Somriure d’Alexandrie

*Relat de Francesc Viadel inèdit escrit en 2017 basat en un esboç anterior titulat, Somriure d’Anne C.

 

La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

Cesare Pavese

 

nuremberg-0228-1178x500

El viatge a Nuremberg va resultar un desastre. Els alemanys es van negar rotundament a acceptar cap acord. No hi va haver manera. A Gerard només li va faltar posar-se de genolls i implorar que no el deixaren penjat. Sense els seus diners tenia clar que ben aviat li caldria tancar la petita empresa que amb tant d’esforç havia aixecat i preparar-se per a afrontar un futur ben negre. Del cert que quedar-se sense feina a les portes de complir els cinquanta, sol, sense estalvis, sense patrimoni, no era una perspectiva gens afalagadora. Feia mesos que la por i el desànim se l’estaven menjant viu.

Els seus inversors alemanys coneixien tan bé com ell la situació i el pitjor és que no s’esforçaven gens en dissimular que, en realitat, els importava un rave. Ben pel contrari, a l’Aldous i a l’Ernestine se’ls veia feliços, exageradament alegres, com si en la contemplació passiva de la seva desgràcia hi haguera un punt de morbidesa que inevitablement els feia gaudir. Aquesta circumstància li produïa un fàstic enorme. Veient-los així, contents, no podia deixar de pensar en com havien canviat les coses d’ençà que s’havien conegut, des d’aquella primera vegada deu anys enrere quan van venir fins a Barcelona buscant-lo per a invertir en el seu negoci. Amb els anys, però, aquella parella encisadora de joves acabats de sortir de la universitat, s’havia acabat transformant en una parella de llops afamegats o de taurons o d’insectes miserables, en uns desconeguts absoluts. Diríem que s’havien tornat com el món o que el món, aquell món precipitat a un abisme de buidor i crueltat, els havia convertit en allò que ara eren.

Durant cinc dies mantingueren llarguíssimes i tedioses sessions donant-li voltes a la sínia, sense concretar res, fugint d’estudi. En acabar cada reunió se n’anaven a menjar i a beure fins a rebentar, com si foren una colla de bons amics i sempre a compte de la matxucada tarja de crèdit de Gerard. Durant aquells àpats, pesants, inacabables, tensos i sorollosos, els alemanys li tenien prohibit parlar de feina i mig l’obligaven a que expliqués acudits o bé forçaven la conversa cap a qüestions totalment banals. Gerard s’hi avenia fent un esforç enorme per a dissimular la seva angúnia. Naturalment, només ho aguantava per a veure si humiliant-se una mica aconseguia que acabaren cedint, si més no concedint-li una treva, una minsa oportunitat. La situació resultava realment esgotadora i de l’única cosa que al final li quedaven ganes, era d’arribar al petit hotel a la vora de la Neutor on s’havia instal·lat i de tancar-se en aquella habitació de parets color vainilla, coixins blaus i olor a fusta antiga, per a enfonsar-se en el llit. Ganes tan sols de descansar, d’abandonar-se… Ja no es sentia amb ànims de res. Val a dir que només arribar a la ciutat, el gris del cel i un fred humit de finals de novembre l’havien posseït, ofegat en una tristor com mai a la seva vida havia sentit ni encara quan van trobar mort el seu pare, una matinada botornosa de setembre, a la seva habitació amb vistes a un pati cobert de gessamins que feia de redós a la lluna plena.

La veritat es que feia mesos que es trobava molt fatigat i aquell viatge forçós, precipitat, només havia fet que agreujar aquell estrany cansament. Durant el dia era com caminar amb unes pesants boles de ferro lligades als turmells i amb una motxilla a les espatlles carregada de plom. S’ofegava. Per les nits li costava molt dormir sense tirar mà dels somnífers. Si no s’atracava de pastilles podia passar hores donant voltes en el llit com un gos, anant i tornant als mateixos pensaments. De vegades es despertava a les dues o a les tres de la matinada, i es quedava immòbil mirant el sostre fins que es feia de dia.

Tot s’acaba, però, i aquell viatge també, malgrat que tingués una tornada dura. Primer aquell bord de policia amb cara de bòxer que li va escridassar en el control de passatgers de l’aeroport de Nuremberg perquè, mig adormit i intimidat com estava, trigava massa en treure’s la corretja dels pantalons. Després, les llargues hores d’espera en l’aeroport de Frankfurt, perdut entremig d’una multitud ansiosa, imponent i alhora insignificant com una processó gegant de formigues de camí a les entranyes de la terra. I encara, el trajecte de l’Aerobus des del Prat fins a la ciutat, envoltat d’escandalosos turistes xinesos i la caminada des d’Urquinaona fins el seu pis de Nàpols amb Ausiàs March, arrossegant una enorme maleta sota un cel lleganyós, carregat de mals presagis.

A casa, com d’habitud, no l’esperava ningú tret d’un esplendorós i pacífic Ficus alii i dels llibres, amuntegats per tots els racons del minúscul pis, sense sortides exteriors a excepció d’un simulacre de balcó des d’on es podia albirar, entre el brancatge tapit dels plàtans, un Mercadona i el basar Orient, molt ben nodrit de paraigües i atifells barats de cuina. En entrar a casa, Gerard, va arrefilar la maleta a un costat, va fer quatre mossegades a una poma, es va prendre una pastilla per a dormir i tot seguit se’n va anar derrotat al llit. La primera son, lleugera com el ball d’una fulla de tardor en els averanys invisibles del vent, el va empènyer suaument als carrers de la seva infància, un indret on per primera vegada en molt temps va aconseguir sentir-se bé, segur, tranquil… Les campanes de la Capella de la Troballa repicaven enmig de la tarda i l’aire tendre dels primers dies de la tardor portava l’olor de la terra treballada…

30569_113038242071951_3016726_n.jpgGerard ara jugava al carrer San Joan. Fabricava xiulets amb pinyols d’albercoc. Escopia al pinyol i el fregava insistentment sobre el rastell allà on havia quedat humit de saliva fins que li obria una ferida, un bisell diminut que faria possible que, en un no-res, es convertís en un rudimentari instrument de música. I després dels xiulets, la pilota i les corredisses i l’excursió amb la resta dels nens a la vora del riu, fins l’àmbit prohibit dels selvàtics canyars on provarien d’empaitar la por en majúscules, aquell sentiment terrible de solitud, de sentir-se observat, totalment abandonat. Però la por no es deixa empaitar i Gerard va acabar per fugir d’aquella obagor cercant de nou la llum de la tarda, la llum tènue, dolça, que tantes vegades, ja de gran, quan es sentia perdut, havia perseguit per tal que l’acotxés. No era fàcil ni encara quan es viatjava en els somnis. Aquella visió se li resistia. Caminava entre ombres mentre escoltava llunyedís el soroll sibilant del vent esllavissant-se entre les canyes queixoses. I de cop, es va veure a si mateix al bell mig de l’ample rebedor de l’escola vella on el van domar com si fos un animalet. A mà dreta, sota una imponent escala de marbre, embolicada amb uns gegantins plàstics, va veure el tabernacle de Jesús davant de Ponci Pilat. Un Jesús nafrat, ple de sang, amb el rostre desencaixat pel dolor, cap cot entre tres soldats romans que semblaven somriure perversament. Al fons, el pati. Un pati mínim, tancat entre l’edifici en forma d’ela on hi havia les aules, la part del darrera de la residència dels religiosos -construïda sobre les cuines i el menjador de la comunitat- i una alta murada als angles de la qual niaven les orenetes quan arribava el bon temps. El pati i la remor escandalosa de la canalla. En aquell precís instant, algú va mussitar-li a cau d’orella: “Geraaaard… Geraaard… què fas aquí? No és pas aquest el teu temps. Ja no hi ha temps. No tens temps. Buida’t les butxaques, dóna’m les claus i torna’m el temps”. El dring d’una campaneta va anunciar la fi de la mitja hora d’esplai. I l’olor provinent de les cuines va impregnar l’atmosfera:olor de mandonguilles de carn amb tomaca i arròs bullit, de lluç fregit, de vinagre… Les indefenses criatures començaren a entrar marcialment a les aules, vigilats pels mestres. Gerard es mirava la desfilada des d’una distància prudent. No sabia ara si hauria d’entrar amb ells. Si volia unir-se i quedar-se en un racó de la classe, amagar-se entre els seus companys: amb l’Eduard de la casa gran del carrer Berca, amb el Pere, el fill del forner, amb Vicent, el que no sabia quasi llegir, amb Joanet el pigallós… Tornar amb ells al niu calent de la infantesa i, aleshores, pregar-li a la seva senyoreta, la dels ulls color menta, que els deixés estar allà, que per res del món el delatés. Dir-li que tenia por. Que l’ombra del futur el cercava, l’acaçava.

IMG-20170212-WA0008

Finalment, però, es va quedar fora, dempeus, enmig del pati solitari, amb els braços apegats al tors i els punys tancats mentre la senyoreta començava a recitar la taula del dos: dos per un dos, dos per dos quatre, dos per tres sis… “A casa hi haurà el pare”, es va rumiar mentre resava també els números… ara necessitava el pare, que el pare li amanyagués els cabells, que el pare el reconfortés… potser li duria un ocell o una magrana… La mare?… de la mare, bé, millor no parlar-ne. No és que li tingués en compte que no se l’estimés o potser sí… Ella no podia sentir res més enllà d’una amargor infinita i d’un menyspreu per si mateixa insuportable. Només podia sentir un odi punyent que com un corcó se li anava menjant molt lentament l’ànima. Estava malalta, molt malalta li van dir quan encara era un marrec que no aixecava un pam de terra. I ell la sabia com una pupa oculta dins del seu capell. La notava a la casa, no ignorava que habitava la casa, aquell espai penombrós ple de memòria on van nàixer i morir tots els de la seva nissaga. Tenia clar que estava allà tot i que a penes la podia veure, olorar. No. De la mare ni parlar-ne. Tan sols volia estar-se amb al pare. Vindria de treballar en el camp amb els pantalons estripats, lligats a la cintura amb un cordill. Tindria les ungles brutes de terra. Així que el veiés l’estrenyeria entre els seus braços de jornaler. Potser li portaria un ocell fullat d’un niu o qui sap si un grapat de gínjols grossos com el puny, quasi com pomes, sucosos. Gerard es va posar a somicar. Sabia del cert que l’esperaria inútilment car el seu pare feia molt temps que dormia a la tramada 3, nínxol 7, de cara la serra blava, a dues passes del riu, just a la vora de dues altíssimes palmeres que feien pessigolles als núvols del cel. A l’entrada del cementiri hi havia també l’avi Eduard i el besavi Josep i tots els altres. No hi hauria, doncs, pare, ni ocell, ni cap grapat de nous, ni una rosa, ni un saltamartí dins d’una capseta de llumins, ni un amanyac, ni un mot. Ara sabia del temps que ja havia fugit, del temps que no tenia i no va poder evitar inquietar-se. La mestra, mentre, continuava cantant la taula del dos: dos per cinc esperança, dos per sis l’hivern que arriba, dos per set l’hivern que no vol marxar i la llar i els carrers impregnats del perfum de la llenya cremada i la rosada de la tarda i la lluna tímida, dos per vuit l’oblit de mi i de tu, dos per nou l’espant, dos per deu la fi. Llavors, van aparèixer darrere seu l’Ernestine i l’Aldous, elegantment vestits, com per anar a una festa. Ernestine li va col·locar la seva mà sobre el muscle. Era una mà blanca com la neu, suau, càlida. Després li va passar delicadament els dits pel clatell, sense a penes tocar-lo, com qui acarona les tecles d’un piano o el rostre fred d’un bust bellament esculpit. Aldous, va fer dues passes enrere. El seu rostre no tenia nas, ni ulls, ni boca, ni orelles. Ernestine se li va apropar i li va parlar molt fluixet com qui vol adormir un nadó: “Què n’has fet de la teva vida?”. Gerard no va respondre. No sabria que dir. No sabia que calia respondre. “La vida? Què és la vida?”, es va interrogar, confús. Mai no s’ho havia plantejat. Suposava que la vida havia estat aquella llarga caminada en una direcció incerta. La vida potser era la imatge del pare fonent-se lentament com una volva de neu sobre la vorera, l’oblit de la seva veu, del seus ulls de mel, del contacte de la seva pell aspra i calenta. Oblit d’aquell matí de Reis plujós en què el va dur agafat de la mà fins a casa l’àvia per recollir les joguines: un llibre, un fusell de plàstic, un joc de petanca… Oblit d’aquell esmorzar de pa i ceba abans de posar-se a treballar, a collir les síndries sota un sol inclement, fins que els vencés la set i la pols. Oblit de tot. Potser, però, la vida eren els anys d’estudi a la gran ciutat, el fet de ser plenament el senyor d’aquella habitació compartida sense finestres a l’avenir?. Els afanys absurds, il·limitats d’un ésser insignificant com ell?. La feina?. La ruïna? La derrota abans i tot d’escometre la matança dels mals auguris? Era la besada tèbia d’aquella noieta escarransida d’ulls blaus un tarda de dissabte, a l’hivern, en aquell bar de poble on sempre sonaven els Eagles?. La besada just abans del frec a frec inhàbil i atrotinat dels seus cossos encesos en el replà fosc d’una escala? La vida potser només era el so dels seus xiulets de pinyol d’albercoc o el d’un tren llunyà enmig d’una tarda fuetejada pel ponent mentre, assegut a l’estació del poble, pensava Londres, París, Nova York, tots els bulevards i totes les avingudes del món passejades de la mà d’una xicota de cabells foscos tallats a la garçon, ulls negres, bella com aquella Binoche de Polanski que un dia el va deixar bocabadat en el cinema… aquella xicota i no cap altra que va mostrar-li la torbadora nit de la gran ciutat, que una nit, nua, va taral·lejar-li Well I hope that I don’t fall in love with you mentre al carrer, de tant en tant, passava lentament un cotxe, una parella d’amants, una dona sola… la vida era no haver sabut mai on va anar a parar aquella xicota, no saber absolutament res d’ella vint anys després, potser més anys encara, aquell enyor esmolat com una ganiveta que sobtadament l’assaltava en adonar-se que no la tenia, que mai no l’havia tingut, que mai no la tindria. La vida tal volta havia estat una becaina en l’hort sota les branques de la figuera mentre el pare apuntalava els tarongers amb unes canyes llargues i primes que semblaven llances. El càntic de l’aigua en la sèquia. El brunzit dels insectes i la calor colpejant-te els polsos. La visió de les muntanyes llunyanes emergint d’una planúria verda, i en aquell horitzó, blavós sota els rajos del sol de la tarda, l’esperança. Tot allò o potser res. La vida: un bocí de poma, la rosada de la matinada sobre una aranja madura, el tacte erèctil d’un mugró, el groc alegre de les nespres, la sang de la magrana, una gota d’oli sobre un crostó de pa cruixent, una mirada furtiva en el vagó de metro, l’amanyac d’un alè en les penombres, la saliva, un polsim d’ossos o de sorra de platja, una lluna de gel dins d’un got de ginebra, el desig de tu, el record de tu, l’oblit de tu, un pati amb un caquier carregat de fruita, el record de tu, la vida o simplement la vida…

IMG_20170313_175758

Ernestine el va empentar suaument cap endavant i tot seguit es va quedar uns passos darrere seu. Gerard tenia enfront, quasi a tocar, una dona jove, bonica, amb una llarga cabellera negra que cobria el seu cos prim i nu, esvelt. Tenia uns ulls grossos, ametllats, d’un verd intens, el nas petit i recte coronant uns llavis molsuts, vermells com el raïm d’ossa, que feien ganes de mossegar poc a poc, entretenint-se. “És hora que em tornis el temps…”, li va dir la jove. Era la mateixa veu que havia sentit tan sols feia uns minuts, la mateixa dona que li havia reclamat el seu temps. De sobte, va recordar que l’havia vist abans, al matí, en l’escala que va fer a l’aeroport de Frankfurt. Seia davant seu en la porta d’embarcament mentre esperava l’avió a Barcelona. Se’l va quedar mirant durant uns segons, tendrament, i tot seguit, va desaparèixer, com ara mateix. De bell nou, tornava a estar sol. Ni rastre de la jove, d’Ernestine, ni d’Aldous… Ni rastre tampoc de cap record. Silenci absolut. A penes una flaire de fang i aigua, la sensació en la pell d’un vent envernissat d’aigua. Havia oblidat també, definitivament, el rostre del seu pare, fins i tot el seu nom. Tot era fosc. Feia fred. Sabia que al seu voltant ara mateix tot estava en runes: l’escola, la casa dels pares, la memòria… Sota les runes bategava, dèbilment, el seu món que es resistia del tot a desaparèixer. Ho sabia i no podia fer absolutament res.

I just quan semblava que la son anés a portar-lo encara més lluny, va sentir un dolor molt fort en el pit, una pressió brutal en les bancades, de baix cap a dalt, tan forta que va témer que les dents li saltaren d’una en una com si fossin taps de suro d’una ampolla de cava en obrir-se. Va sentir també un dolor punyent en el braç esquerre, somort i alhora intens. El cos se li desfeia tot per dins. De cop, es va despertar violentament, es va incorporar i va saltar del llit. En un tres i no res es va vestir amb un xandall i va abaixar al carrer a cercar un taxi. Era la una i mitja de la nit. A l’hospital no el van deixar seure ni un segon a la sala d’espera. De seguida que va dir a la recepció d’urgències el que li passava, va ser atès per una metgessa que va fer-li apressadament el primer electrocardiograma. Al cap d’uns pocs segons es trobava estès sobre la llitera d’un box d’emergències cardíaques, amb els dos braços connectats a diversos monitors, enganxats als degotadors. A l’estança hi devien d’haver-hi almenys sis persones, potser alguna més.

-Saps que està passant?-

-Sí, ho sé…- va contestar-li al metge.

-Doncs, bé, no t’angoixis, ja sé que potser tens por, però això que et passa ho anem a arreglar. Tot anirà bé, te’n sortiràs.-

L’equip mèdic es movia molt ràpidament al seu voltant. Gerard es va concentrar en la llum del sostre i llavors es va abandonar. En aquell moment, per desconcertant que pugui semblar, només li va importar saber qui regaria el ficus, quants dies el tindrien allà a l’hospital, a qui coi podia acudir… De seguida el van portar al quiròfan, un espai estrany, inhòspit com els budells d’una gran màquina amb vida pròpia. De cop s’havia convertit en un simple cos nu, indefens, del tot insignificant, estès sota un focus escrutador com l’ull gegant d’un Déu. Tot just quan els cirurgians van iniciar la intervenció va sentir que perdia el món de vista. Es va trobar malament com mai. Alguna cosa no estava anant bé. Llavors va tenir unes ganes insuportables de plorar i va notar que se li gelaven les mans, el rostre, les cames… En aquell  moment va sentir que s’aixecava, que s’encaminava cap a la porta del quiròfan, que l’obria i sortia en direcció al passadís i després, cap al carrer, i que, aleshores, caminava uns minuts més fins a trobar un banc solitari, sota la llum d’un fanal, on va seure tranquil·lament per a gaudir d’aquella nit estelada. Des d’aquell banc va divisar la ciutat extensa als peus de la muntanya de Collserola, les llums resplendents de la ciutat dormida, llums aèries com aquelles cuques de llum espectrals que va veure una nit aparèixer en un bosc d’Alsàcia, dansant al voltant de les copes dels pins rojos. “Saps què està passant?”, va tornar a sentir que li deia el metge. “Sí”, va contestar vacil·lant. Llavors, la dona jove de la llarga cabellera va seure al seu costat i li va agafar la mà. “No saps res, Gerard. Tu no saps res, no en tens ni idea. Ni ell tampoc sap res. Buida’t les butxaques, torna’m el temps. He vingut a per tu. Ara només cal que em diguis que voldràs endur-te”. Gerard va mirar de fit a fit aquells ulls verds, hipnòtics. Es va perdre en la profunditat abissal d’aquells ulls. “Endur-me? On? Què vols dir?…”. Ella va fer un somriure a mig camí entre la timidesa i el desafiament. “Va, no em distreguis més, saps molt bé de què va tot això… digues-me d’una vegada que voldràs portar amb tu…”, inquirí amb suavitat. Gerard es va arraulir i es va quedar entotsolat. Sense el pare allà no podria endur-se un ocell, ni la rosa d’un marge. Se’n duria, doncs, un record. Un record que semblés la vida o que fos tan ple com la vida. S’enduria aquell somriure d’una nit de finals de juliol, el somriure de l’Alexandrie. Ara mateix s’aniria cap a aquella nit de juliol de feia quasi trenta anys, rescabalaria aquell record, se’l penjaria a l’ànima i tornaria al costat de la jove. I això és exactament el que va fer Gerard, se’n va anar a cercar Alexandrie, la xicota rosa que havia conegut feia molt i molt temps en la sala d’estar d’aquell Young Hostel de la Plaça Reial que regentava un iranià coix i malcarat, amb un enorme bigoti com de gat gegant. A la plaça, l’Alexandrie i la resta de la colla apuraven unes cigarretes i unes cerveses abans d’anar a escoltar Gilmour, Wright i Mason al vell estadi. Tots reien i parlotejaven excitadament sense saber encara que no eren immortals, que el temps els acabaria per arrossegar a tots als límits de la llum, inevitablement, sense que pogueren fer res, sense que pogueren moure ni un dit per a fugir-ne. No ho sabia Jofre, aquell xicot poeta que volia exiliar-se a l’illa de Wight amb un llibre de Breton per a ser eternament feliç entre els esquirols vermells; ni ho sabia tampoc Miguel, aquell antropòleg mexicà rodanxó que sempre parlava acaronant-se el seu bigoti de bandoler; ni la vergonyosa Laurence que s’havia après de memòria el poema El Rey de Harlem i que sospirava per viure l’amor d’un gitano; ni la culta Sophie, encantada per un drac de pedra de la ciutat; ni tampoc aquella xicota alemanya sense nom que feia olor de sabó d’herbes de marge… Res no sabien del destí que els esperava llevat de Gerard que es va unir al grup sense explicar que en realitat no estava allà. I així, doncs, se’n van anar feliços i confiats a l’estadi. Gerard no es va separar ni un mil·límetre, ni un sol segon d’Alexandrie. Tots dos s’abandonaren enmig de la multitud, lleugerament atordits pel fum de l’herba. A l’escenari resplendia un sol elèctric o el rovell d’un ou gegant o l’ull de gel polar d’una serp voladora. Alexandrie somreia càlidament i el seu somriure feia estremir de felicitat Gerard… la cançó va embolcallar-los tendrament… aleshores, aleshores creus que pots diferenciar el paradís de l’infern? Els cels blaus del dolor?…T’han portat per a negociar els teus herois per fantasmes? Cendres calentes per arbres? Com desitjo… com desitjo que estiguis aquí!… som simplement dues ànims perdudes, nedant en una mateixa peixera, any rere any, corrent pel mateix sòl vell… Què hem trobat? Les mateixes pors de sempre…    

wish-you-001fprova4.jpg

I de bell nou aquell somriure, aquell coll, aquell clatell, aquelles dents tan blanques d’Alexandrie, els seus muscles, els seus ulls blaus, mentre les notes de les guitarres elèctriques esdevenien enormes gotes pesants de quitrà i cobraven sentit sobre el mur blanc, encara impol·lut de la vida: no necessitem escoles, no necessitem res, només saber aquest temps present preciós i exultant, la promesa dels nostres cossos entrellaçats fins l’albada… Només potser tenir una habitació amb un balcó obert a l’ampla plaça de la ciutat per on passa tot l’univers: els assassins, la mil·lenària venedora de bocins de fruita, el vell marroquí que ven tabac americà de contraban, un dimoni abillat d’almoiner sense cames creuant la foscor sobre un carretó de fusta, els menjadors de foc i els malabaristes… Alexandrie li va donar la mà. Va abraçar-lo. Va besar-lo llargament. De cop, la música va parar. Es va fer el silenci absolut. Amb aquella besada Gerard va recuperar la tebior del sol d’abril, la piuladissa embogidora dels ocells ocupant la ciutat per sorpresa, la veu del pare, els rostres coneguts de la infància, el gust del vodka barrejat amb el misteri dels cossos nus, les dolces nits en una habitació vora Sants amb ella, acotxats per la veu trencada de Tom Waits, el desig en un sentit total, un alegre desig de tot, la fam insadollable de viure… Després va tornar al banc. La jove l’esperava amb les mans creuades entre els genolls, sota un raig de llum grogosa. “Ja sé que vull endur-me”, li va dir. Ella, llavors, se’l va mirar amb un punt de tendresa: “De moment, queda’t el temps, guarda’t les claus, només de moment”.

Gerard va despertar a l’habitació 301, del bloc B, de la planta 3. Des del llit, a través d’un ample finestral, podia veure la muntanya blava. Es sentia cansat.

-Com es troba? Perdoni, no m’he presentat, el meu nom és Antoni-

Gerard es va incorporar lentament i va deixar anar un somriure. El seu company d’habitació, un tipus d’uns setanta anys, corpulent, trafegava amb un degotador penjat d’una d’aquelles perxes metàl·liques amb rodetes.

-No passi pena… aviat s’acostumarà. El que li ha passat a vostè no té cap importància comparat, és clar, amb com estic jo…A mi m’han cosit per dalt i per baix… ni em va bé el cor, ni els ronyons, ni res ni de res. Però, miri, al final, tot és fer-se a la idea i mirar-se la vida amb optimisme. Jo penso: guaita, un dia més que ho puc contar i, de seguida, em disposo a lluitar pel següent. Què coi hem de fer morts? Quin avorriment!-. Va enraonar mentre remenava en els calaixos de la seva tauleta de nit, buscant no sé sap el què.

-És clar…- va contestar Gerard amb desgana.

-Jo ja li he dit a la seva dona aquest matí quan ha vingut a veure’l que un parell de mesos estarà com a nou i en mig any ni se’n recordarà de res… fer bondat i apa!…

-La meva dona?- Va preguntar Gerard atònit.

-Sí, la seva dona, una xicota molt maca. Se la veia molt tranquil·la i també potser que una mica trista. Per un moment he pensat que venia cap a mi per posar-se’m a plorar. Res… no passi ànsia. Estarà bé. D’aquí a una estona ja la té vostè de nou aquí. Són joves encara, els queda molt per davant… en canvi, a mi… bé, el deixo descansar abans no vingui el metge i les infermeres i ens comencin a remenar-

Gerard va fitar la muntanya blava. Li va semblar que respirava al sol del migdia d’aquell novembre esplendorós i suau, lentament, igual que si fos un gegant endormiscat. A la llunyania s’albirava la mar. Aleshores, va pensar el que realment només importava: el temps. Va pensar els dies, el tacte d’un pinyol d’albercoc, la vida.

g

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s