Matar Joan Fuster

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 21 d’abril de 2018.

prova

Fuster examina els estralls d’una de les dues bombes que van esclatar a sa casa l’11 de setembre de 1981.

La matinada de l’11 de setembre del 1981, l’escriptor Joan Fuster va patir un greu atemptat. A les 5:30 algú va col·locar dues bombes en les dues finestres de la façana del seu domicili en el número 10 del carrer Sant Josep de Sueca. A Fuster l’acompanyaven els també escriptors Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador que havien passat la nit amb ell conversant sobre literatura.

En escoltar la primera de les detonacions tots tres, així com alguns veïns, van sortir de casa per a comprovar que havia passat. Just en aquell moment un astorat veí va fer notar a Pérez Montaner que en la finestra de l’esquerra mirant des del carrer hi havia un cilindre com de metall que fumejava. Instintivament, tothom va entrar corrents a les cases i al cap de pocs segons, el cilindre esclatava causant importants desperfectes tant en la casa de Fuster con en el bar d’enfront i en els cotxes estacionats en el carrer. Del cert, que la primera bomba només havia estat un parany. La segona, programada per a explotar uns pocs minuts més tard, estava pensada sens dubte per a caçar Fuster, per assassinar-lo. El comando terrorista havia utilitzat dinamita Goma-2, aleshores un material d’ús comú en l’exèrcit i en obres d’enginyeria.

Poca cosa més es va saber d’aquell fet gravíssim per tal com la instrucció judicial va estar marcada per les ganes de no saber i fins i tot per la insidia d’una policia declaradament franquista. Així, un incident que hauria pogut saldar-se amb la mort de sis persones finalment va quedar en un no-res com tants altres comesos al País Valencià contra valencianistes durant els anys de plom.

Cal dir que la nit del 9 al 10 de setembre Terra Lliure havia fet esclatar sis artefactes en València, Alacant, Barcelona i Tarragona. Les bombes, totes de fabricació casolana, van tenir com a objectius les seus dels Governs civils de València i d’Alacant, tres delegacions d’Hisenda -dues a Barcelona i una a Tarragona- i la Magistratura de Treball de Barcelona. Sembla plausible que l’extrema dreta, possiblement ajudada per membres relacionats d’alguna manera amb l’exèrcit, volgués venjar la campanya de Terra Lliure eliminant un intel·lectual que s’havia convertit en el símbol de la revalencianització del país, en un referent per al catalanisme i, en general, també per a unes esquerres que aleshores  semblaven malgrat tot resoltes a canviar la societat.

fotosexternas20180403134854Això és el que creu el periodista valencià Francesc Bayarri després d’una llarga i rigorosa investigació. La història del segon intent assassinat de Fuster -el primer va tenir lloc el 1978-, junt a d’altres relacionades amb l’exili feixista croat en Espanya o les fosques trames terroristes suposadament relacionades amb el colp del 23-F, es pot llegir en Matar Joan Fuster (i altres històries) (Austrohongaresa, 2018).

Bayarri és un periodista meticulós i un narrador excel·lent. Però sobretot és un periodista compromès que ha deixat rastre de la seva passió per la veritat i la llibertat en un obra remarcable de la qual cal citar, entre d’altres, el treball d’investigació periodística Cita a Sarajevo sobre l’assassinat del refugiat croata i criminal de guerra, Vjekoslav Luburić o la novel·la València sic transit (Austrohongaresa,2016).

Inevitablement, aquest darrer llibre deixa en el lector un regust amarg. El periodista recorda com les bombes i les agressions feixistes han estat presents en els carrers de València des dels anys setanta sense que la policia mai no hagi detingut ningú. Potser caldria afegir que l’actitut de la premsa davant d’aquest repugnant fet ha estat tèbia en el cas de la premsa local i ignorada pels mitjans de comunicació espanyols segurament  atesa la naturalesa ideològica de les víctimes.

Els darrers anys havien estat relativament tranquils però excitats pel clima catalanòfob atiat per diaris i televisions, per les declaracions enceses de torn de polítics i altres capitostos de la societat civil, l’extrema dreta ha reaparegut deixant corpresa a una jove generació de valencianistes i de democràtes que s’havien cregut que, un cop rebaixat el nivell de les reivindicacions polítiques, el fenomen de la violència feixista era un anacronisme sense possibilitat de reviscolar. A Catalunya també la jove generació de democràtes i nacionalistes han quedat corpressos amb la contundència i vitalitat del feixisme.

Literatura-Francesc_Bayarri-Cultura_EDIIMA20160419_0698_4

El periodista i escriptor Francesc Bayarri. Foto/Jesús Císcar.

L’extrema dreta, però, no estava desapareguda ni de bon tros. Cal recordar que el jove maulet Guillem Agulló, assassinat el 1993, en va ser la darrera víctima mortal al País Valencià la qual cosa no ha impedit que els feixistes hagin continuat fent escarni de la seva mort sense que hagi passat res. Sens dubte, ha sobreviscut i s’ha pogut reproduir és gràcies a la impunitat amb què actuat.

Avui com ahir sabem bé els motius que propicien aquesta infecta tolerància amb el feixisme i amb la certesa ens quedem. Caldrà recordar la carta en un diari de l’any 1978 de l’inclit ministre de Cultura i portaveu del Gobierno, Méndez de Vigo, justificant la violència de l’extrema dreta com a reflex de legítima defensa davant els comunistes?. Insistir una vegada més en les complicitats, en els vincles familiars d’una bona part de l’elit espanyola en el poder amb el franquisme?.

Espanya, amb unes estructures d’Estat heretades de l’antic règim, amb un Estat condicionat pel discurs d’un nacionalisme autoritari és ben incapaç de desempallegar-se d’aquesta realitat. Ben pel contrari, sembla que l’extrema dreta jugui un paper inconfessable en el manteniment ferreny dels dogmes sagrats de la pàtria.  Fins quan? Fins sempre, potser. Molts ciutadans ja han perdut l’esperança en un canvi real i perdurable. La retòrica judicial dels alts tribunals, la descaradura amb què actuen alguns defensors de la unitat d’Espanya aquests dies en molts pobles de Catalunya, la “hiperideologització” dels cossos policials, la rendició de la premsa a la raó d’Estat i de la mentida, donen poc marge per a fer-se il·lusions.

Unes setmanes després de l’atemptat, Joan Fuster escrivia en Diario de Valencia l’article Bomba va i bomba ve. “La pregunta de ‘¿qui posa bombes?’ -es demanava- ha d’anar acompanyada per la de ‘qui ho fa moralment possible'”.  Encara avui urgeix una resposta.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s