*Article de Francesc Viadel publicat la segona setmana de gener de 2018.
Cap invent com el de Tabarnia descriu millor l’ADN supremacista i catalanòfob del nacionalisme espanyol en la seva versió més frívola i caricaturesca. A propòsit de l’enèsim projecte d’esquarterament de Catalunya, el filòsof Ferran Sáez recordava fa uns dies a les pàgines de l’ARA, aquella famosa sentència de Slodoban Milosevic segons la qual Sèrbia era allà on hi hagués un serbi. Així mateix, recordava l’autor de l’article com l’astut líder de Belgrad apel·lava a la unitat de Iugoslàvia com a única garantia per a preservar la pau. “Això significa”, apuntava el filòsof, “que quan ell mateix vulnerava la pau -en nom de la unitat de Iugoslàvia- la seva tesi quedava confirmada, i quan la trencaven els altres, també. Era, doncs, un raonament sense escapatòria”. Un raonament sense escapatòria i un avís sinistre, potser afegiria.
La milonga tabarnesa -o raonament o avís, si voleu- no sembla que tingui gaire recorregut i això malgrat l’entusiasme amb què la música ha estat acollida pels mitjans espanyols. Així ho reconeixen alguns dels seus mateixos simpatitzants més autoritzats adduint problemes jurídics i callant, és clar, l’escàs seguiment i el rebuig que tindria entre els catalans. Com sigui, no hi ha dubte de la utilitat de l’artefacte en aquesta guerra psicològica sense treva que s’ha desfermat contra els catalans. Milers d’espanyols de tots els racons de l’Estat s’afanyen a aquests dies a recollir signatures per a un referèndum per Tabarnia que té com a objectiu ridiculitzar les pretensions del sobiranisme. Ja s’ho faran.
Les maniobres per a dividir-nos i per a trencar-nos no són cap novetat. El País Valencià -com les Balears- també ha patit la seva pròpia Tabarnia. Una Tabarnia imaginada contra el propi projecte de país en termes valencianistes però també contra la idea mateixa d’uns Països Catalans ara i adés negats per l’espanyolisme, denunciats com una entelèquia, i, això no obstant, perseguits des de fa dècades pel PP -més recentment per C’S- allà on apareixen, tant se val si és en un mapa lingüístic, en un sermó o en un cromo, per dir alguna cosa.
La Tabarnia valenciana té origen, com el nefast leridanismo, en el franquisme. A algun devot defensor de la Espanya imperial i uniforme se li va acudir que els alacantins, els alcoians, els elxans, els oriolans… tenien més de murcians o d’andalusos que de valencians i va somiar, doncs, amb una nova regió, la del ‘Sureste español’ que havia de comprendre Múrcia, Almeria i Alacant. No cal dir que la integritat històrica, cultural i lingüística de l’antic Regne de València hauria quedat greument mutilada per a satisfacció d’un espanyolisme incapaç d’assumir la seva pròpia diversitat interna, acèrrimament castellanista, tan insegur com agressiu.
Vicente Ramos Pérez, l’home del règim franquista que va somiar amb el ‘suretisme’. Foto/Información.
L’escriptor i polític franquista, nomenat pel règim Adelantado de la Hispanidad, Vicente Ramos Pérez (Guardamar del Segura, Baix Segura, 1919-2011) en fou un dels defensors més abrandats del suretismo com a intel·lectual orgànic de la Caja de Ahorros del Sureste -després CAM- on va fundar i dirigir la biblioteca Gabriel Miró. Ramos, en 1980, formà part de la directiva de la Asociación para la Defensa de los Intereses de Alicante i també de la Junta d’Unió Valenciana (UV), el partit anticatalanista valencià dels vuitanta. En 1982 presidí aquesta darrera formació de la que fou elegit diputat en les llistes de Coalición Popular. Un any després, molest amb el que considerava un viratge d’UV cap al nacionalisme, passà a integrar-se en el grup mixt del Congrés fins a 1986. El seu anticatalanisme quedà palesat en dos llibres terrorífics: Pancatalanismo entre valencianos (1978) i De Albiñana a Monsonís. Agonía del pueblo valenciano (1981). No vull deixar de dir que el PP valencià, des de la Generalitat, va premiar la seva dilatada trajectòria com a prohom de la ‘rechió’ amb distincions de tota mena.
L’any 1993, partits de provincialistes i cantonalistes d’Alacant, Múrcia, Albacete, Almeria Màlaga, Granada i Jaén, van fundar en Alacant la Federación de Independientes del Sureste (FIS) amb la idea de constituir una nova regió autònoma amb aquestes províncies. Del FIS, als cinc minuts, ja se’n recordava ningú.
Com sigui, l’alicantonalisme ha donat molt de sí i ha servit de coartada per a un poder al sud del País Valencià que des de sempre ha estat atrinxerat en la Diputació d’Alacant. Des d’allà mateix, hem vist com el PP que va ressuscitar Eduardo Zaplana, feia i desfeia a la província, fins i tot contra els interessos del mateix partit. Recentment, des d’aquella Diputació, presidida per l’extremeny i membre del PP, César Sánchez, s’ha torpedinat el decret de plurilingüisme del conseller de Compromís, Vicent Marzà, denunciant-lo per anticonstitucional davant del Tribunal Superior de Justícia.
Alerta, doncs. Les fronteres de Tabarnia, com les del Sureste, no cal que es dibuixin en cap plànol ni que quedin ratificades per cap ens territorial de nova creació. N’hi ha prou en què una institució qualsevol, en mans de segons qui, se les creguin per convertir-les en una realitat. Poca broma.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 