Lleida, ni quieta, ni conformada

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’11 de març de 2018.

576_1520443947DXs3YpaX4AAEd3E

Moment de la inauguració de l’obra ‘Presos polítics en l’Espanya contemporània de Santiago Sierra al Museu de Lleida. Foto, Museu de Lleida.

Un amic aveïnat a Lleida, d’ofici sociòleg, m’assegura que en els darrers quaranta anys no s’havia vist una esbroncada a la ciutat com la que li van fer l’altre dia a Àngel Ros durant la inauguració de l’obra de Santiago Sierra, censurada a Arcomadrid, Presos polítics en l’Espanya contemporània. L’episodi ha posat en relleu, cruament, el malestar ciutadà que ha despertat el recent espoli de les obres de Sixena en la ciutat. Al capdavall, la indignació d’un important sector de la població per l’alineament polític del PSC amb l’Estat en el conflicte amb Catalunya. Un PSC que a la Paeria, convé no oblidar-ho, es manté gràcies a un pacte amb Ciutadans i, també, al suport puntual del PP.

Ros s’hauria pogut quedar a casa o fer que oportunament li programessin un qualsevol altre acte públic a 300 quilòmetres per tal d’estalviar-se el mal tràngol. Però hauria semblat que s’amagava i, per tant, va optar per presentar-s’hi i fer creure que tot allò que està passant no té res a veure amb ell.

Crec que no serà la primera vegada que Ros s’hagi d’enfrontar a una demostració de rebuig com la de l’altre dia on, per cert, es va veure també a un indignadíssim Pablo Hásel acabat de condemnar a cinc anys de presó per delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries i calúmnies contra la Corona i les institucions de l’Estat.

Les esbroncades als alcaldes sempre tenen tot l’aire d’una funesta profecia, sobretot quan les pateixen personatges fins despús-ahir mitificats, considerats artífexs de canvis prodigiosos, arquitectes d’un temps daurat per a les ciutats que han governat encara que la meitat del que s’hagi dit, formi part del màrqueting polític o de la xamba de no haver hagut de bregar contra una oposició amb cara i ulls. Darrere de l’exteriorització de les protestes mai no hi ha un sol malestar, Sixena o els presos polítics… Quan la gent desborda l’invisible frontera de l’ordre i l’autoritat institucional és perquè munta a cavall del canvi social.

L’alcaldessa Rita Barberà va saber que se li acabava allò que en diuen carisma quan va patir, atònita, les seves primeres esbroncades. Amb tot, segur que les que més li van doldre van ser les que va viure als mercats de Russafa i el Cabanyal el maig de 2015. Vet ací que els seus apologetes i periodistes de cambra l’havien batejat com l’alcaldessa dels mercats. Uns dies després d’aquells incidents, Barberà, perdia l’alcaldia que havia guanyat el 1995 amb l’ajut de l’anticatalanista i ultradretana Unió Valenciana i donava pas a un alcalde d’origen lleidatà, alletat en el comunisme, Joan Ribó. Ironies del destí.

Des de 2004 i fins fa relativament pocs anys, Ros ha demostrat una especial habilitat per a mantenir-se en el poder i per a sobreviure a les seves pròpies decisions tant com als seus propis enemics. Les coses, però, s’han anat torçant els darrers anys i els símptomes d’esgotament polític comencen a ser evidents.

La tardor de 2016, Frances Serés va publicar en El País, l’article La ciudad lejana. L’escriptor va fer una radiografia de Lleida que no va agradar gens ni mica als poders fàctics de la ciutat. Serés la descrivia com una ciutat entotsolada, “una illa poblada enmig d’un mar de terra de baixa densitat que s’estén pels quatre punts cardinals, dels Pirineus al Maestrat i de la Segarra als Monegres. Avui se sembla i es vol semblar més a Saragossa que a Barcelona”.

L’escriptor concloïa que Lleida seria avui la ciutat ideal per a qualsevol polític espanyol, “quieta, tranquil·la i conformada, amb les seves indústries, els seus diversos dèficits i el seu aquí no passa res, amb una oposició feble i uns mitjans de comunicació mansos”.
Potser avui Serés es desdiria. Certament, Lleida ja no sembla ara mateix que sigui una ciutat ideal i menys encara quieta, tranquil·la i conformada.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s