Ensopiment Arrimadas

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de març de 2018. 

576_1424342239arrimadas

Inés Arrimadas durant una intervenció a la sala de premsa del Parlament de Catalunya. Foto Aleix Moldes/Nació Digital.

Sospito que a Inés Arrimadas l’alegria pel resultat electoral del 21-D del seu partit li degué durar exactament cinc minuts i escaig, això a pesar que aquella nit es va cruspir el PP i part del PSC i que tenia la sort de que la premsa espanyola l’acabés de santificar, de convertir en l’heroïna de l’espanyolisme en la Polònia oriental. Com tothom sap la realitat, però, és que 36 diputats resten molt lluny dels 68 que conformen la majoria absoluta del Parlament i que ni sumant els dels PSC i els del PP, Ciutadans en té prou per a governar. Els que sí van obtenir aquella nit aquest nombre necessari d’escons per a presidir la Generalitat i formar govern, van ser els partits del bloc sobiranista, malgrat tot. Una veritat que Espanya ha ignorat a consciència.

Des d’aquella nit, a la líder del partit taronja se l’ha vist molt atabalada. El PP i el PSOE la pressionen constantment per tal que es presenti a la investidura. Hi ha molt mala llet per part dels dos ciclops tramposos que la voldrien veure en el tràngol d’una investidura fallida. Encara que ves a saber també si hi ha més càlculs que el del desgast de l’oponent darrere de l’enverinada proposta, exigència. Fet i fet, a ningú no pot escapar que tant un partit com l’altre han remenat durant dècades els fangs pudents de les clavegueres de l’Estat on sempre s’hi poden trobar solucions dràstiques del darrer minut per a mantenir al preu que sigui la indivisible unitat de la pàtria.

Altrament, l’entorn polític del partit d’Arrimadas té més a veure amb l’extrema dreta que amb l’espanyolisme amable i modern que diu representar. Per a ella, per als gurus del seu partit, és un autèntic maldecap casar la retòrica amb la realitat. Salta a la vista, pere exemple, que l’artilleria propagandística del ‘mejor unidos’ se’n va en orris davant la vehemència sovint agressiva dels tabarnesos, no cal dir que tan íntimament relacionats amb els ciudadanos. Tot plegat, uns i els altres són la mateixa cosa. Cal recordar que el portaveu de Tabàrnia, el periodista Jaume Vives, és conegut per les seves opinions islamòfobes, homòfobes i masclistes… “El Islam y la ideología de género son el principal instrumento de Satanás en nuestro tiempo”… Vives dixit per la maquineta del pardalet. A Arrimadas, els tabarnesos, ja li estan bé en plena refrega electoral però quan del que es tracta es de presentar-se en societat és millor que es quedin muts i a la gàbia. L’altre dia en l’emissora francesa Equinox el periodista que entrevistava Arrimadas va inquirir-la si això de Tabàrnia era com el Tea Party o Manif Pour Tous. Arrimadas es va molestar i se’n va desmarcar ostensiblement. La diputada, finalment, va dir que això de Tabàrnia simplement és una ‘broma argumental’. Encara que per a broma argumental la interpretació de Madrid de l’article 155 o els relats judicials que mantenen en presó Junqueras, Forn i els Jordis, i a centenars de catalans investigats, molts d’ells amb un peu a la garjola.

Tampoc la veurem aixecar massa la veu contra l’escola en català. Arrimadas no té més remei que dissimular el fet que darrere de les seves propostes de plurilingüisme plani l’ombra d’autèntics apòstols del supremacisme lingüístic com a Francisco Caja. El tal Caja és un tipus que titlla el nacionalisme català de racista i la immersió lingüística en un dels seus principals instruments. De bojos… Per cert, que Arrimadas ha d’empassar saliva cada vegada que li pregunten perquè el seu partit al País Valencià s’oposa amb ungles i dents a la mateixa llei de plurilingüisme que ella defensa per a Catalunya i que la Generalitat valenciana ha aprovat. Je ne sais pas

Comptat i debatut, Arrimadas ho té molt complicat per a fer creure als més incauts que el seu és un partit de centre, moderat i gens nacionalista. Entre altres coses perquè això no és veritat. Fins a un marcià seria capaç d’adonar-se als cinc minuts que C’S és una formació nacionalista i neoliberal que previsiblement s’anirà radicalitzant per assaltar els cels de Madrid.

Ja fa massa temps que el discurs d’Arrimadas a més d’enganyós, té tot l’aire d’un single ratllat de Mari Trini d’aquells que regalaven amb una popular marca de conyac barat. La diputada no surt de Màtrix, del ‘lío, del lío, del lío’, de les escoles que es podrien fer amb els diners que s’han gastat en el ‘prucés’, de com l’ha arribat a perjudicar la llei electoral… per si encara no fora poc, la seva monòtona lletania es contagia entre els seus a la velocitat del virus de la grip Yamagata sense algú spin doctor espavilat que sigui capaç de tallar de soca-rel la propagació. I ja tens al Pàramo, a la Roldán i a tota la colla repetint els mateixos tòpics i esloganets fins les nàusees…  Quin ensopiment.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s