al reducte folklòric, a la marginalitat pública, a la melangia.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s