No m’agrada el cava Freixenet

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! 16 de desembre 2017.

200903128wyoming_dentro

Fa quaranta anys, al País Valencià, l’únic cava que es coneixia era el de la casa Freixenet. Els luxosos espots televisius amb noies de siluetes espectaculars descendint com criatures màgiques des de l’infinit o  submergint-se en un hipnòtic oceà d’or líquid, n’eren el principal motiu del seu èxit més que no pas, en general, el paladar dels valencians. En qualsevol celebració de Nadal on s’ajuntaren quatre amb pretensions de fer-la grossa o a les cases on es bufava en caldo gelat, no podia faltar el Freixenet, el dolç i el semi-sec. Personalment, associava el producte a l’embogiment consumista, al maldecap de ressaca i a la brutícia dels locals de festa a punt de tancar just quan l’atmosfera s’ha carregat d’olor a alcohol i el terra, impregnat per una massa pegallosa de líquids en procés de solidificació, es fa del tot intransitable. No m’agradava el cava, definitivament, perquè no en coneixia cap altre que no fos aquell.

Altrament, val a dir, que a Nadal, a la casa dels pobres, era rara la vegada que entrés el Freixenet, i quan entrava ho feia amb la mateixa moderació, si més no, que els torrons de marca d’Alacant. A ma casa, que era el cas, es bevia sidra El Gaitero famosa en el mundo entero a crema-dents i es menjaven, sobretot, torrons de panet fabricats a base de pasta de cacauet i pastissets de moniato.

No vaig tastar un cava que m’agradés fins un dia, sent molt jove, durant una visita de compromís a Lleida. Em van oferir un brut nature, glaçat com la neu, acompanyat d’unes pastes salades. Un cava, embotellat per una cooperativa, que em va encisar.

Molts anys més tard el meu sogre, vilanoví de soca-rel, em va instruir en el cava, el vi i altres subtileses com la dels bolets. Casualment, per aquella mateixa època, estudiant periodisme a Barcelona, vaig conèixer una altíssima i delicada bombolla valenciana de Freixenet amb qui, de tant en tant, feia algun viatge de tornada a València.

El 2004, Josep Lluís Carod-Rovira,  es calfava la boca contra la candidatura de Madrid 2012 als Jocs Olímpics després que l’Estat maniobrés brutament per tal d’impedir el reconeixement internacional de la selecció catalana d’hoquei en Fresno, Estats Units. Carod no va utilitzar mai la paraula boicot i sí va dir, en canvi, una veritat com un temple: que Madrid no estava preparada per acollir un esdeveniment com aquell. Tot i disculpar-se i matisar el que havia dit, a Esperanza Aguirre li va servir per aixecar la bandera del boicot als productes catalans i, de tots, el que més va rebre va ser el cava, especialment, al País Valencià. Tant se val, amb Carod o sense, en el rerefons d’aquell boicot estúpid hi havia la campanya del PP –i dels seus entorns reaccionaris- contra l’Estatut de Catalunya. Un Estatut que segons l’exdiputat del PP, Jorge Trias Sagnier, defensava un model d’educació contra els catòlics similar al de les dictadures socialistes, obria la porta a l’assassinat pietós de l’eutanàsia o la poligàmia com la que permetia la religió islàmica.

A València el boicot va ser tot un èxit. Els supermercats, subtilment, anunciaven que tenien cava valencià. Jo mateix vaig brindar per les festes del 2005 –si no vaig errat amb la data- amb Rita Barberà amb un cava de Requena, durant una recepció a l’ajuntament. L’alcaldessa, pensant que m’estava fotent, va recalcar sorneguerament que aquell cava que estava a punt de beure’m era valencià. Barberà era una anticatalanista furibunda malgrat descendir de catalans. Una mostra de que l’autoodi és cultural i no en té res de genètic.

El cas és que al PP la cosa si li’n va anar de les mans i el 2005 Rajoy no en va tindre cap altra que plantar-se a can Freixenet i afirmar amb una dosi bestial de cinisme que “batallaria” tant contra l’Estatut de Catalunya com contra la gent que boicotegés el cava.

Uns pocs anys després la guerra pel cava s’estén als mateixos productors. Els valencians no paren de tirar marques i els grans productors catalans en volen limitar la producció. El PP està al mig del merder. No sé com són els caves valencians, suposo que hi hauran de bons i de dolents. Com sigui a mi continua sense agradar-me el Freixenet, la qual cosa no afecta gens ni mica al negoci i me n’alegro.

Rajoy ha tornat fa poc a can Josep Lluís Bonet acompanyat de Xavier Albiol que aquests dies de campanya duu l’hàbit posat d’inquisidor. El president de Freixenet s’ha mostrat encantat. Fet i fet, ha defensat a capa i espasa el 155 i diu, per consolar-nos, que la seva aplicació encara hauria pogut estar més dura. A ca seva Rajoy ha culpat als independentistes d’haver espantat 3000 empresaris com si els seus policies, les seves amenaces, el seu 155, les seves mesures legals no haguessin tingut a veure res amb aquesta por. Tot molt coherent. El discurs, la visita, els elogis de Bonet a Rajoy… el poder és el poder i els diners sempre saben quina és la bandera han de seguir. Bonet, lògicament, li perdona al PP tots els boicots del món, tots els que ell mateix ha patit i no passat res. Entenc que la discreció, l’aguantar-se, li deu compensar amb escreix les pèrdues. No sé si en el meu cas podria. No entenc de negocis i sóc un punt colèric sobretot amb tipus com els que habiten el partit popular. Segur que la majoria d’ells aquestes festes consumiran caixes de cava català… Puc imaginar les taules de Cospedal  i Sáenz de Santamaria parades amb cava català, vi de la Terra Alta, formatge de la Garrotxa, gambes de Palamós, carquinyolis de l’Espluga de Francolí i a les postres, crema catalana i ratafia de Centelles… Què no?. Segur que sí.

A mi, vull insistir, continua sense agradar-me el Freixenet, cada dia menys, i no en beure aquestes festes ni gota. De moment, no hi ha article constitucional ni llei que m’obligui a beure un cava determinat encara que contingui totes les essències d’una qualsevol pàtria. Potser això d’obligar a la gent a beure o menjar segons què també arribarà, però, de moment, el que bec com el que voto encara ho puc triar, encara ho podem triar.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s