No n’hi havia prou en guanyar

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de desembre de 2017. 

Acto electoral de ERC en Badalona (Barcelona)

Marta Rovira i Carme Forcadell en un acte de campanya de les darreres eleccions autonòmiques. Foto, Público/Alberto Estevez/EFE

Era tan evident que l’independentisme necessitava guanyar el 21-D per a evitar que l’Estat legitimés democràticament la seva campanya de destrucció política i civil com que no n’hi hauria prou amb una victòria a les urnes per aturar-lo.

La veritat és que a Madrid s’han ennuegat amb el resultat per més que celebrin l’efecte taronja. La patacada és tan bestial que el servicial Millo, el sompo de Rajoy, i l’escapçadora Sáenz de Santamaria, entre molts altres, han preferit amagar-se seguint la molt nostrada tradició de la dreta espanyola de fugir cames ajudeu-me després d’haver comès una qualsevol bestiesa. El mateix que la premsa espanyola que, unànimement, ha negat el triomf del sobiranisme mentre els mitjans internacionals el proclamaven lligant-lo al fracàs rotund de la política del Gobierno i dels seus aliats.

S’ha guanyat contra tots els elements, cert, i Madrid no vol reconèixer-ho fins al punt que ara mateix es troba pressionant per tal que Arrimadas munti la ficció d’un intent d’investidura que, en el cas probable que fracassi, potser s’explicarà mediàticament com un segon cop d’estat del ‘rojo separatismo’. Dic ‘probable’ perquè tot sembla indicar que  la trituradora de l’Estat voldrà convertir en un impossible la restitució de la Generalitat. Amb l’actual situació, amb diputats electes empresonats, d’altres en llibertat provisional o en l’exili, les coses es poden arribar a complicar fins al paroxisme.

De moment, entre ERC i el PEDeCAT ja ha esclat una guerra a compte de la investidura del president. Una guerra que ja veurem fins on arriba. Altrament, el Gobierno no ha aixecat el 155 -la bala infinita evocada sarcàsticament pel socialista Àbalos– i fa a penes dos dies, el ministre Zoido, especulava amb la possibilitat de detenir Marta RoviraElsa Artadi o qualsevol independentista per allò que suposadament haurien fet o dit almenys des de 1714.

Com sigui, tots els indicis apunten que hi haurà detencions, i moltes, contra el criteri dels que es pensen que l’Estat modularà el recurs de la presó en funció dels esdeveniments i que, a la última, acabarà tornant a la taula de joc de la política. Fet i fet, l’únic esdeveniment que esperen en realitat és el de la rendició incondicional que a la pràctica es resumeix en l’eliminació per a tota l’eternitat de Catalunya com a subjecte polític, com a singularitat cultural. El règim del 78 ja ha tolerat prou la xerrameca de la tolerància envers la diversitat interna i torna sobre les seves pròpies passes per a retrobar-se amb els seus orígens reaccionaris.

En aquests moments la democràcia a Espanya és una pura il·lusió de l’esperit i la repressió contra Catalunya -i no tan sols contra els independentistes- una autèntica atrocitat que els catalans no sabem fins on poden suportar i que Europa no es pot permetre.

No hi haurà normalitat política al país, ni drets democràtics, ni res que s’assembli sense la protecció d’Europa encara que a molts els pugui semblar una ingenuïtat.

Al capdavall, no va ser Europa la que va aturar la brutalitat de les càrregues de l’1 d’octubre? La que va obligar Rajoy a ‘restituir’ una certa normalitat democràtica convocant sense dilació unes eleccions? La que permetent l’exili d’una part del Govern ha fet evident la degradació del sistema judicial espanyol, la seva parcialitat?. La unió no està per a aguantar una situació d’inestabilitat un dels principals estats del sud ni es pot permetre el tancament en fals, amb l’únic recurs de la força, d’un conflicte com el de Catalunya.

Sense Europa, després de tot, vés a saber quina no hauria estat la reacció de Madrid enfront de Catalunya, que no hauria passat ja.

Cada dia que passa és més evident que només Brussel·les pot impedir l’esclafament de Catalunya per part d’un Estat que ha agafat el camí de l’autoritarisme i del nacionalisme més agressiu. Ara, doncs, caldrà que el sobiranisme guanyi també a Brussel·les, de manera rotunda. Una victòria que li garanteixi que Madrid no podrà continuar jugant brut.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s