Catalunya, sota l’ombra de les accions de falsa bandera?

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de desembre de 2017.

monigotes_c17_01122017

Monigots que van aparèixer cap per avall entre Vic i Tona. L’organització espanyolista Societat Civil Catalana van ser els primers en difondre la imatge.

Fa poc han aparegut uns ninots penjats cap per avall en un pont de la C17, entre Vic i Tona. Els ninots duien les sigles del PP, C’S, i PSC i al seu costat es podia llegir una pintada demanant la llibertat dels presos polítics. La imatge no pot ser més esgarrifosa i evoca, sense dubte, aquelles execucions col·lectives d’escarment atribuïdes als narcos mexicans o colombians que, de tant en tant, horroritzen mig món.

Els mitjans de comunicació espanyols han difós la macabra troballa abastament sense fer-se ni una sola pregunta, sense esperar a saber-ne l’opinió o el resultat de les indagacions dels Mossos i reproduint sense gasiveries les declaracions enfurismades dels líders del PP. Quina falta els hi fa contrastar res a uns mitjans de part quan tenen tan clar quin és l’enemic a abatre?.

Xavier Albiol  no s’ha estat de subratllar, amb la virulència verbal que el caracteritza, com “el nivell d’odi d’alguns independentistes recorda les maneres del càrtel de Medellín”. Altrament, un odi que el candidat popular ha atribuït al fanatisme que representa que han generat tant Oriol Junqueras com Carles Puigdemont. El seu company de files, el secretari general del PP Santi Rodríguez, no s’ha quedat curt i ha culpat del fet a l’independentisme. El mateix que el ciutadà Carrizosa que, a més, ha assenyalat també directament ForcadellDe Gispert i Turull.

No ha estat l’únic incident d’aquestes característiques ocorregut a les portes de l’inici de la campanya electoral. La vivenda d’un veí de Balsareny ha estat atacada amb còctels molotov suposadament per lluir al balcó una bandera d’Espanya. Rajoy, de visita sorpresa a Castelldefelds, no ha dubtat ni un segon a trucar a la veïna afectada i tot seguit a dramatitzar via twitter el fet. El poble s’ha tirat les mans al cap per tal com coneixen bé que la família milita en l’extrema dreta i es sap dels molts incidents que han protagonitzat. Com en el cas dels ninots, tampoc no hi ha cap pista policial sobre la naturalesa d’aquest atac incendiari -que els afectats no han denunciat- encara que al PP i als mitjans de comunicació no els hi calen pistes: els autors han hagut de ser, per força, independentistes. Independentistes del PDeCAT,  d’ERC, de la CUP, de Montserrat o l’esplai xiruca, independentistes baixets i grossos, creients o agnòstics, alts i rossos, graduats universitaris o sense l’EGB acabada… independentistes fanàtics al mateix nivell que els gihadistes tal i com proclamen algunes webs de l’extrema dreta a les quals mai no guaitaran els guardians oficials de la lluita contra els delictes d’odi.

L’atribució, però, d’aquests dos fets als diabolitzats independentistes resulta d’una enorme inversemblança. L’independentisme no ha estat violent per més que a les elits polítiques espanyoles i els seus adversaris més aferrissats, el PP i C’S, s’entesten. Els socialistes –que també tenien ninot en el pont de la C17- ho saben i callen perquè ells mateixos que han participat en les darreres processons aquelàrriques de l’unionisme més convençut, si han pogut veure on era on es demanava a crits l’execució de polítics o on es produïen batusses a discreció a major glòria de la unitat d’Espanya.

Quants sobiranistes han estat increpats o atacats durant els darrers dos mesos? Qui se’n recorda de les pintades nazis a les portes dels col·legis de l’1-O com ara el Ramon Llull? De la destrossa que van fer en un bar del Born uns policies agressius pensant-se que els cambrers italians que atenien les taules parlaven en català? A quanta gent que llueix un llaç groc se l’ha amenaçat durant els darrers dies? Per què ni diaris ni líders del 155 no en parlen dels atacs de la turba fatxenda a l’edifici de Catalunya Ràdio o del setge a TV3 una nit per part dels Somatemps? Per què ningú no s’hi preocupa dels insults catalanòfobs a les xarxes amb noms al capdavant tan nostrats com els de l’exministra socialista Trujillo?…. I què hi ha de la brutal violència simbòlica que pateix Catalunya?.

Ras i curt aquesta és una violència ben real, ben contrastada, que es pretén invisibilitzar. És l’extrema dreta i una part important de l’unionisme els que s’han desbocat -i no tan sols a Catalunya- així ho negui un milió de vegades el ministre Juan Ignacio Zoido.

Com sigui, ningú amb dos dits de front pot creure’s que entre els defensors de la independència de Catalunya, ni encara dels més radicals, la narcocultura pugui ser adoptada com un model d’acció política, com un referent. Resulta d’una inversemblança bestial i només un individu d’una gran perversitat o un idiota amb poques llums sense cap coneixement de la realitat catalana podria creure-s’ho.

Altrament, Catalunya no té res a veure amb l’Euskadi dels anys de plom, un clima, un escenari que dia sí i dia també s’intenta reproduir de manera artificial a través del llenguatge i per boca de personatges notoris com ara Pablo Casado o Mayor Oreja.

El ben cert és que l’èxit en termes polítics i socials de la revolta dels somriures ha caigut com una pedra al fetge a l’immobilisme, als defensors de l’ancien règim i als portaestendards de la sagrada unió d’Espanya. Tot plegat es fa molt difícil lluitar contra un enemic la força del qual no es basa en la contundència del garrot ni en la intimidació per la via d’una llei que pot interpretar-se al caliu d’una ideologia disposada a prevaldre per damunt de qualsevol argument. Cal, doncs, criminalitzar, estigmatitzar, diabolitzar l’adversari per justificar, legitimar, dissimular, oblidar les regles del joc net.

Els Mossos farien bé d’afanyar-se en saber qui està al darrere dels ninots aforcats, els còctels molotov i de les desenes d’actuacions d’aquesta mena que encara ens queden per veure. Només la veritat evitarà la temptació de crear perilloses realitats paral·leles, dispersarà la foscor de les falses banderes.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s