Francisco Camps o de la ‘neurosi narcisista’

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 27 de gener de 2018.

15168265106783

Un Camps eufòric saluda al públic en un moment del judici pels vestits de la Gürtel del qual va quedar absolt. Foto/Reuters.

Ningú no sap del cert en quin moment Francisco Camps es va bufar de poder i va deixar de ser un bon xicot de casa bona que somiava presidir el València C.F. per a convertir-se en un tipus estirat que parla d’ell mateix en tercera persona i que es creu reverenciat devotament per més milions de valencians que no els que en realitat existeixen.

Potser se li va encomanar de Rita Barberà que se’l va criar igual que si fos l’únic nebot d’una fadrina rica de poble. Sense ella, potser mai no hauria passat de guanyar-se la vida com advocat d’assegurances o de gerent en una trista cooperativa agrícola. El cas és que gràcies a l’empenta que li va donar la difunta alcaldessa de València, Camps duu xuclant del pot des que portava pantalons curts.

Aquests dies la societat valenciana ha tornat a fer memòria del personatge després que el seu vell amic Ricardo Costa l’hagi acusat davant del jutge de ser el principal responsable del finançament il·legal del PP valencià. La premsa indígena no s’ha estat d’esbombar que Camps continua costant a les arques valencianes 140.000 euros. D’aquests, 58.000 en concepte de sou com a membre del Consell Jurídic Consultiu (CJC) que depèn del govern autònom o del que encara queda d’aquest. La resta, repartits entre la seva secretaria, 48.000, i el seu xofer, 34.000. A més, l’home gaudeix de tots els privilegis d’un expresident de la Generalitat, els quals no en són pocs si els comparem als que tenen la majoria dels valencians que li paguen el jornal.

Les declaracions de Costa han encès les Corts valencianes que el dijous passat exigien que Camps abandonés el seu càrrec en el CJC i renunciés als seus privilegis de Molt Honorable. Ell, però, com si sentís ploure. Lluny d’arronsar-se, s’ha passejat davant de les càmeres dels periodistes somrient i ufanós com una vedette del Paral·lel alhora que es defensava atacant. Sap que no el poden moure de la cadira i que, possiblement, els seus detractors no passaran, almenys per ara, de disparar a l’aire unes quantes declaracions solemnes.

D’altra banda, la impressió és que l’expresident realment està convençut de no haver fet res de dolent, de ser víctima d’una persecució ordida per les forces del mal, això és, els separatistes i els rojos despietats. El seu convenciment és tan gran que en la primera ocasió que els periodistes el van assenyalar com a l’home de la caixa B del PP espanyol en el País Valencià, va demanar al director general de la Guàrdia Civil que investigués qui havia trencat el secret de sumari de la Gürtel i que en “24 hores” desvetllés quin agent havia fet de “gola profunda” del periodista. Impressionant.

Les seves fanfarronades, però, no li fan ni fred ni calor a la Fiscalia Anticorrupció que ha decidit exhumar tots aquells casos on hi ha indicis de la seva vinculació. Tampoc no evitarà que continuí sent investigat com a responsable del muntatge fraudulent del Gran Premi d’Europa de la Formula 1 en València. Un esdeveniment que va impulsar just en el moment en què es pensava que ell mateix era el rei Mides i el País Valencià -avui en la misèria- una mena de paradís a mig camí entre el Principat de Mònaco i Las Vegas passant per les Maldives.

Camps, en la seva constant autoexculpació, en la seva obsessió per prevaldre públicament malgrat tot, es comporta veritablement com algú tocat per la “neurosi narcisista” en els termes en què va definir-la Piero Rocchini, el qui fou durant quasi una dècada el psicòleg de l’Assemblea italiana. El seu egocentrisme no li permet percebre que està passant al seu voltant, assumir les seves responsabilitats atès que considera que lluny d’haver-se equivocat se li deu tot. És també l’efecte, diria potser Rocchini, del son pesant del poder que Camps un tipus que està totalment sol, encara habita. ¿Hi ha manera de despertar-lo?. Possiblement, no.

Com sigui, ja veurem com afectarà l’evolució dels temes judicials l’actitud de l’expresident valencià, fins a quin punt es capaç de deformar-se la caricatura. Algú hauria de dir-li que deixi de fer el ridícul.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s