Una extrema dreta (in) controlada?

*Article de Francesc Viadel publicat el 5 de novembre a Nació Digital.

Feixistes davant el Palau de la Generalitat durant la manifestació unionista del 29 d’octubre. Nació Digital/Sergi Cámara.

Els darrers anys gairebé me n’havia oblidat de l’existència de l’extrema dreta i això que el meu mestre, Xavier Vinader, que l’ensumava aquí i en Nova York, no es cansava mai d’advertir-me que calia estar sempre ben a l’aguait. Tampoc és que l’ignorés perquè de fet sempre m’he pres molt seriosament les informacions de companys de professió com Jordi Borràs, Moisès Pérez o Quique Badia, o de l’historiador Xavier Casals, que duen molt de temps donant-ne compte dels seus moviments, de les seves evolucions i camuflatges en el context d’una societat convulsionada per la crisi i espantada davant d’una perspectiva de futur incerta. A Europa ja és un fet que el feixisme amb tots els matisos que es vulguin és una opció encarrilada dins dels respectius sistemes polítics. Altrament, les bandes violentes actuen com mai no havien fet contra els jueus, contra els musulmans, contra els nouvinguts, contra qualsevol enemic de les pàtries funestes.

Des de la Transició cap aquí, a Catalunya l’extrema dreta no ha pogut passar mai de ser una mena de caricatura grotesca, de secta política tot i que, val a dir, una secta que sempre ha estat molt ben relacionada amb les clavegueres de l’Estat. Durant els anys setanta i vuitanta els aparells policials franquistes van utilitzar-la de força de xoc arreu d’Espanya amb l’objectiu d’atemorir els demòcrates i de dominar per la força bruta l’espai públic. Els uns i els altres, els policies i els feixistes, solien confondre’s.

Després, als noranta, vam passar el xarampió dels caps rapats, especialment a Barcelona, on aquests van proliferar a la part alta al sí de bones famílies. Es van imposar la responsabilitat de netejar en el nom d’Espanya la brutícia de la immigració, de la diferència, netejar la societat de transexuals, d’indigents, de gent de color… Fins que van desaparèixer com goril·les en la boira.

Eren –són- pocs, sí, però molt violents, organitzats i, allò que els fa més forts és la impunitat amb què actuen, un indici molt preocupant de que en aquest país encara manen els mateixos espectres.

Fins ara el seu marc d’actuació havia estat molt reduït, gairebé limitat al folklòric histèric i semiclandestí dels grans dies de celebració, però, la nit del 3 d’octubre, pocs minuts després de l’agressiu discurs de Felip VI, l’extrema dreta va reaparèixer per tot arreu com una gossada rabiosa. Només uns dies després, a València, van apallissar amb brutalitat els participants en una manifestació nacionalista davant una policia que pràcticament no va moure un dit. I, encara, poc després els van veure concentrats de manera sinistra i amenaçadora, en plena nit, davant de la casa de la vicepresidenta del Govern valencià, Mónica Oltra.

Els hem tornat a veure fa molt poc atacant l’edifici de Catalunya Ràdio  (dues agressions, una d’elles especialment virulenta), repartint cops als carrers cada vegada que l’unionisme ha vingut a reivindicar-se a Barcelona. Els hem vist en lamentables comitives de benvinguda com la de l’altre dia al Prat en actitud agressiva contra els consellers, Joaquim Forn i Dolors Bassa. Els hem vist, també, somrients com encaixaven les mans de sol·lícits policies i guàrdies civils… I els veurem, sens dubte, moltíssimes vegades més intentant controlar el carrer pel terror alhora que la premsa espanyola, les televisions espanyoles, ens parlaran de constitucionalistes enfadats o vés a saber de què en un intent menyspreable d’evitar la condemna i justificar l’injustificable en nom de la unitat de la pàtria i de la deshumanització criminal de l’independentisme, dels catalans dolents.

Qui són en realitat? Qui està al darrere d’aquesta gent? Qui guanya amb aquest rebrot salvatge de violència feixista? L’única certesa és que fins ara no hi hagut ni una sola identificació, ni una sola detenció malgrat la gran quantitat d’imatges. Ni una sola condemna tampoc dels mateixos tipus que asseguren vetllar per la llibertat de tothom i que en nom de la democràcia justifiquen l’empresonament de polítics electes o equiparen les cassoles de la ciutadania indignada a armes letals.

Com sigui, la visibilitat de l’extrema dreta, la seva oportuna ubiqüitat en determinats moments i llocs, la impunitat amb què actua, cada vegada resulten més preocupants. Sembla, inevitablement, que estiguem a punt de retrocedir en el temps. La claveguera put més que mai.