*Article de Francesc Viadel publicat el 7 d’abril de 2018 a Nació Digital.
Aznar vestit de Cid Campeador, Foto/Luis Magan/El País.
Als capdavanters de l’Espanya una, grande y libre els agrada recordar-ho de tant de tant: els valencians estan en perill de ser engolits pel voraç independentisme català. L’obsessió la tenen des de fa anys i panys. L’assenyalat franquista Vicente Ramos en Pancatalanismo entre valencianos (1978) assegurava que la maniobra tenia origen en el segle XIX tot i que s’hauria destapat en el context del nou marc democràtic espanyol. “(…) País Valenciano es el nombre”, va escriure, “de una segregada zona del Reino (de València), elegido por pancatalanistas y sostenido por parlamentarios, topónimo necesario para que, en una mañana de profundo debilitamiento español, el calificativo valenciano, mero accidente, sea sustituido por catalán, meta de ambiciones independentistas. Estas páginas dan testimonio de la invasión catalanizante, terrible y sinuosa, que fomentada desde fuera y desde dentro, intenta corroer la sustancia histórica de la personalidad valenciana, en gravísimo riesgo de aniquilamiento”.
Per al tabarnita Ramos, ferreny partidari de separar la província d’Alacant de la resta del País Valencià a fi d’unir-la a Múrcia, el catalanisme havia “contagiado extensas zonas valencianas, y el tumor que ha engendrado se denomina País Valenciano, y por éste camino destructor ‘Valencia se rompe’, a causa de los virus ‘de una Cataluña imperialmente dilatada’.” Naturalment, les zones contagiades no eren cap altres que les de predomini catalanoparlant on la resistència a l’assimilació cultural s’havia mantingut durant decennis malgrat totes les circumstàncies.
No cal dir que la pretesa conspiració “catalunyesa” només existia en la ment del senyor Ramos i en la dels seus confrares, molt espantats per la proporció que en termes socials anava adquirint la represa d’una certa consciència valencianista en amplis sectors de la ciutadania, sobretot entre aquells que s’inclinaven per les opcions polítiques progressistes. Finalment, les esquerres van guanyar. El bloc reaccionari no va acceptar, però, el resultat i amb l’ajut del que quedava de l’aparell franquista i dels mitjans de comunicació de la caverna, va articular i dirigir un anticatalanisme violent que va adoptar l’aparença d’un moviment de defensa dels interessos dels valencians. El resultat va ser la claudicació de l’esquerra davant la visió ideològica d’aquell assilvestrat tabarnisme meridional que hom va batejar com blaverisme. Un tabarnisme, un anticatalanisme indígena, que ha condicionat greument la política valenciana durant tot el que portem de restauració democràtica. No és una qüestió menor. Ningú no pot ignorar que un País Valencià alliberat de les servituds polítiques de Madrid i retrobat en la seva pròpia identitat, seria un greu problema per a Espanya.
L’altre dia José María Aznar, només uns moments abans que la justícia alemanya anunciés que deixava anar al president Puigdemont, va passar per València per a recordar tot això. Després de criminalitzar l’independentisme català va llançar un severa advertència tant als valencians com als balears de les ànsies expansionistes de l’independentisme. En una clara al·lusió al president de la Generalitat, Ximo Puig, i als partits del Pacte del Botànic, Aznar va afirmar que calia “assegurar de manera creïble” als ciutadans que el País Valencià “no seguirà els passos de trencament i enfrontament civil; que farà de la seua personalitat pròpia un vincle ferm amb la resta dels espanyols; que no renunciarà a les oportunitats de benestar en la Unió Europea i que no mentirà als seus ciutadans amb un miratge destructiu”.
Per a Aznar, el País Valencià, la seva lleialtat, havia estat fonamental per al projecte nacional espanyol i d’aquí, doncs, la importància que els valencians reforcessin “les seues estructures polítiques, socials i institucionals” contra “l’expansionisme nacionalista”, davant d’una pressió que no s’aturaria.
L’avís, l’amenaça, és molt clara. Els dirigents valencianistes, els d’esquerres, poden mirar cap a una altra banda com han fet durant tota la crisi catalana per por a que el tabarnisme local els sotmeti al xantatge de l’agitprop de signe reaccionari, per por a perdre la cadira, per por a un Llarena qualsevol. El ben cert és que facin el que facin, la dreta no renunciarà a la manipulació emocional dels valencians contra l’amenaça de Catalunya, ben pel contrari ara més que mai s’esmerçaran en fomentar-la emprant tots els mitjans al seu abast.
Durant els darrers anys s’ha dit que l’anticatalanisme al País Valencià estava finiquitat. Mai no m’ho he cregut atès que mai no s’ha intentat desactivar-lo, combatre política i culturalment els prejudicis que l’alimenten. L’anticatalanisme ha estat tan fort que no només ha condicionat les decisions polítiques sinó que fins i tot ha estat capaç d’impregnar el valencianisme actual amb el seu discurs neoregionalista.
Aznar i els seus, ni tan sols volen això, vull dir, un regionalisme un punt rondinaire i indigenista que remuga davant dels abusos de Madrid però que a l’hora de la veritat accepta de grat el marc polític actual.
Per al nacionalisme espanyol aterrit pel que està passant a Catalunya, qualsevol insinuació de disconformitat política podria interpretar-se com l’embrió d’una futura rebel·lió. Espanya, una i prou… la d’ells, és clar, inequívocament espanyola.
Tot plegat, com en el cas de Catalunya, volen també un País Valencià sense valencians i és evident que han entès que ara és el moment.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 