Llevallaços i altres tarats

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 24 de febrer de 2018.

1200_151621166517G_2

Llaços grocs en la tanca del Parc de la Ciutadella de Barcelona. Foto/ Nació Digital/Adrià Costa.

Fins fa no res, pràcticament no tenien contacte amb els vius. Sembla que hivernaven en algun punt indeterminat del gris subconscient hispà, el del “a por ellos“, el del “háblame en cristiano“, el de “una, grande y libre“… Tal volta sobrevivien submergits en un bassal pegallós d’ectoplasma franquista com si fossin estranys fetus de laboratori, amb les oïdes ben tapades no fos cas que una vocal catalana se’ls escolés i els fes malbé el cervell. Però heus ací que, de cop i volta, irradiats per l’enlluernadora llum dels llaços grocs, han sortit dels seus amagatalls com caçadors sinistres de bolets, o com dips peluts, o com bubotes espectrals o com simples energúmens disposats a no deixar ni un sol llaç, disposats sobretot a fustigar un qualsevol mal espanyol no importa quina sigui la seva edat, estatura o condició social. Són com corrosius detergents del diable de la intolerància i el supremacisme, crescuts en l’anomalia de la catalanofòbia avui dissimulada sota la disfressa de la legalitat, el constitucionalisme i el crit salvífic de “unidos mejor, sobretodo unos más que otros”.

L’altre dia un llevallaços va colpejar amb un paraigua les cames d’un infant de 9 anys al mercat de Santa Caterina de Barcelona i tot seguit, després d’escarnir-lo davant dels seus companys d’escola amb un comentari groller, el molt valent es va fer fonedís com un fantasma. Sé de més d’un que li hauria agradat trobar-se’l de cara, paraigua en mà, just en el moment de la batussa només pel gust de dir-li quatre coses.

A Pineda de Mar, un llevallaços va envestir com un bou un vianant que l’enregistrava amb un mòbil mentre s’ocupava de treure llaços amb una gran habilitat. El gegantó maldestre, amb poca feina, se li va acarar i amb la seva veu aflautada el va amenaçar de fotre-li una pallissa per jueu i maricó, sinònims pel que es veu de català no assimilat.

Al barri de les Corts, una senyora de 57 anys es va topar amb un altre llevallaços que, de sobte, sense dir ni ase ni bèstia, amb els ulls injectats en sang ben fixos en el llaç que portava, la va empènyer fent-la caure a terra.

A Vilassar de Mar mig centenar de llevallaços van sortir l’altra nit de cacera amb la cara tapada i armats de pals, barres de ferro, cúters i navalles, a netejar de símbols independentistes la ciutat. Són molt valents però caldria veure d’on treuen el valor.

A les xarxes s’ha escoltat un llevallaços anònim de Vilanova i la Geltrú, igual de valent que tots els seus confrares, qualificar el símbol per la llibertat dels presos polítics d’infecció. Se l’ha escoltat desitjat la mort de tots els independentistes.

El periodista Jordi Borràs acaba de denunciar en l’Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, que només durant 2017 es van produir fins a 139 incidents violents a Catalunya en defensa de la unitat d’Espanya. Una dada a tenir en compte mentre desenes de catalans es veuen obligats a passar pels jutjats com a investigats per delictes d’odi simplement pel fet d’haver protestat contra els inapel·lables abusos policials o bé per manifestar les seves opinions polítiques.

Com no podia ser d’una altra manera des de Societat Civil Catalana i altres àmbits propers es qualifica a molts d’aquests activistes del garrot de membres d’una “Resistència” que vés per on compta amb el suport d’un Estat avui internacionalment denunciat per incomplir amb els drets humans en el seu intent d’ofegar l’independentisme. Alhora, els mateixos promotors ideològics de la “Resistència” intenten fer passar les víctimes per agressors. La maniobra és tan infantil com insidiosa, retorçuda, deshonesta fins al paroxisme, diabòlica.

Sens dubte, ja podem assegurar que l’espanyolisme coronat i el de l’àliga, el de tota la vida, ha convertit Espanya en un immens manicomi on uns quants tarats miren d’exorcitzar la dissidència a cops, amb mentides. Poden esforçar-se tant com vulguin en depurar, en desinfectar Catalunya de llaços grocs, rebels i no assimilats que no se’n sortiran. Fet i fotut, no és la primera vegada que s’hi posen en farina. Des de Felip V, passant per Franco, fins a Felip VI. Mai no oblideu la frase de l’ínclit Galinsoga, escopida des de la impotència i la ràbia, des de la ignorància: “Todos los catalanes son una mierda“… Pobra gent.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s