Processats i sentenciats

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 24 de març de 2018.

1200_1522174369Captura_de_pantalla_2018-03-27_a_les_20.03.37

El jutge Llarena.

Ai!, quan un se’n recorda del diputat Josep Nuet tranquil·litzant els més de dos milions de rebels catalans sobre les suposades intencions de la justícia espanyola… A Nuet se’l veia molt serè, com un d’aquells missioners seguríssims d’ells mateixos posant pau enmig d’una acarnissada batussa tribal.

“El Suprem no és l’Audiència Nacional”, es veu que li va dir el jutge Llarena en un atac de bonhomia sense adonar-se’n -o potser sí- que estava deixant la seva col·lega Lamela a l’alçada de la malvada Harley Quinn, l’enamorada de Joker i enemiga mortal de Batman.

Al final, però Llarena tenia raó i, certament, el Suprem no té res a veure amb el remodelat Tribunal d’Ordre Públic en el sentit que el primer ha estat molt més expeditiu del que molts s’haurien pogut imaginar a penes fa uns mesos.

Després del ridícul i humiliació que va suposar per a l’Estat el referèndum de l’1 d’octubre, el PP va sentir l’impuls de la venjança i aterrit per afrontar el diàleg polític, va optar per invocar les forces de la casta judicial espanyola a fi que començaren a aixecar el cadafalet i amuntegar els garbons de llenya.

Al fiscal Maza li va tocar escriure el Malleus Malleficarum contra el “separatismo catalán”, gairebé una versió actualitzada de la Causa General d’abril de 1940 i a partir d’aquí, Llarena, només s’ha hagut de preocupar de donar sentit a cadascun dels sinistres capítols. A l’hora d’actuar, a l’amable jutge del Suprem no li han afectat el més mínim les crítiques de centenars de juristes de prestigi, les denuncies internacionals. Tampoc caure en flagrants contradiccions o dictar resolucions extemporànies que l’han exposat greument davant de l’opinió pública internacional.

Quina importància pot tenir la racionalitat jurídica, el sentit comú, quan el que està en perill és la raó de l’Estat?. Cap temor per les conseqüències, d’aquí a que cap tribunal internacional respiri, els uns i els altres potser estaran criant malves o a punt de caramel.
La majoria dels advocats, d’algun exjutge, amb qui he parlat durant aquests mesos, m’asseguren que tenen la lamentable impressió que la sentència dels processats catalans de rebel·lió està escrita des ja fa molt de temps a falta d’alguns retocs i precisions que, com en els plats de l’alta cuina, aportaran aquell toc que els legitima com a tals.

Les resolucions de Llarena, les d’un grapat de jutges d’aquí i d’allà que aquests dies envien rapers a la presó amb el sambenet i la coroça, posa en relleu de manera diàfana com la justícia espanyola, per més elogis que rebi des de les altes i intocables esferes de l’Estat, pràcticament no s’ha mogut en termes ideològics de 1939. El sobiranisme català els ha encès. Ara bé, si no haguera estat el sobiranisme potser el detonant hauria estat un rebrot entusiasta del 15-M. Amb uns quants ciutadans enfurismats per haver perdut la casa a mans d’un banc cridant “Mori el rei!” sobre el sostre d’un cotxe de la policia local de Madrid, armats fins a les dents amb una cassola i un cullerot, potser hi hauria hagut prou per veure una embrionària rebel·lió en el centre de Madrid… rebel·lió tant furibunda o més que la que es va endur per davant la dinastia dels Romanov. I ja hauries tingut l’odiat Pablo Iglesias o Echenique o Ana Belén, posant-se de genolls per a fer-se perdonar el seu antiespanyolisme tossut, antinatural, perillós…

Com sigui, tot això ja no ho para ningú. Vull dir la irada reacció de les togues com l’esquerda abissal que s’ha obert entre Catalunya i l’Estat. Ben mirat, tot això només acaba de començar.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s