Setze jutges mengen fetge…

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de gener.

CiH8A5PXAAEsTIN

Imatge de Livre de la Vigne nostre Seigneur, 1450-1470.

Setze jutges mengen fetge d’un penjat… Segurament, no hi ha cap embarbussament en català que sigui tan conegut com aquest. La sinistra parèmia ha servit bàsicament a les classes populars durant segles per a delatar al foraster lingüístic tot i que que no ha estat la seva única funció. En el divertiment, certament, subjau l’aire de la revolta, la intenció d’escarnir des de baix l’estament de la justícia, un club que gairebé sempre ha jugat al costat dels poderosos, molt especialment en aquells països que s’han resistit a les innovacions, als canvis. L’etnòleg català, Joan Amades, explicava en el seu llibre Històries i llegendes de Barcelona (1984) que als ulls del poble no hi ha carn més deliciosa que la humana i que d’entre totes les parts del cos humà, la més gustosa és el fetge. Segons una tradició, els jutges que havien sentenciat a algú a la forca, després de l’execució i per donar testimoniatge del seu compliment, celebraven un dinar en què es cruspien el fetge del reu. Amades no aclareix si l’àpat admetia reus de tota condició social i ideologia encara que cal suposar que sempre cabrien les excepcions en funció del rang de l’infeliç més que no pas de la gana o els gustos gastronòmics dels magistrats.

Els jutges poden fer això i molt més, gairebé sense limitacions, sobretot quan depenen d’unes estructures de poder tan endogàmiques com invasives, predemocràtiques. Una mostra d’aquest poder il·limitat l’hem pogut veure aquests dies, quan la justícia espanyola, contra el criteri de centenars de juristes i el sentit comú més elemental, s’ha entestat en mantenir en presó Oriol JunquerasJoaquim FornJordi Sànchez i Jordi Cuixart. Com sempre ha passat en Espanya, la justícia ha tornat a donar mostres de la seva creativitat i ha fet mans i mànigues per a que la realitat no li espatllés ni una sola resolució contra aquells que consideren simplement uns enemics detestables que cal devorar. La majoria de la ciutadania espanyola, convenientment excitada com el públic de la xirigota gaditana La Família del Verdugo, ha aplaudit de grat la representació per a horror d’una minoria i, sobretot, per a indignació de milions de catalans i sorpresa de milions d’europeus.

Fa molt poc hem tornat a assistir a un altre banquet, el del Tribunal Constitucional, pagat per el Gobierno de M. Rajoy i a compte de la voluntat dels catalans democràticament expressada el passat 21 de desembre. La resolució és un autèntic nyap i aboca la democràcia en aquest racó de l’Estat a un absurd mentre la deixa tocada de mort en la resta. L’ha dictat un tribunal que va permetre l’aplicació abusiva del 155. Un tribunal on quatre dels seus 12 membres van jurar els principis del Movimiento, ben farcit de col·laboradors de la reaccionària fundació FAES d’Aznari de l’Opus Dei, d’exmembres del PP, el principal partit que els inspira. Catòlics, apostòlics i romans. Espanyols abans i sobretot que res, en un sentit obvi que no cal ara i aquí perdre el temps explicant.

No dic res que no es digui cada dia, que no s’hagi denunciat, que no sigui evident. El franquisme i la seva expressió nacionalista perviuen en la judicatura, parasiten l’ànima de l’Estat. Ho explicava molt bé Carlos Jiménez Villarejo i Antonio Doñate Martín en Jueces, però parciales. La pervivència del franquismo en el poder judicial (2012): “El reconeixement de la presència al si de la magistratura espanyola d’un cert biaix ideològic franquista, de continguts autoritaris, és conseqüència directa d’una transició de la dictadura a la democràcia que li va afectar escassament, per la qual cosa sols lentament va assumir els valors democràtics. El corporativisme que sempre l’ha caracteritzat i l’acreditat  servilisme als poders executius determinaren el seu lent i forçat procés d’adaptació al nou Estat democràtic. El servilisme al franquisme fou la continuïtat del seu rebuig majoritari a la República.”.

Els catalans no trobaran justícia en aquest Estat com no la troben els ciutadans desnonats, els desgraciats de tot pelatge, qualsevol ciutadà de no ser que s’assegui a taula amb els poderosos. Hauria de passar un miracle. Les perspectives semblen més aviat funestes. I irònicament quan més s’invoca a l’Estat de dret, pitjor. És evident que només hi haurà veritables garanties d’una justícia equànime a Europa. Només Europa, malgrat Macron i tutti quanti, podrà garantir que els vots dels catalans no esdevinguin paper mullat, un passatge a la presó.
Setze jutges mengen fetge d’un penjat; si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han jutjat…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s