Manuel Valls, més llenya al foc

*Article de Francesc Viadel publicat la darrera setmana d’abril de 2018 a Directe!.

1200_1524213186foto

Valls entre José Rosiñol de Societat Civil Catalana i el líder de Ciudadanos, Albert Rivera. Foto/Nació Digital.

No cal ser un experimentat psicòleg per a adonar-se’n que Albert Rivera té un gran concepte de si mateix. El líder dels ‘naranjitos’ exhala narcisisme en estat pur per cada porus de la seva pell, per entremig de les ungles, per cadascun dels seus orificis corporals. Si fa no fa, li passa com a Manuel Valls, un saldo de la política francesa que ha irromput en la crisi catalana de la mà de Rivera no per a arreglar res, sinó més aviat per a tirar més llenya al foc. Déu els cria i ells s’ajunten.

El cas és que la hipotètica entrada de Valls en la batalla per l’alcaldia de Barcelona ha fet bavejar als sabuts de la premsa hispanoprogre que ara mateix només són capaços de veure-li totes les gràcies a un tipus profundament reaccionari, elitista fins al fàstic, de tarannà autoritari i responsable, junt a d’altres perles com Macron, de la liquidació de la socialdemocràcia a França. Ben mirat, a Rivera i als seus acòlits mediàtics els ha sortit la vena més provinciana i no poden dissimular-ho per més que s’omplin la boca d’Europa. L’independentisme s’ha posat nerviós, diuen, i va s’ho creuen.

Valls va estar a la darrera concentració organitzada per Societat Civil Catalana. Els unionistes a penes van omplir el tram de calçada que va des del Pla de Palau fins a l’Estació de França, per més que els diaris i els propis responsables de l’acte asseguressin que hi havia centenars de milers de persones, per més que s’entestaren en mostrar imatges tallades, plans curts de l’esdeveniment. Per cert que no van faltar banderes de Tabàrnia i escamots de llevallaços enfurismats.

L’exministre francès va donar el seu ‘massatge’ -en realitat volia dir missatge- cridant com un vedell. L’emperador d’Evry, l’home que volia ser Sarkozy, va reduir la cultura catalana al ballar sardanes i a l’emoció del ploriqueig sentimental a compte de la llengua dels avis. Dit això, va acusar als independentistes d’antieuropeus i de racistes. Justament ell que fa uns anys es vantava com a ministre d’haver expulsat milers de gitanos romanesos i búlgars per  “tenir formes de viure extremadament diferents” que generaven “mendicitat i delinqüència”. Un tipus que poc temps després davant de l’escandalosa detenció i deportació d’una menor gitana d’origen kosovar lluny d’ablanir-se va gallejar de la seva infame política per a vergonya dels socialistes. Ell, fill d’emigrants catalans, al qual segur que en més d’una ocasió se l’ha mirat de reüll qualsevol irrefrenable xovinista francès per la seva condició d’espanyol.

Tan se val. Al senyor Valls se li’n fot. No en té ni puta idea de Barcelona, tampoc de Catalunya, però del cert que ha calculat que la invitació de Rivera potser li anirà molt bé per a catapultar-se en França. Rivera també ho sap això. I què? Simplement ha buscat un mercenari amb recorregut internacional, algú tan oportunista i bronques com ell per a continuar atiant el foc de la discòrdia.

El sobiranisme no està gens ni mica preocupat per Valls. Prou feina té. Els que tal volta si que ho estan són els de la delegació catalana de Ciudadanos. Fa quatre dies Carina Mejías de qui només sabem que un dia va celebrar molt uns tuiters que volien veure penjats d’un fanal i degollats a Joan Tardà i Gabriel Rufián, assegurava que volia presentar-se a unes primàries del seu partit que segur que li havien dit que tenia guanyades. Fins i tot, Xavier García Albiolse li ha rigut en la cara amb la seva boca enorme. Què en faran ara de la senyoreta?. A l’Arrimadas tampoc li deu d’haver fet massa gràcia. Amb un pollastre com Valls passejant-se per Barcelona i sense homilia de recanvi… que si lo prusés, que si matrix etc… tampoc deu tenir molt clar cap on pegar. Segurament, deu estar més amortitzada políticament del que es pensa. Ni el mateix Rivera deu estar prou segur amb el seu experiment. Ben mirat, arribat el moment, això pot ser com una acarnissada lluita entre mascles cabra salvatges. No sé si ho arribarem a veure. A la última, quasi segur que tot queda en xarlotada, una més.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s